Campanya electoral a les Illes Balears

L’hora de la veritat

A pesar de la crítica de les grans patronals, els atacs ultres i el desencís de les associacions civils progressistes, l’esquerra balear confia que tindrà novament majoria al Parlament i reeditarà el Govern progressista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha arribat l’hora de la veritat. Les illes Balears s’enfronten a la possibilitat de la reedició del Govern de Francina Armengol o, al contrari, al retorn de la dreta amb un Executiu presidit per Biel Company, del PP. En el primer cas, la socialista tornaria ser presidenta gràcies a un pacte amb Podem, Més per Mallorca, Més per Menorca, Gent per Formentera. En el segon cas, el conservador hauria de tenir per força el suport de Ciutadans i de la formació ultradretana Vox. Enmig queda el PI, que podria tenir la clau que determinés si la majoria política del futur Parlament balear és de dreta o d’esquerra. A pesar que els seus dirigents es neguen a dir a qui donarien suport, és gairebé impossible que s’aliïn amb la ultradreta i, per tant, es podria concloure que d’una manera o altra pactarien amb els progressistes, però és cert també que les seves profundes divergències amb Podem podrien fer malbé l’opció d’un acord amb l’esquerra, amb la conseqüència que deixés governar en minoria el bloc —de dreta o d’esquerra— que sumés més escons o, per ventura, que forcés unes noves eleccions. 

Sigui quina sigui la futura majoria que sorgeixi de les urnes, ho farà mediatitzada per la peculiar geografia electoral de les Illes. Com és conegut, l’elecció a la cambra autonòmica illenca es basa en quatre circumscripcions, una a per cada illa. La més petita, Formentera, només elegeix un diputat dels 59 que formen el Parlament, Eivissa en tria 12, Menorca 13 i, finalment, Mallorca 33. Pel fet de ser tan petites, poden donar sorpreses. En el sentit que sovint, sobretot a les illes que trien menys diputats, un grapat de vots no sols determinen si un escó cau en mans d’un partit o d’un altre sinó que, més important encara, poden inclinar la balança cap a una majoria o una altra en el Parlament. 

Per exemple, el 2003 l’esquerra embocava cap a les eleccions absolutament segura de poder reeditar el pacte amb Unió Mallorquina, que havia fet el 1999, i així continuar governant. Tant intensa era la certesa que inclús a la nit electoral, a la seu del Govern, el Consolat de Mar, un dels col·laboradors directes del president socialista d’aleshores, Francesc Antich, explicava a aquest setmanari les raons per les quals “hem guanyat, tal com sempre us hem dit [als periodistes] que passaria i no us ho crèieu”. En el moment de la conversà li sonà el mòbil i desaparegué. Al cap de pocs minuts el redactor conegué la raó de l’espantada: el PP acaparava trenta diputats, majoria absoluta. Una gran sorpresa que es fonamentava en el fet que la dreta es quedava amb l’únic diputat en joc a Formentera —a través de la marca local conservadora, una candidatura pretesament independent que, en realitat, estava sota control del PP— gràcies als seus 1.647 sufragis contra els 1.298 de la candidatura d’unitat de les forces progressistes. Una diferència de tan sols 349 paperetes que representà exactament el 0,06% del total dels vots emesos en el conjunt de Balears. Molt poc, sí, però suficient per donar l’escó que decidia la majoria absoluta al PP.

No n’és l’únic exemple. Al cap de quatre anys, el 2007, el PP, encapçalat per Jaume Matas, a pesar de recollir el 47% de vots a les Illes —xifra que qualsevol observador forà identificaria com a sinònim d’assolir o mantenir el poder— es quedà amb 29 diputats, un per sota de la majoria absoluta, que són 30. Per què? Doncs perquè per molt pocs sufragis, menys de dos mil, no sumà el dissetè diputat per Mallorca, tal com Matas estava segur que passaria, i es quedà amb 16. Aquella diferència tan petita en paperetes es traduí en un diputat menys que, a la vegada, va fer perdre la majoria absoluta als conservadors. Un desastre polític per al PP en general, que es veié així expulsat del poder, i per a Matas en particular, que no només es quedà sense la presidència sinó que, de resultes d’això, abandonà la política i, encara pitjor, sense la cobertura de l’aforament parlamentari començà el seu via crucis judicial. 

