Entrevista

"El problema no és Europa, sinó qui la governa"

Jordi Sebastià (Burjassot, 1966) ha estat la cara dels valencianistes a Brussel·les els darrers cinc anys. Aquest 26-M, sense la crossa d’Equo, aspira a repetir com eurodiputat dins la coalició Compromís per Europa. Valencianista de llarga trajectòria, ex-alcalde de Burjassot, promet ser el lobby valencià a la capital comunitària. «A Brussel·les hi ha un problema de prepotència; estan encegats pel neoliberalisme», diu

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-A aquestes eleccions es presenten, al contrari que el 2014, sense anar del bracet d’Equo. Alguns auguren que difícilment trauran els 380.000 vots que es requereixen per enviar un eurodiputat a Brussel·les.

Som realistes i som conscients que el vot útil que ens ha afectat a les generals, ens podria afectar a les europees. Ara bé som optimistes i tenim arguments realistes per ser-ho. A aquestes eleccions no ens presentem amb Equo però el 75% de la militància d’Equo votaren anar amb nosaltres, per tant, considerem que la gent d’Equo ens votarà a nosaltres. És una llàstima no poder tenir el logo en la nostra papereta però considerem que per a molts votants els seus referents en aquestes eleccions continua sent Compromís. D’altra banda són unes eleccions que es celebren alhora que les locals, on en els darrers comicis nosaltres vam traure 600.000 vots. Del que es tracta és de fidelitzar el vot local. A més esperem que en aquesta ocasió no hi haja tanta por a l’extrema dreta, sobre la qual ja ha quedat clar quina és la seua autèntica força electoral. Esperem que, ara sí, la gent vote a aquell en qui realment confia.

Fa cinc anys aconseguiren, amb el nom de Primavera Valenciana, 302.000 vots. La sintonia amb Equo ha estat bona durant aquests cinc anys. Per què en aquesta ocasió no s’han incorporat a la coalició?

És una qüestió interna d’ells. Ells van decidir fa un any anar amb Unidos Podemos a les generals i estatals. Però com que les relacions no eren excessivament bones, van canviar de postura. A la Comunitat de Madrid, per exemple, van decidir anar amb Errejón. A les autonòmiques valencianes i les balears han anat amb Compromís i amb Més. Així que van decidir obrir un procés de negociació amb Compromís per anar amb nosaltres. Els oferirem anar en tercer lloc, la qual cosa els assegurava tenir presència. La decisió es va votar i la gent va donar suport a l’opció d’anar amb nosaltres. Però mentre tot això passava una persona -de qui molt dubtes de la seua legitimitat per fer aquest pas- va registrar la coalició amb Unidos Podemos. Al final la Junta Electoral Central ha decidit que no pot presentar-se en cap dels dos, la qual cosa ha deixat al votant d’Equo palplantat. Confie, no obstant això, que els militants ens faran costat el 26-M.

 

El passat 28-A la nit electoral a Compromís li va anar més mal que no es pensava: s’evità la tornada de la dreta, però ni s’aconseguí la presidència de la Generalitat ni formar grup propi al Congrés. Què el duu a pensar que ara aconseguiran dos eurodiputats, tal i com vostè ha augurat?

Podem aspirar a dos si retenim tot el vot local. No serà fàcil, és veritat, però hi lluitarem.

 

El passat 28-A, a les autonòmiques, Compromís va aconseguir ser la primera força política a la ciutat de València. En canvi va patir fugues de vot a les comarques on tradicionalment ha estat més fort i ben implantat com les Riberes o la Safor. I té problemes d’implantació greus al sud de la línia Biar Busot, on en algunes comarques Vox la va superar en nombre de vots. Compromís ha tocat sostre electoral?

Ha consolidat un mínim que és molt alt pels qui fa molt de temps en aquesta batalla. Som conscients de la situació en què ens trobem i estem treballant per guanyar pes al sud. A Villena més o menys estem consolidats, a Oriola tenim un pacte amb els Verds, però a llocs com Torrevella, per exemple, ens resta encara molta feina per fer. És molt important incorporar aquesta àrea al projecte de Compromís perquè altrament estarem generant una exclusió: el país on hi ha força valencianista; i el país on no, com si aquells no foren valencians, que no és el cas.

