França

Un baluard contra la dreta

Daniel Cohn-Bendit vol reconciliar els Verds alemanys amb el moviment del president Macron, però el que rep és escepticisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Brussel·les, Estació del Sud. Un dilluns d’abril al matí Daniel Cohn-Bendit es dirigeix a la sortida. És un home baixet que porta una motxilla i una maleta de rodes; d’aquí a uns minuts s’escarxofarà als seients del darrere d’una limusina negra.

“Justament això és el que volia deixar enrere”, murmura Cohn-Bendit mentre el conductor fica l’equipatge al maleter. Es refereix al fet d’anar amunt i avall, al tren exprés cap a Brussel·les, al xofer esperant. Tot seguit, l’home el portarà fins al barri europeu travessant el col·lapse del centre de la ciutat. Cohn-Bendit ve de París, on ahir al matí va presentar un programa de ràdio i al vespre va participar en una tertúlia. Entremig, va consolar el seu fill per telèfon perquè l’Eintracht de Frankfurt, el club de la seva ciutat, havia perdut contra l’Augsburg.

Al llarg de vint anys, del 1994 al 2014, Cohn-Bendit va ser diputat al Parlament Europeu, on ara se celebraran eleccions. A vegades amb els Verds alemanys, a vegades amb els francesos. Després va decidir que ja n’hi havia prou i va deixar de presentar-se.

Daniel Cohn-Bendit era una mica com el símbol del parlament, una mena de personificació del nucli d’Europa. Fill de refugiats jueus, durant anys va ser apàtrida, després alemany i finalment francès.

Algú com ell pot ser molt útil a Europa. Les forces centrífugues estan debilitant la confiança, també entre països veïns, i la unió en conjunt sembla fràgil. Especialment ara que entre Alemanya i França hi ha diferències respecte al Brexit, la política comercial i el clima, i que els diplomàtics ja no s’esforcen per ocultar-ho. Com han de fer causa comuna 27 Estats si els dos més grans i poderosos es miren amb recel?

Ja fa mesos que Daniel Cohn-Bendit va dissenyar un pla per ajudar aquesta Europa desanimada a trobar un camí: la seva proposta és que les forces polítiques a les quals se sent proper s’uneixin. Cohn-Bendit vol que els Verds alemanys, el partit del qual és membre numerari des del 1984, i el partit liberal d’Emmanuel Macron, La República en Marxa, uneixin forces. Segons ell, són socis naturals, creu que poden fer avançar Europa. Per això fa conferències a Berlín, participa en debats sobre Macron a la Fundació Böll amb membres de la cúpula dels Verds i explica per què París actua com actua. A França apareix en actes de campanya d’En Marxa, parla amb entusiasme sobre la democràcia de consens alemanya i transmet l’èxit dels Verds alemanys. Porta a terme una mena de missió. A vegades sembla com un nen que intenta evitar el divorci dels seus pares.

Emmanuel Macron ja fa temps que somia formar un bloc entre liberals i verds que englobi els “progressistes” del Parlament Europeu, un baluard contra els nacionalistes, contra els populistes de dreta. Liderat per ell. Això ho ha anunciat amb els habituals grans gestos solemnes, cosa que potser no ha estat del tot intel·ligent perquè els alemanys solen desconfiar dels grans gestos solemnes. El lloc número dos de la llista, just després de la candidata, l’ocupa Pascal Canfin, un dels membres més destacats dels Verds a Alemanya fins que es va unir al moviment En Marxa de Macron. “Evidentment, donarem als Verds europeus la possibilitat de sumar-se al projecte”, ha dit Canfin recentment a la ràdio francesa.

Aquestes declaracions tampoc no han agradat gaire.

Dos dels seus antics companys de partit, Sven Giegold, candidat dels Verds alemanys, i el belga Philippe Lamberts, li van escriure una carta oberta en què l’acusaven de traïció: “Els Verds europeus no estaven esperant precisament E. Macron per comprometre’s amb el projecte europeu”, diu la missiva, que traspua un sentiment d’ofensa. Giegold considera que l’oferta de formar un bloc juntament amb En Marxa és una insolència.

A París, naturalment, la percepció és una altra: Macron ha “invertit molt de capital polític en el tema mediambiental”, diu un director de campanya. Sobretot a l’estranger –afegeix l’home– el president francès és percebut com un líder en la protecció del medi ambient.

