Eleccions autonòmiques

El PSIB podria canviar la història política balear el 26 de maig

La possibilitat que el PSIB de Francina Armengol guanyi per primera vegada les eleccions autonòmiques el proper 26 de maig no ho diu només el CIS, és una possibilitat que cada cop es veu a les Illes com a més probable. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) publicava el passat dijous l’enquesta que preveu la victòria del PSIB a les Illes Balears el pròxim 26 de maig. Si es confirmés, seria quelcom inèdit. Mai els socialistes han vençut a les urnes autonòmiques. Han assolit el triomf quatre vegades a les generals –les de 1982, 1986, 2008 i 2019-  però sempre han quedat molt per sota de la primera força quan s’ha tractat de comicis al Parlament, excepte la primera vegada, el 1983, que perderen per molt poc. Aquesta situació de secundari permanent ha marcat profundament la història del PSOE balear d’ençà l’inici de l’autonomia illenca. Una victòria el 26 de maig a ben segur que canviaria no només la situació política, sinó que mudaria fort ferm el Partit Socialista.

Victòria a les autonòmiques

Dos dies abans que el CIS fes públic el seu sondatge, Gonzalo Adán, director del Instituto de Estudios Sociales (IBES) –empresa que fa les enquestes d’àmbit balear per al diari de Palma Última Hora- i de Sociométrica –societat que realitza els sondatges d’àmbit estatal per a elespañol.com- deia a aquest setmanari que “és molt probable que el PSIB guanyi les eleccions autonòmiques perquè s’està mantenint l’activació (després de les generals) del seu vot i el PP segueix instal·lat en una intensa depressió” de la seva intenció de vot. Raonava Adán que com que la diferència entre el PSIB i el PP a les generals fou de 9,6 punts percentuals, exactament la mateixa que entre el PP i el PSIB hi hagué a les autonòmiques de 2015, perquè els conservador poguessin tornar guanyar haurien de recuperar almenys cinc punts –en relació al 28 d’abril- i que els socialistes en perdessin altres tants: “no és gens probable que passi”, sentenciava. El sondatge del CIS li donà la raó.

Si les previsions demoscòpiques es compleixen i els de Francina Armengol assoleixen per primera vegada a la seva història la condició de partit més votat a les eleccions al Parlament balear el canvi no seria només electoral. Es tractaria d’un profund canvi polític, tot un terratrèmol respecte de la història política balear d’ençà la instauració autonòmica el 1983.

Tal i com s’ha referit abans, el PSOE illenc només va estar a prop de la dreta a les primeres eleccions al Parlament. Aleshores la coalició de dreta formada per Aliança Popular (l’antecedent del PP), Partit Demòcrata Popular i Unió Liberal, encapçalada per Gabriel Cañellas, arribà als 110.158 vots, el 15,5% sobre el total de paperetes. La candidatura del PSOE illenc, sota el liderat de Fèlix Pons, va sumar 108.158 sufragis, el 34,7%. Empataren en escons però Cañellas va rebre el vot dels diputats d’Unió Mallorquina, el líder de la qual, Jeroni Albertí, fou extorsionat -tal i com ell reconegué el 1995 en una entrevista per al col·leccionable Memòria Viva, Mallorca des de la mort de Franco fins avui, editat aquell any en fascicles pels diaris Baleares i Última Hora- per votar a favor del conservador.

Gairebé tothom havia donat per fet que Fèlix Pons seria el president. En no ser-ho, el PSOE entrà en una profunda depressió, Pons acabà per anar-se’n a fer carrera a Madrid –fou nomenat el 1984 ministre d’Administracions Territorials i el 1986 va ser elegit president del Congrés, càrrec que ocupà fins el 1996, moment en què es retirà de la política- i el partit a les Illes inicià una espirall de bregues internes, amb el resultat que a cada elecció autonòmica perdia més i més suports. A partir de 1991, amb un nou secretari general, Joan March, líder del corrent intern “Socialisme i Autonomia”, els socialistes iniciaren un viratge estratègic. S’acostaren cada cop més cap a Unió Mallorquina i el 1995 pactaren amb aquest partit de dreta regionalista, liderat ja per Maria Antònia Munar, al Consell de Mallorca, i quatre anys més tard al Parlament, forjant així el primer Pacte de Progrés, una aliança que repetiren el 2007.

A pesar que l’acord amb UM –i PSM i Esquerra Unida- permeté al PSIB assolir molt de poder institucional –la presidència del Govern, la dels Consells i importants ajuntaments-, en dues ocasions, el 1999 i el 2007, els seus resultats electorals no anaren mai en paral·lel. De fet, mai np va tornat tenir, ni prop fer-hi, un nivell de suport semblant al del PP (des de 1989 aquest fou el nom de la vella Aliança Popular). El PSOE balear interioritzà profundament la seva incapacitat de guanyar per si mateix a la dreta, de tal manera que el pacte amb la dreta regionalista era l’única manera possible per arribar al poder. Un pic desapareguda UM, el PI es convertí en aquesta legislatura en la possible crossa per a Francina Armengol per conservar la presidència aquest 2019.

De sobte, però, el gran resultat assolit el passat 28 d’abril pareix haver obert la porta a un canvi substancial del Partit Socialista. Si com diuen els experts i les enquestes guanya per primera vegada –gràcies al fet que li duraria la mobilització del seu vot en clau espanyola dels comicis generals- les eleccions autonòmiques a Balears i, a més, tal i com augura el CIS, ho fa còmodament, no només Armengol podrà tornar ser presidenta, no només ho serà en una situació molt més avantatjosa que la de 2015 davant dels seus socis, no només s’estalviarà el suport del regionalista PI sinó que, sobretot, el PSIB haurà deixat enrere la interiorització de la incapacitat de guanyar per si mateix al PP.

La conseqüència d’un canvi tan profund no se sap quina podria ser amb exactitud, però és ben segur que la política balear resultaria molt, molt modificada en relació a la que ha estat d’ençà 1983.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.