 

Els resultats han estat molt decebedors en les generals, on Compromís, com en 2011, es presentava en solitari. Algunes veus d’Iniciativa ja indiquen que cal replantejar-se l’opció de presentar-se del bracet d’altres forces progressistes com Podem o Esquerra Unida. Vostè sempre ha estat dels qui més se n’ha resistit. Açò sembla el dia de la marmota...

Jo mantinc la postura que sempre he tingut: nosaltres som una opció valencianista, amb una força molt consolidada en les comarques més valencianistes com les Marines, les Riberes o la Safor,... En les eleccions de 2015 i 2016 vam agafar una drecera per anar més ràpids. Aquest 28-A el que s’ha demostrat és que tenim un vot consolidat que ens garanteix presència a Madrid. Jo crec que ara el que toca és fer una campanya permanent al nostre votant. Buscar el suport tàctic, com en 2015 i 2016, de Podem i Esquerra Unida, el que fa és desdibuixar aquesta estratègia. Em sembla que insistir en la possibilitat d’anar amb aquestes forces és pa per avui i fam per demà.

 

Però la realitat sociològica del País Valencià és la que és: només un 1% és sent només valencià; un 6,2% més valencià que espanyol; un 60% igual de valencià que espanyol; un 6,2% més espanyol que valencià i un 20% només espanyol.

La nova política és l’artefacte mediàtic electoral que s’adapta a la realitat per tenir un vot en un moment determinants. Jo soc de la vella política. La política clàssica és la de qui sense perdre el contacte amb la realitat, aspira a transformar-la. Com a valencianistes, no podem renunciar als nostres principis perquè la societat siga d’una manera o d’una altra. Fa uns anys ningú sabia què era el canvi climàtic ni tenia consciència de la importància de combatre’l i, en canvi, ara això ha canviat radicalment perquè la gent s’hi ha conscienciat. La societat canvia. En el valencianisme cal fer pedagogia, com hem fet sempre. Fa 10 anys, quan vam començar a pujar, es deia que havíem tocat sostre; fa quatre anys, el mateix. El que passa és que ara per primera volta hem baixat un poquet. Però això passa en totes les formacions polítiques i forma part de la vida dels partits. Ens hi hem d’acostumar sense que semble un drama.

 

Però s’està a anys llum de bascs i catalans, que a les eleccions generals van enviar a Madrid una importantíssima representació autòctona de diputats i diputades.

Sí, però jo recorde un temps en què Esquerra Republicana de Catalunya, d’Heribert Barreda, treia pitjors resultats que no la Unitat del Poble Valencià, però nosaltres no teníem representació a les Corts per culpa de la tanca del 5%. Esquerra Republicana ha estat anys i panys patint el vot dual, fins ara.

Siga com siga, hem d’assumir que la situació de Catalunya i País Basc, amb un nacionalisme molt més assentat, és del tot extraordinària. En la resta d’Espanya, l’única força nacionalista i de progrés que ha resistit, és Compromís. Els BNG, que durant molt de temps va ser el nostre referent, ha quedat fora del Congrés.

A més crec que hem guanyat la batalla del relat: en aquests moments en l’agenda es parla d’allò que Compromís vol que es parle, en l’àmbit local, autonòmic i europeu. Si el comissari d’agricultura ve ací és perquè des de 2017 Compromís avisa dels perjudicis del tractat amb Sud-Àfrica.


 

Ja que ho menciona, endinsem-nos en la qüestió europea. Al País Valencià, la crisi citrícola ha situat Brussel·les en l’ull de l’huracà. Se la veu com la culpable dels problemes de la citricultura valenciana, per bé que la qüestió és molt més complexa que això. Ara tots els partits es comprometen a fer gestions per revisar l’acord amb Sud-Àfrica i que s’aprove la clàusula de salvaguarda. Vostè forma part d’un grup minoritari. Siguem realistes: disposa de marge de maniobra perquè es replantege l’acord comercial?