La líder dels Verds, Annalena Baerbock, sol respondre agressivament quan se li pregunta pels francesos i la imatge que tenen d’ells mateixos. En Marxa “no és –diu Baerbock– l’únic partit europeista del parlament”. L’enfocament de Macron és, segons la líder dels Verds, “en part massa intergovernamental” i tampoc no li agrada “la idea central d’Europa”. Baerbock prefereix “que diversos partits lluitin conjuntament per trobar les millors solucions per a Europa, en comptes de fusionar-se en un bloc unitari gris”.

Però si diversos partits que en realitat volen el mateix lluiten conjuntament, què podrien arribar a aconseguir?

Els que ara, poc abans de les eleccions, parlen amb els Verds i amb En Marxa se senten una mica com a Monty Python. “Vosaltres sou del Front Judaic Popular?”. “I ara! Nosaltres som el Front Popular de Judea”.

Per més que els problemes d’Europa siguin tan substancials, encara hi ha espai per a la gelosia. I al mateix temps hi ha les coincidències: tots dos partits volen que la UE continuï creixent, que sigui autònoma, també en la política exterior i de seguretat. Que aposti més pel clima i per les qüestions ecològiques. Que tot això –i ho volen tant els Verds com En Marxa– ha de passar, si pot ser, amb bon humor. Amb menys cares llargues i menys fatalisme. En cert sentit, d’una manera més jovial.

En un cartell electoral dels Verds hi diu: “Europa no és perfecta. Però és un molt bon punt de partida”. Amb un eslògan gairebé literal va fer campanya Macron per a les presidencials.

És complicat. I els problemes amb què es troben Cohn-Bendit i el seu pla d’una unió privilegiada entre En Marxa i els Verds són exactament iguals que els que sorgeixen entre els socis privilegiats d’Alemanya i França. D’entrada, els uns se senten estranyats per l’arrogància dels altres. Però al final es posen d’acord. A vegades, si més no.

Un tràiler impedeix entrar al boulevard du Régent, i Cohn-Bendit fa que no amb el cap: “Haurien d’estar prohibits al centre de la ciutat”, diu entre dents. Li sona el mòbil, és el director de l’oficina del ministre francès de Medi Ambient.

L’estiu passat Emmanuel Macron volia que Cohn-Bendit entrés al seu executiu com a ministre de Medi Ambient, però Cohn-Bendit ho va rebutjar. No està fet per ser ministre, diu. Al parlament no s’ha de tenir la boca tancada perquè el teu cap pensi diferent. Cohn-Bendit va rebutjar una altra feina: Macron el volia fer candidat del seu partit a les eleccions europees.

Vols dir que ho has de fer?, li va dir només la seva dona.

Per què no?

S’encongeix d’espatlles. És massa gran. No vol ser com Berlusconi, que ara es torna a presentar a les eleccions europees. O com Bernie Sanders, que “amb els seus 150 anys” es tornarà a presentar a les presidencials dels EUA.

“Aquests homes vells es pensen que són insubstituïbles; a mi em sembla que això és ser molt tossut”, diu Cohn-Bendit. Però a vegades s’aixeca al matí i pensa, enfadat: “Hauria d’haver acceptat”. Una vegada el diari Libération va atribuir a Cohn-Bendit un “narcissisme alegre”, i el terme li escau. No és un vell rondinaire, al contrari. Però igual que molts altres està convençut que ell sap més bé com van les coses.

En preguntar-li què li sembla la candidata francesa, s’ho pensa un moment. “Coneix molt bé el que fa”, diu Cohn-Bendit. Però ho diu poc convençut.

Quan li preguntem què li semblen els candidats dels Verds alemanys, Cohn-Bendit diu que no vol ser maleducat. Però als cartells hi veu sobretot Robert Habeck i Annalena Baerbock, els líders del partit.

“Quan jo era candidat, als cartells no hi havia els líders del partit: hi sortia jo”, diu Cohn-Bendit. L’eslògan era: “El lluitador per Europa”. En certa manera, això encara se li ajusta. Ara Cohn-Bendit té 74 anys; els cabells pèl-rojos que van propiciar el sobrenom de Dany el Roig ja fa temps que són blancs. Amb les ulleres metàl·liques primes i les pigues, a vegades la seva cara té gairebé un aspecte jovial. El 2016 va conèixer Emmanuel Macron, aleshores ministre d’Economia, en un debat públic; des d’aleshores l’assessora.

