Els Crítics

La trista melancolia del millor ‘western’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan sembla que hi ha gèneres que viuen anquilosats en camins explorats mil i una vegades, sense gaire marge de maniobra o sense la possibilitat de mostrar l’inèdit d’aquests camins que s’han de fer, acostuma a arribar una d’aquelles pel·lícules que ho capgira tot, que et deixa clavat a la butaca sense escapatòria, decidida en la seva genialitat. És el cas del western i The Sisters Brothers (Jacques Audiard en adaptació de la novel·la de Patrick DeWitt, publicada aquí per Anagrama), una pel·lícula tocada per la vareta d’una genialitat redemptora i que des de l’inici —una magnífica escena a les fosques on només veiem les fogonades dels trets i les ombres que es belluguen— ja mostra la seva singularitat: l’important està en aquest traç intuït, en allò que passa mentre esclata la pólvora, en els lligams invisibles i poderosos que mouen els desigs de dos germans que es dediquen a matar a preu fet.

Interpretats per Joaquin Phoenix i John C. Reilly, els dos sicaris es guanyen la vida al llunyà Oest donant caça —sempre amb uns resultats incontestables, extremadament expeditius— a qui calgui caçar. Són els millors i no tenen gaires escrúpols. Això els porta a perseguir Hermann Kermit Warm (Riz Ahmed), un químic a la recerca d’or i que sembla tenir una fórmula per trobar-ne. No compten, però, amb el paper que jugarà, en aquest joc del gat i la rata, John Morris (Jake Gyllenhaal), un aliat que es dedica a detectar els moviments i les rutes dels perseguits.

Des de l’escena inicial, sabem que Jacques Audiard reprèn el camí de les seves millors obres —De latir mi corazón se ha parado, Un profeta— i ens deixem portar de la mà en aquest viatge inspiradíssim, ple d’estralls i violència, però eminentment íntim, sobre un pistoler que voldria tornar a la llar. Que enyora la vida tranquil·la que mai no ha pogut tenir. Els quatre actors principals estan fantàstics, però, de nou, brilla la cruesa i rudesa de Joaquin Phoenix, a qui sempre convé seguir i que sempre té coses a oferir a l’espectador, per molt que ens creguem que ja ho hem vist tot. En aquest cas, la impossibilitat de ser una persona de bé, marcat des de petit, perdut en borratxeres, en nits i en assassinats, però sempre amb la necessitat de sentir que Eli, el seu germà protector, hi és. Per a bé i per a mal, no es pot escapar de la genètica.

Una pel·lícula on el riu intern és l’exposició de la complicitat fraternal malgrat tot, subratllada per l’atmosfera que tan bé ajuda a crear la música d’Alexandre Desplat i la fotografia de Benoît Debie, tan meravellosament plena de suggestions i sentits. És una humanitat d’Eli, que val el seu pes en or, un John C. Reilly que ens guanya minut a minut amb la cruel bonhomia de qui vol ser normal, vist en detalls com el fet de tenir un raspall de dents i de gaudir rentant-se-les, com si fos possible arribar a casa, construir un espai de confort, deixar-ho tot. És un film de frontera que defuig l’obvietat artificiosa i un dels westerns més estimulants de les dues darreres dècades, líric i trist, capaç de ser melancòlic al mateix temps que ens mostra la indecència de qui no té límits. Prou afinat per mostrar el desig de la utopia i l’amor més bonic que hi pot haver entre companys.

The Sisters Brothers, dos germans que mai no havien arribat tan lluny... en línia recta. I que, quan ho diuen, sabem entendre la petita odissea humana de qui lluitarà fins a la fi per trobar-se.  

 


The Sisters Brothers
(Les Frères Sisters)

Direcció: Jacques Audiard
Títol estrena: Los hermanos Sisters
França, 2018
Durada: 121 minuts
Guió: Jacques Audiard i Thomas Bidegain
(Novel·la de Patrick Dewitt)
Música: Alexandre Desplat
Fotografia: Benoît Debie
Repartiment: Joaquin Phoenix, John C. Reilly,
Jake Gyllenhaal, Riz Ahmed
Gènere: Western


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.