La majoria de la gent es pensa que el que passa a Brussel·les no l’afecta, però açò demostra que sí l’afecta, i molt. Dit això, crec que sí tenim marge de maniobra perquè al contrari que li passa a Joan Baldoví, que ha de quedar incorporat al grup mixt i té un treball molt solitari al Congrés, nosaltres estem amb el grup Verds-Aliança Lliure Europea. Som l’únic grup que, juntament a l’extrema dreta -malauradament-, creix. Tenim 52 diputats i hi ha enquestes que pronostiquen que en tindrem 70. Tot plegat podria trencar la coalició perversa entre PP i PSOE a l’Europarlament. Tot el meu grup va votar en contra del tractat amb Sud-Àfrica. Nosaltres tenim una capacitat d’influència en el nostre grup que González Pons no pot tenir ni tan sols entre els populars espanyols.

 


 

Els socialistes diuen que continuen treballant perquè s’apliquen mesures de reciprocitat en matèria fitosanitària. Hi confia?

Nosaltres ho hem demanat desenes de vegades però el problema és que Espanya no fa pressió en aquest sentit. No perdem de vista que a Europa els qui més poder tenen són els estats. La Política Agrària Comuna (PAC) ens ha deixat molt marginats en favor del model d’agricultura latifundista.


Aquesta legislatura s’hauria d’aprovar la reforma de la PAC. Els agricultors solen dir que a la PAC li manca una visió mediterrània. Cap on hauria d’anar la reforma de la PAC?

La primera qüestió és que el pressupost no hauria de baixar, ja que de moment hi ha hagut un retall a causa del Brexit. Dit això, les primeres línies mestres que s’han fet públiques no ens agraden. La PAC té dos pilars: el pilar de les ajudes directes i el pilar del desenvolupament rural. Les ajudes directes estan viciades perquè van als grans propietaris. Pel que fa al desenvolupament rural no s’està invertint en el manteniment del món rural i la lluita contra el despoblament. A més hi ha el pilar dels mercats, que ha estat tradicionalment abandonat a pesar que és fonamental. Cal defensar un preu mínim per als productes dels llauradors. Hi ha una directiva europea contra les pràctiques abusives que ara s’ha de transposar, procediment sobre el qual caldrà estar atents.

Al marge d’això, un dels grans problemes que tenim és que més enllà del que es negocia en la comissió d’agricultura, sempre acaben predominant els interessos de la comissió de comerç. No pot ser que reivindiquem una agricultura més verda, més ecològica i de proximitat i després deixem entrar produccions d’altres llocs amb tractaments que són perillosos i obtinguts en condicions de treball penoses.

El repte de la PAC és que vire cap a l’agricultura familiar, de xicotetes i mitjanes explotacions i cooperatives, que és el nostre model, que ha ajudat a fixar població i donar benestar als pobles. No volem una PAC que torne a subvencionar a la casa d’Alba o a la família de la dona d’Arias Cañete. Les línies mestres que ara ens plantegen continuen en la línia de subvencionar l’agronegoci i les macrogranges. Aquest no és el nostre model.


Entre els agricultors hi ha molt d’euroescepticisme. Brussel·les és vist com el lloc que només posa impediments i genera problemes. La baixada de la bandera europea en alguns ajuntaments no és una anècdota, sinó que denota un estat de coses.

Sí, però siguem realistes: què farien els agricultors fora d’Europa? Si apostem per l’autoconsum cada valencià hauria de menjar-se 400 quilos de taronja. Del que es tracta no és d’anar contra Europa sinó contra aquest model d’Europa. No és tan complicat. La socialista Immaculada Rodríguez Piñero parla molt de la necessitat de modernitzar les explotacions. I té raó, però és que si la taronja estiguera subvencionada com ho està el plàtan de Canàries, la importació del qual està regit per quotes, estaríem molt més bé que no estem ara. El plàtan s’ha de protegir perquè fixa població, genera riquesa econòmica,... I nosaltres estem d’acord que siga així però pensem que la taronja valenciana ha de tenir el mateix tracte. Europa és deficitària en fruita i verdura, però hi ha distorsió del mercat per culpa d’unes regles que són perverses.