El conductor s’atura davant un hotel de la rue de la Loi, al barri europeu, on hi ha un congrés. Molt de vidre, molt de formigó. Cohn-Bendit parla amb estudiants d’una escola de negocis. “Tothom coneix Daniel”, així el presenta el director del seminari. Explica l’anècdota d’aquella vegada que al Parlament Europeu Cohn-Bendit va excedir el temps de paraula i l’aleshores president de la cambra, Martin Schulz, va intentar aturar-lo.

“Senyor Cohn-Bendit”, va dir Schulz.

“Calli”, va respondre ell.

Hi, bonjour, diu ara. Parla en anglès, en llibertat; no ofèn a ningú. El seu discurs és un crit d’ànim, un visca a aquesta Europa que ara porta tants problemes. Cohn-Bendit no suporta que es critiqui tot.

“Aquest parlament va substituir les guerres”, proclama des de la tribuna.

“Vaig néixer el 1945. Per què creuen que els meus pares em van engendrar? Perquè tornaven a tenir esperança!”.

És fill de jueus alemanys que el 1933 van fugir a França. A l’exili a París van seure a taula, a casa dels seus pares, Walter Benjamin i Hannah Arendt.

Al final diu, gairebé afònic: “Si d’aquí a uns quants anys encara voleu participar en alguna decisió, necessiteu Europa. Això ho heu d’entendre ara”.

El seu al·legat pot sonar rutinari, però apassiona els oients. Cohn-Bendit és capaç d’explicar a algú en el restaurant del tren de París a Brussel·les per què Theresa May li recorda a la serp Kaa d’El llibre de la selva. Ha hipnotitzat a tothom: “Bbbelieve me, I can dddo it. Everything will be fffine” (‘Creieu-me, ho puc fer. Tot anirà bé’), diu imitant May.

Davant seu hi té un croissant partit a trossets; obre els braços, els deixa caure i posa els ulls en blanc. El revisor s’atura, el grup de noies deixa de jugar a cartes; ell està com a casa. Pfff, fa Cohn-Bendit. En comptes d’arreglar el caos amb el Regne Unit, la UE s’ha anat embolicant internament. O hi ha un acord o els britànics han de marxar. Què és el que costa tant d’entendre?

Va, passem pàgina, diu Cohn-Bendit. “D’aquí a deu anys, com a màxim, els tornarem a tenir a la porta demanant per entrar”.

El projecte de política europea de Cohn-Bendit sembla seductorament senzill. Comprensió més convicció.

Cohn-Bendit no entén que a Baden-Württemburg els Verds puguin governar amb la CDU i a Schleswig-Holstein amb els liberals i els conservadors, però que per unir-se amb Macron primer s’ho hagin de pensar. La llista de retrets és llarga: el president francès, segons diverses veus del partit, és massa de dreta, massa neoliberal. La seva política fiscal descarrega els rics i ploma els pobres, afegeixen.

“Estant al govern, els Verds van contribuir al sistema de prestació de desocupació Hartz IV”, diu Cohn-Bendit. Perquè en aquell moment era necessari.

Amb Macron, diuen, no es pot dur a terme la transició agrària i energètica.

“Doncs ja m’agradarà veure com faran la transició energètica amb la CDU”, diu Cohn-Bendit. O com invertiran la política agrària amb la CSU. “Sempre es pot dir: doncs mira, per a mi amb això no n’hi ha prou. Jo no hi vull participar. Però aquesta actitud demostra mandra intel·lectual”.

Una altra objecció: al partit germà, els Verds francesos, no se’ls pot fer enfadar.

“La majoria són fonamentalistes d’esquerres”, diu Cohn-Bendit mentre neteja la taula amb la mà. Ell ho veu així: per què no es pot empènyer l’altre en la direcció correcta si té la voluntat de col·laborar?

Dimarts després de Pasqua, l’exministre d’Exteriors Joschka Fischer escolta tot això en un restaurant italià de la Rudi-Dutschke-Straße de Berlín. Després es pentina les celles i mira als ulls l’home que té al davant amb cara d’amonestar-lo. En això, diu Fischer, es palesa un cop més el nucli del problema de les relacions franco-alemanyes: “incomprensió mútua”.

Macron no és un liberal sinó un modernitzador, diu Fischer. “Una França així sí que es desitjable”. Considera que Macron és un polític valent. Sona com si Fischer parlés d’una espècie extingida a la qual s’inclou. “La relació amb Macron és d’una importància cabdal, això el meu partit també ho haurà d’entendre, perquè, a part d’ell, no hi ha ningú més”. Els Verds han de reflexionar si ara s’estimen més negociar sobre la política de partits o sobre una cosa amb dimensió històrica: Europa.