El recordatori és pertinent per alertar el lector sobre les enquestes d’intenció de vot a les Illes que es fan fora de Balears i que donen resultats que rara vegada la realitat convalida perquè quasi mai —per no dir mai— no tenen present les peculiars circumscripcions illenques.
Com s’enfronten les formacions baleàriques a les eleccions del 26 de maig? Una manera d’intentar saber-ho és parlant amb diverses entitats que valorin què han fet els partits que han governat, i amb experts que analitzin què pot passar a les urnes. 

Les grans patronals i el Govern

Les dues grans patronals que hi ha a les Illes, la Federació Hotelera i la CAEB (Confederació d’Associacions Empresarials de Balears), han coincidit a donar suport al Govern en el seu objectiu d’assolir el Règim Especial Balear (REB), durant aquesta legislatura. Això sí, un pic que el Govern central l’aprovà, expressaren el seu desencís per la manca de concreció pressupostària: “Les Balears necessitem millorar el finançament autonòmic i comptar amb un Règim Especial al qual no li manqui dotació pressupostària”, deia la setmana passada la presidenta de la CAEB, Carmen Planas, en una crítica implícita al REB aprovat, que no té previsió econòmica. 

REB al marge, les dues patronals es mostren crítiques amb la política econòmica i turística del Govern de Francina Armengol. La CAEB no entra a fer valoracions polítiques, però destaca que l’economia balear “està perdent velocitat de creixement” amb relació als últims anys. Citant el seu últim “Informe de conjuntura”, la gran patronal balear assegura que “el 2017 la producció de les Illes s’elevà fins al 3,3% [de creixement amb relació a l’any anterior], el 2018 s’ha tancat amb un augment del 2,7%” i vaticina que per enguany “quedarà reduït a un 2%”. En aquest context, segons manifestava la setmana passada la presidenta de l’entitat, Carmen Planas, “és imprescindible” que després de les eleccions del 26 de maig s’assoleixi un pacte per a “la reducció de la despesa pública” al mateix temps que “s’alleugereixi la pressió fiscal, que es redueixin els impostos”. Una crítica clara al que ha fet el Govern, que ha creat impostos —com l’ecotaxa— i ha augmentat la despesa pública. 

Per la seva banda, la Federació Hotelera s’ha mostrat al llarg dels quatre anys molt combativa contra l’impost turístic que el Govern aprovà el març de 2016, la mal anomenada ecotaxa. La considera “un perill per a la competitivitat” i els hotelers han demanat que el proper Govern, el que sorgeixi de les urnes del 26 de maig, “anul·li l’impost”. Ecotaxa a banda, la Federació Hotelera es mostra crítica amb tota la política turística i econòmica desenvolupada per l’Executiu d’esquerres. La presidenta d’aquesta patronal, Maria Frontera, considera que el Govern “no ha avançat al mateix ritme que el sector” hoteler illenc en res, “no ha sabut acompanyar el sector amb incentius fiscals a la inversió, amb actuacions en els espais públics i en la millora de les infraestructures” en general. Al seu parer, el resum dels quatre anys és que l’Executiu “no ha tingut prou visió turística”. Pensa que “no hi ha un full de ruta clar” per poder competir amb els països que lleven turistes a les Illes i per afrontar les incerteses que es projecten sobre el negoci turístic balear a causa “del Brexit i de l’alentiment de l’economia europea”. Frontera troba que manca “estimació del turisme” entre els partits del pacte d’esquerres i creu que els caldria tenir més convicció “per mantenir i millorar les quotes de benestar social” a les quals s’ha arribat a Balears “gràcies al turisme”. No vol entrar a fer valoracions en clau electoral, però sí que vol destacar que caldria que “els partits que integrin el nou Govern compartissin la mateixa visió respecte del turisme”, i seria bo, a més, que també la compartissin amb els representants del sector empresarial, per així “traçar un full de ruta consensuada” entre tots. Implícitament, doncs, critica que no hagi existit fins ara aquesta “visió compartida” ni entre els membres del pacte d’esquerres ni entre el Govern i els hotelers. 