Persones que viuen al món rural i que volen engegar projectes es queixen que les normatives són tant dures i els processos administratius tan costos que tiren arrere. De fet, hi ha moltes explotacions ramaderes que no tindran continuïtat perquè ningú no vol fer-se’n càrrec a causa d’unes normatives que són molt estrictes. Des de Conselleria sempre diuen que aquestes normes fitosanitàries, de benestar animal, de traçabilitat... vénen marcades des d’Europa. Això per no parlar dels brots de Xylella. Així és difícil que la gent s’hi senta atreta per la idea d’Europa.

És cert que un dels reptes és simplificar la política agrícola. Però per a mi el problema no és tant tots els processos administratius i de traçabilitat sinó el fet que als nostres competidors no se’ls exigisquen les mateixes condicions.

Pel que fa a la Xylella, soc molt clar: la Xylella es coneix des del segle XVIII i no s’ha trobat una solució. Els experts de la Unió Europea van arribar a la conclusió que quan es tracta de casos aïllats, l’única opció és tallar l’arbre i aquells que hi ha 100 metres a la redona. A Itàlia no es va fer perquè els llauradors no volgueren i va provocar una catàstrofe per tota la zona de Puglia. Al País Valencià, Asaja va dir que això que havien fet a Itàlia era una barbaritat i que el que calia fer era erradicar. En canvi Asaja Alicante diu no a l’eradicació, per raons que ells haurien d’explicar.

Comprenc perfectament que econòmicament però també emocionalment veure com tallen arbres del teu camp és molt dur però malauradament a hores d’ara és l’única solució que tenim. Probablement on hauríem de posar l’accent és en donar les indemnitzacions més ràpidament. És una postura incòmoda, però és la que està avalada científicament.

 

Una de les idees força del seu discurs és que les institucions europees estan segrestades pel discurs neoliberal. Els partits liberals i socialdemòcrates tenen la paella pel mànec. Hi ha marge per a una altra Europa?.

Ho veurem aquestes eleccions, segons com siga l’ascens dels verds i quina siga la postura dels socialistes. El partit socialista governa a Balears gràcies a Més, ací gràcies a Compromís, a Canàries gràcies a Nueva Canarias... Per què no traslladar això a Brussel·les? La coalició entre populars i socialdemòcrates fins ara no ha millorat la situació ni la vida de la gent. L’euroescepticisme està al 28% a UE i al 20% a Espanya i la pobresa es manté cronificada en el 23%. El model no funciona i hi ha una desafecció a la idea d’Europa. Aquesta Europa centrifuga i cada volta més gent s’està quedant en la perifèria. El Front Nacional, no ho oblidem, es va gestar al camp francès, que estava molt decebut amb les polítiques agrícoles europees. En la majoria de xarrades que jo faig amb agricultors, em transmeten que, tal com els tracta Europa, preferirien restar-hi fora. Quan jo aní amb la Plataforma per la dignitat del llaurador a la Comissió, la resposta de la persona que ens va atendre va ser burleta, quan en realitat el que hauria de fer és fer pedagogia. Hi ha un problema de prepotència; estan encegats pel neoliberalisme, l’augment del comerç i les xifres macroeconòmiques. Haurien de mirar més a la gent i als seus problemes. Estan amb el discurs aquest que la globalització és inevitable quan la globalització és el resultat d’una acció política impulsada des de les institucions.

 

 

És en part aquesta desafecció a Europa la que ha provocat el Brexit.

Nosaltres, els Verds-Aliança Europea, som ambiciosos a aquest respecte. Crec que encara hi ha marge per evitar el Brexit. El problema és que la negociació del Brexit ha sigut un desastre per no parlar de la seua pròpia gestació. Crec que s’ha demostrat que la gent va ser enganyada abans de la votació i ara hi ha un moviment molt important encapçalat pels verds britànics, el Scotish National Party i el partit gal·lès que treballem perquè es replantege tota aquesta situació. Crec que fins l’últim moment hem d’intentar que Regne Unit no se n’isca.

El problema és que Europa està regida per qui està regida: un president de la Comissió Europea que, quan era primer ministre de Luxemburg, va fer enginyeria financera perquè les multinacionals evadiren impostos; i un president del Parlament Europeu que diu que Mussolini no era del tot roin. Són persones que no estan a l’altura del problema.