“En realitat, els Verds aquí a Alemanya són En Marxa, és a dir, fan el paper de Macron”. I Baerbock i Habeck fan la seva feina molt bé, troba Fischer. Per a l’exministre la situació és òbvia: “El destí d’Europa depèn de les relacions franco-alemanyes”.

El drama real el veu en la CDU. La resposta d’Annegret Kramp-Karrenbauer a l’apel·lació de Macron a Europa ha horroritzat Fischer. Una dona de Saarland que primer critica els francesos, que reclama que es tanqui la seu del Parlament Europeu a Estrasburg i que proposa construir conjuntament un portaavions... Fischer es tusta lleugerament el front: un portaavions. Abans la CDU era el partit d’Europa. Ara Fischer reflexiona molt sobre Alemanya. Sobre què li falta. Per què la relació amb Alemanya, el país veí, és tan complicada. Fins a quin punt són dos països germans, diu. Els mateixos pressupòsits genètics però tan diferents com la nit i el dia.

El seu amic Dany Cohn-Bendit és una de les poques persones, diu, que coneix la realitat de tots dos costats. El dia a dia, però també la política.

Si bé Cohn-Bendit és el més ben situat per fer d’intermediari, també té la seva pròpia història amb els Verds. Per la seva postura respecte a la guerra de Bòsnia, molts el van considerar un traïdor, i Fischer en certa manera va haver de fer xantatge per fer-li un lloc a la llista de les eleccions europees del 1994. A França, on la gent l’abraça pel carrer, no és tan estimat d’ençà que defensa Macron amb vehemència. Dany, li diuen, estàs traint la nostra història! Això és el que li passa, diu Cohn-Bendit. Sempre és un traïdor.

Les persones que entusiasmen molta gent també en treuen de polleguera moltes altres.

“M’he enfadat moltíssim amb Dany”, diu una persona de la cúpula del partit.

“M’hi entenc molt bé, amb aquest paio”, diu una diputada.

Si bé el rebuig a la petició de Cohn-Bendit és majoritària al partit, també hi ha algunes persones que ho veuen d’una altra manera. Sembla que és un tema delicat. Cohn-Bendit també ha parlat sobre Macron amb Robert Habeck. Diu que Habeck no acaba d’afirmar l’adhesió a Macron per “no buscar-se més obstacles” en la campanya electoral.

Potser Habeck admira Macron per tot el que ha aconseguit: haver ascendit de baix a dalt sent un outsider, contra tot pronòstic.

A final d’abril Daniel Cohn-Bendit és al barri de Bornheim, a Frankfurt, en una cafeteria francesa menjant pastís de poma; el seu pis és a quatre passes. Aquesta tarda Macron fa la seva roda de premsa al Palau de l’Elisi; Cohn-Bendit li ha enviat un SMS: “Has de demostrar que l’episodi dels armilles grogues no t’ha deixat indiferent. A part d’això, sigues tu mateix: això ho saps fer molt bé!”.

I tant que no, Macron no ho fa pas tot bé, admet Cohn-Bendit. “Però és el cap d’Estat més brillant que he conegut mai”. N’ha conegut uns quants, després que Charles de Gaulle el va expulsar del país el maig del 68. No entén per què al seu partit tants s’han quedat enganxats en la lletra petita si ara es tracta de fixar-se en el conjunt. L’estiu passat volia organitzar una trobada entre Macron, Baerbock i Habeck, però al final no va ser possible. Està convençut que, si aquestes tres persones es coneixen, el seu pla tirarà endavant.

També pot ser que el que vol Cohn-Bendit acabi passant quan després de les eleccions tot es reordeni. Segons les enquestes, els conservadors (el Partit Popular Europeu) i els socialdemòcrates junts ja no obtindrien majoria absoluta. Si es trenca el domini d’aquests dos blocs, entraran en joc altres forces. Sobre aquests escenaris especula La República en Marxa; i això és el que esperen també els Verds. Junts, formant un bloc verd-liberal, de cop i volta serien molt influents. Junts podrien impedir la presidència del candidat popular, Manfred Weber.

Quan li preguntem a Daniel Cohn-Bendit, participant al maig del 68, què és ser radical avui dia, ell contesta: intentar formar majories. Per fer realitat les coses de què un està convençut.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.