Josep Melià, vicepresident del PI / Autor: Isaac Buj



Gestió insuficient
Deixant a banda els aspectes econòmics i turístics, la major part de la gestió feta pel Govern només aixeca crítiques en sectors molt escorats cap a la dreta. En matèria cultural, en l’ensenyament i en la sanitat públiques, en la igualació de drets entre dones i homes, en la lluita contra la discriminació de les persones LGTBI i en la política laboral no s’han sentit crítiques intenses tret de les expressades per grups com ­—pel que fa a les normes relatives a la igualtat de gènere— l’Instituto Balear de la Família o Hazte Oír i d’altres per l’estil, molt conservadors, al mateix temps que les associacions anticatalanistes com Mos Movem i Fundació Jaume III han atacat força el Govern per mor del “pancatalanisme del Govern Armengol” i “l’adoctrinament” que suposadament permet a les escoles, i coses per l’estil. Però totes aquestes crítiques no les acompanya cap patronal, sindicat ni associació civil de les més importants. Fins i tot el poderós i dretà Sindicat de Metges de Balears, que en alguns moments de la legislatura ha intentat posar en dificultats el Govern per raó del famós decret que pretenia imposar el català a la sanitat pública —i que a la fi quedà en no res, ja que s’aprovà però amb unes excepcions que l’anul·len a la pràctica—, ha acabat el quadrienni limitant les crítiques a qüestions com és la manca de personal, una reivindicació clàssica del sistema sanitari públic illenc.
Hi ha altres grans àmbits de gestió, no obstant això, en els quals es produeix un fenomen peculiar: les crítiques més àcides cap al Govern provenen d’entitats que són molt properes ideològicament als partits que formen l’Executiu

Si hi ha un àmbit en què es donava una gran expectació per veure què faria el Govern de Francina Armengol, aquest és, sens dubte, el de la normalització del català. Cal recordar que l’Executiu es va formar el juny de 2015 —gràcies al pacte entre el PSOE, Podem, Més per Mallorca, Més per Menorca i Gent per Formentera— just després d’unes eleccions que havien significat l’absoluta derrota de José Ramón Bauzà, el president del Govern que entre 2011 i 2015 va protagonitzar una vertadera croada contra el català a les Illes, el qual va merèixer —entre moltes altres iniciatives en contra— la resposta en la forma de la manifestació més gran feta mai a les Illes, la del 29 de setembre de 2013. Aquesta demostració va reunir als carrers de Palma, Maó i Vila més de 100.000 persones, una gernació mai no vista en la història de les manifestacions a Balears. Amb el record tan recent d’un Govern que perseguia el català, el 2015 hi havia expectació per veure què faria el nou Executiu en matèria de normalització del català.

Josep de Luis, president de l'Obra Cultura Balear / Autor: Isaac Buj


Han passat quatre anys des de la constitució del Govern d’Armengol. Quin ha estat el contrast entre el seu Executiu i el de la legislatura de Bauzà? Contesta Josep de Luis, president de l’Obra Cultural Balear, entitat que va excel·lir en l’oposició contra les polítiques anticatalanistes del PP i que ara —com va demostrar a la seva Diada per la Llengua, celebrada el passat dissabte dia 4 de maig— s’ha mostrat queixosa per la poca implicació a favor del català de les majories d’esquerres que governen les institucions públiques. Diu De Luis que “d’aquesta legislatura ens queda el gust a poc, ens queda la idea que no s’ha fet tot el que calia fer”. Reconeix que governar “no és fàcil” i que “és cert que ja no es duen a terme des del Govern les polítiques lingüicides que caracteritzaren l’anterior legislatura [amb José Ramón Bauzà al capdavant del Govern], però nosaltres, així com molta altra gent, la veritat és que esperàvem més, molt més del que ha fet l’actual Govern durant aquesta legislatura”. Al seu parer “s’haurien d’haver impulsat més canvis, s’hauria d’haver donat caràcter transversal a la normalització del català”, és a dir que totes i cadascuna “de les institucions fessin de la promoció de català en tots els seus àmbits un element primordial”. 

Un altre àmbit sensible de la legislatura ha estat la política d’habitatge. El Govern treu pit per haver aprovat una llei ad hoc, ara fa quasi un any —el 30 de maig de 2018—, que, segons diu el conseller del ram, Marc Pons, “ha millorat la vida de molta gent a les illes Balears” i que, fins i tot, “és una referència a nivell nacional”. No està tan satisfeta, ni de bon tros, tampoc, la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Àngela Pons: “Ens sentim molt decebuts” perquè “la gestió que ha fet el Govern en la política d’habitatge ha estat nefasta. La llei es va aprovar fa un any i els seus efectes pràctics són molt limitats, sobretot perquè no hi havia res preparat per posar-la en marxa. A més, no es persegueixen de bon de veres els pisos buits en mans de grans tenidors. El problema social de l’habitatge a Balears és molt greu i el Govern el tracta com una qüestió qualsevol. En aquests moments hi ha uns 70.000 pisos buits [a les Illes] que podrien solucionar el problema, però no hi ha verdadera voluntat, s’estimen més [els polítics] satisfer els interessos dels bancs i dels grans constructors abans que solucionar el problema de la gent amb l’habitatge”. Àngela Pons està molt dolguda pel fet que “l’esquerra no s’hagi pres seriosament el problema: els desnonaments continuen, no s’ha fet habitatge social i només al final de la legislatura s’ha anunciat que se’n construiran uns centenars, de pisos socials... Per resumir-ho en poques paraules es pot dir que el problema de l’habitatge, no ha estat una prioritat per al Govern”.