 

Per totes aquestes coses que vostè exposa la idea d’Europa no és persuasiva.

No, això és cert però el que cal no és renunciar a Europa sinó canviar-la.

 

És irreversible aquesta crisi en què està sumida Europa?

No, del que es tracta és de canviar el model. Quan a algú no li agrada com funciona el seu poble culpa a l’equip de govern, però no qüestiona l’existència de l’ajuntament. Doncs ací és el mateix: el problema no és l’estructura sinó qui la governa.

 

La Unió Europea està dividida respecte del tracte que cal donar-li a la Xina. Els països de l’est, però també Grècia, Itàlia o Portugal han obert els braços al projecte de la Ruta de la Seda, mentre que França i Alemanya en són renuents. Quina hauria de ser la postura?

Hi ha una qüestió prèvia: Europa encara no té una postura consensuada en política exterior i comercial. Respecte a Xina nosaltres som contundents: la globalització del comerç és incompatible amb la lluita contra el canvi climàtic, que pel grup dels Verds és prioritària. A més a més, Xina és un país amb un baix respecte pels drets humans i unes condicions laborals penoses. Per tant, la UE hauria de ser molt dura a l’hora de tenir relacions amb Xina.

 

La resposta a la crisi migratòria també ha generat molta frustració entre l’opinió pública.

La postura europea va ser bona per donar resposta als demandants d’asil. En primer lloc s’apostava per obrir vies d’entrada reglades per evitar el tràfic de persones; en segon lloc, es donava acollida a aquestes persones de forma solidària per evitar situacions de tensió en els països fronterers. Quin fou el problema? Doncs que els estats ho van ignorar i van optar per signar un pacte amb Turquia.

Necessitem modificar els criteris de Dublín, que obliguen que el país que ha de donar asil és aquell on la persona posa el peu per primer colp; necessitem una política global basada en la solidaritat entre tots; i donar vies segures d’entrada. El problema és que estem barrejant seguretat amb migració i això és perillossísim perquè planteja la imatge de l’immigrant com un invasor quan en realitat el migrant està fugint d’una situació de precarietat. La gent no pot continuar morint en el mediterrani.

 

En el seu videoblog ha tractat d’explicar com des de les institucions europees es veia el conflicte català. Va participar en la manifestació que es va fer a Brussel·les i ha visitat els presos catalans a la presó. Creu que Brussel·les hauria d’haver-se involucrat més en aquesta qüestió?

Aquesta és una qüestió que ha preocupat a Brussel·les i que dins el parlament ha generat tensions. Em sembla que els independentistes van ser un poc ingenus en pensar que la UE tindria un paper més actiu en aquesta qüestió. La UE, al capdavall, és un club d’estats i Espanya n’és un membre. És pràcticament impossible que la UE faja quelcom en contra del criteri d’Espanya.

Nosaltres el que exigim a la UE és que tinga un paper més actiu en aquesta crisi, però a l’hora hem de ser realistes i admetre que és complicat que la UE s’involucre més. En qualsevol cas els resultats electorals indiquen que a Catalunya hi ha una gran majoria que no vol ser espanyola i una gran majoria que vol senzillament un referèndum, que seria la forma més elegant de resoldre les coses, com es va fer a Escòcia o a Nova Caledònia. Crec que és un tema que la pròxima legislatura es mantindrà en l’agenda i nosaltres continuarem donant suport al diàleg.


 

Dins del seu partit, vostè ha sigut una de les veus que més s’ha mullat en aquest tema. Alguns simpatitzants i militants de base es queixen que a Compromís li ha mancat valentia en aquesta matèria?

Crec que la postura de Compromís va quedar molt clara quan votarem en contra de l’aplicació de l’article 155. Al Parlament Europeu he format part de la Plataforma Diàleg Catalunya-Europa, vaig assistir a la manifestació per demanar una solució política i he visitat els presos. Si Compromís no actua d’una forma més clara és perquè el sistema mediàtic està absolutament viciat: qualsevol cosa que dius a aquest respecte deslegitima i invisilitza la resta del discurs. Hem mantingut un perfil baix perquè, malauradament, no tenim l’opció d’explicar les coses amb claredat.


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.