L’Executiu igualment va aconseguir aprovar, el 2017, la llei d’Urbanisme que el conseller Marc Pons troba que, juntament amb la d’Habitatge, “és també una referència nacional”, tot i que en el seu moment va merèixer crítiques de l’ecologisme i fins i tot de Podem per fer, suposadament, “urbanisme a la carta” —tal com digué el partit morat— en benefici de determinats interessos del grup empresarial d’Abel Matutes a Eivissa, cosa que el conseller negà amb vehemència. Aquesta polèmica a banda, allò que més espurnes ha fet saltar, en matèria urbanística, ha estat la política viària a Mallorca, que és responsabilitat del Consell però que no es podria portar endavant sense que els màxims dirigents del PSOE, Més i Podem hi estiguessin d’acord. 

Apol·lònia Miralles, actual activista de la Plataforma Antiautopista, va ser membre del Consell de Mallorca, elegida per Més el 2015, i abandonà el càrrec i la política ara fa un any per discrepàncies amb la direcció del seu partit, amb el PSOE i Podem justament per l’autopista —l’esquerra diu que no és una “autopista” sinó un “desdoblament” de la carretera— que la comissió de Govern del Consell —formada pels tres partits— aprovà construir per enllaçar els pobles de Llucmajor i Campos. Aquesta nova via perllonga l’autopista que va fer el Govern de Matas —entre 2003 i 2007— entre Palma i Llucmajor, una construcció que aleshores va merèixer duríssimes crítiques i manifestacions en contra en les quals participà la mateixa esquerra que ara la fa arribar fins a Campos. Miralles considera que es tracta d’una “obra que no es pot justificar” de “cap manera” perquè “consolida el model” econòmic extensiu de la dreta, ja que anima la pressió urbanística a tota la zona del sud de Mallorca. Explica, així mateix, que “és molt decebedor que Més s’hagi equivocat tant, que hagi fet seguidisme del PSOE en aquesta història, i en tantes altres. L’esquerra no ha estat valenta, no ha volgut plantejar un verdader model alternatiu a la dreta en mobilitat, com ho prova aquesta autopista que demostra que l’alternativa [a la dreta] no existeix en això ni en res, i així anem...”. 

El president del GOB (Grup d’Ornitologia Balear i de Defensa de la Naturalesa, l’entitat ecologista més important de les Illes), Amadeu Corbera, també pren una posició molt clara i dura contra el que considera “la nova autopista de Mallorca” que “ajudarà a consolidar el model turístic” ja existent, el de la dreta. Assegura que és una obra que no només va en sentit contrari del que defensa l’associació verda que presideix sinó que també és contrària “al que defensava l’esquerra” abans de governar. El GOB ha impulsat el manifest titulat “Sense límits no hi ha futur” on s’advoca per un nou model econòmic i turístic, amb el qual “l’esquerra estava d’acord abans” de les eleccions autonòmiques de 2015, però ara “no és conseqüent” amb el que deia aleshores que faria si arribava al poder. Segons Corbera, els partits esquerrans, en aquesta legislatura, “no han volgut assolir un verdader model [econòmic i turístic] alternatiu al de la dreta”. Reconeix que s’han fet avanços: “Les lleis de Residus i del Canvi climàtic són importants, és clar que sí, fins i tot et diria que són passes que podem considerar històriques, no els llevem gens d’importància, per descomptat que no, però hem de ser realistes: no basten i la realitat és que a l’hora de la veritat no s’han concretat les promeses de canviar el model turístic i econòmic, segueix vigent el mateix model de sempre, el de la dreta”. Corbera se sent “dolgut” per les acusacions que des dels partits governamentals s’han fet contra el GOB —així com d’altres organitzacions ecologistes, com ara Terraferida— en el sentit que les seves crítiques poden ajudar la dreta a assolir la victòria a les eleccions. I recorda el president del GOB que la tasca de l’entitat és “lluitar per assolir un nou model turístic i econòmic”. El resum de la gestió de l’Executiu el redueix a una paraula: “Insuficient”. 

Gonzalo Adán, director de l'Instituto Balear de Estudios Sociales / Autor: Isaac Buj



Incògnites electorals
Hi haurà revàlida de l’esquerra al Govern o es formarà un nou Executiu de dretes? Aquesta és la qüestió que es dilucidarà el 26 de maig. Cap dels portaveus d’associacions progressistes consultats no vol una victòria conservadora, i encara menys un Govern determinat per la ultradreta. Així que, a pesar de les crítiques, la norma general és la creença que els votants progressistes optaran novament per confiar la papereta als partits d’esquerra, el “mal menor”, per evitar un Govern de la dreta molt influït per la ultradreta. 

L’activista sobiranista i editor de dbalears.cat, Tomeu Martí, bon coneixedor de l’àmbit nacionalista a Mallorca, considera que, si bé la gestió del Govern “no ha tingut com a prioritat la normalització de la llengua” catalana i que això ha creat “desencís”, també és cert que a l’hora de votar “l’alternativa [és a dir, la dreta] és objectivament molt pitjor, així que es votarà el mal menor”, pensa. Per la seva banda, Amadeu Corbera, a pesar que diu que el GOB “no aconsella el vot a cap partit”, també accepta que “allò que ofereix la dreta, i sobretot la ultradreta negacionista [del canvi climàtic] ho coneixem bé”, deixant entendre que és millor seguir amb el Govern actual però, això sí, que “demanem que la gent exigeixi als partits [progressistes] un compromís més gran que el demostrat fins ara amb el procés de transició ecològica”. Amb unes paraules o amb unes altres la norma general és l’acceptació del vot cap al mal menor. També ho reconeix Miralles, de la Plataforma Antiautopista: “Supòs que repetirà [l’actual Govern]... però tant de bo existís [a les Illes] la CUP”. 

El vot cap al mal menor permetrà reeditar el Govern d’esquerres o, per contra, se’n podrà formar un de dretes? Gonzalo Adán, director de l’Instituto Balear de Estudios Sociales (IBES), que fa les enquestes d’intenció de vot a les Illes que es publiquen al diari Última Hora, i de Sociométrica, que publica els sondejos d’àmbit estatal a elespañol.com, analitza que, a diferència de les situacions excepcionals —vegeu el requadre— de 2011, quan el PP assolí una enorme majoria absoluta de 35 escons, i de 2015, quan l’esquerra sumà 34 diputats, enguany les distàncies entre esquerra i dreta no seran tan importants, tot es resoldrà per poc, possiblement per un o dos escons. Explica que “en aquests moments [dimarts dia 7 de maig], i a reserva del que digui la pròxima enquesta [que l’IBES farà aquest mateixa setmana], les coses estan com estaven fa dos mesos, amb els dos blocs sociològics, el de dreta [PP-Ciutadans-Vox] i el d’esquerra [PSOE, els dos Més, Gent per Formentera i Podem], amb nivells de suport molt semblants, i amb el PI enmig”. No creu que, com apunten algunes anàlisis de l’esquerra, el bloc de dreta perdi suports: “En aquests moments està en un 47%-48% d’intenció de vot” de mitjana balear, cosa que si fa no fa és “el mateix resultat que tingué el PP de Jaume Matas [el 2003] i en aquest nivell seguirà durant la campanya”. És probable que en aquests quinze dies hi hagi una certa redistribució dels suports entre els tres partits de dreta “però en conjunt crec que es mantindrà la suma de tot el bloc”, sentencia. Així les coses, no creu que “sigui fàcil formar el futur Govern”.

Adán, que és també coautor dels dos llibres titulats El complejo comportamiento del voto en Baleares, el primer dedicat a l’anàlisi política i electoral dels comicis generals entre 1977 i 2011 [publicat el 2013] i el segon a l’evolució dels partits, vida política i eleccions autonòmiques entre 1983 i 2011 [2015], exposa que “una cosa són els blocs sociològics, que en intenció de vot estaran en el que t’he dit, i una altra de molt diferent serà la translació en escons dels suports a cada partit, que poden suposar dificultats a l’hora de formar una majoria estable”, per la raó abans apuntada de com afecten les circumscripcions electorals tan petites a la conversió de vots en escons. Si hagués de dir què passarà, assegura que a hores d’ara no és “capaç” d’avançar res excepte que “estan les coses al 50%” de probabilitats d’un Govern d’un signe o d’un altre. Pensa que la clau podria ser la relació que s’estableixi entre els resultats en escons del PI i de Vox: “Si Vox manté el 10% que ara té, assolirà escons per Mallorca i també és possible que per una altra illa i, aleshores, el PI no en sumarà més que tres per Mallorca [que són els mateixos que va obtenir el 2015] i per ventura caurà fins i tot a dos; en canvi, si Vox baixés del 10% i s’acostés al 8% —ara mateix crec que és aquesta la seva tendència, però si m’ho demanes la setmana que ve pot ser que les coses hagin canviat— aleshores el PI podria mantenir fàcilment els tres escons per Mallorca, i qui sap si arribar a quatre”. Val a dir que Adán no parla de transferència de vots entre els dos partits sinó del fet que, en ser les dues candidatures que menys representació tindran, el nombre de diputats respectiu anirà en relació d’un i de l’altre, per raó del sistema d’Hondt de conversió dels vots en escons.

Els partits del pacte d’esquerres no volen contemplar cap altra opció que no sigui continuar governant. “Quatre anys més” és la consigna. La líder socialista, Francina Armengol, insisteix cada dia en l’objectiu de “mantenir la mobilització [que es va esdevenir a les eleccions generals del 28 d’abril gràcies als votants d’esquerra] per assegurar quatre anys més de progrés per als ciutadans”. Amb gairebé les mateixes paraules ho explica el dirigent de Podem, Alberto Jarabo: “Mira, la cosa és molt clara: o un Govern de dreta i ultradreta o un Govern de nosaltres, és així de senzill, així que per assegurar quatre anys més de gestió, bona, a les institucions, hem de mantenir en alt la mobilització” dels votants progressistes. Fina Santiago, número dos de la candidatura de Més per Mallorca, accepta que “es donen amenaces, com és ara a Eivissa i Palma, on la dreta podria estar molt forta, però justament per això hem de ser capaços de mantenir la mobilització del vot d’esquerra perquè ho hem fet bé i hem de tenir quatre anys més”. 

El partit que pot tenir la clau del futur Govern, segons Adán, el PI, s’ho pren amb calma. El seu vicepresident, Josep Melià, es limita a explicar que “els resultats de les eleccions generals no es repetiran el 26 de maig, no hi haurà una altra allau de vot útil cap al PSOE i tant nosaltres com Més creixerem, això és segur”. I afegeix que “a hores d’ara el panorama està totalment obert” amb relació a quin possible Govern es podria formar. El que li interessa ressaltar és que “el vot centrista que el 28 d’abril anà al PSOE i a Ciutadans ara vendrà cap a nosaltres” i el PI “tindrà la clau” de la futura majoria. 

El politòleg Eli Gallardo, autor del llibre d’anàlisi política Balears 2015: un nou cicle polític (publicat el 2017), pensa que Melià pot tenir raó: “El PI pujarà molt respecte a les generals del 28 d’abril i també augmentarà amb relació a les autonòmiques de fa quatre anys, veig com a possible una situació en què el PI hagi de decidir si pacta amb l’esquerra o si, per mor de les diferències amb Podem, no qualla el pacte progressista i anem a unes noves eleccions, que és una opció que no es pot descartar”. El que no veu “molt probable” és “que els tres partits de dreta sumin” majoria absoluta o que el PI pacti amb ells. Tot i així, reconeix que hi ha la probabilitat, encara que baixa, d’una majoria dretana: “La resolució de la incògnita de quin dels dos blocs podrà governar dependrà sobretot de la participació. Més concretament, de quin dels dos activarà més la mobilització dels seus propis votants. Hem vist que la mobilització del PSIB ha estat molt alta a les generals i també la de l’extrema dreta, caldrà veure ara què passa el 26 de maig”. Pensa que els socialistes faran de bell de nou un bon paper i creu que Podem “s’estabilitzarà a la baixa” amb relació a 2015, de manera que “quedarà com una Esquerra Unida ampliada, i crec que el partit més castigat serà Més”, però és del parer que el conjunt de l’esquerra “té més probabilitats” de guanyar “la dreta” i, per tant, també “és més probable” que Francina Armengol torni a ser investida presidenta que no que sigui investit el líder del PP, Biel Company

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.