Els crítics

«Volem rehabilitar, tant com sigui possible, la figura de Jordi Pujol»

Jordi Manent i Tomàs (Barcelona, 1977) és filòleg, subdirector de la ‘Revista de Catalunya’ i ha estat, entre més coses, director del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona. Fill d’Albert Manent (1930-2014), històric escriptor i col·laborador de Jordi Pujol i Soley, Jordi Manent és coordinador —amb Jesús Conte— de ‘Reconeixement a Jordi Pujol: Les arrels d’una lluita: la seva obra política’, un llibre que recopila les intervencions de l’acte de reconeixement realitzat el 2018 a  Barcelona, impulsat pels Amics de Jordi Pujol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al llibre es parla molt de l’obra de govern de Jordi Pujol, però no tant del seu llegat ideològic. Encara existeix el pujolisme com a tendència política?

—El pujolisme va crear escola entre la seva generació i també, com a mínim, en una de posterior. Crec que continua existint. Ni que sigui passivament, com una manera d’entendre, d’analitzar i de treballar el país. Però, tot i algunes excepcions, el pujolisme ja no es reivindica públicament. En el seu moment va fer un gran paper i en queda un bon substrat.

—Per què no es reivindica?

—Perquè no queda bé dir-ho després que Pujol confessés tenir una part de l’herència a l’estranger. En aquell moment, quan el president Pujol havia estat considerat per molts un déu, bona part de la gent el va tirar a les fogueres de l’infern. I crec que és un error. Perquè sense la seva obra de govern, l’independentisme català no hauria pogut fer tots els passos que ha fet. I no només això, perquè el pujolisme va beneficiar tot el país.

—Un dels trets més destacats de la seua manera de fer política era el pactisme. Ho troba a faltar?

—Per desgràcia, sí. El Xavier Trias, exalcalde de Barcelona, una persona molt intel·ligent i per qui tinc una gran consideració, deia en una entrevista recent que ell és un pactista, però que per les circumstàncies actuals, amb tants impactes emocionals, es fa difícil ser-ho. Ho subscric bastant. El pactisme és bo, però de vegades no és possible. I el problema dels últims anys és que l’Estat espanyol no ens ha deixat ser pactistes. La resposta ha estat sempre la mateixa des de 2010. En decrets de pobresa energètica, en lleis de comerç... S’ha recorregut contra tot.

—Es parla molt de les estructures d’Estat que va impulsar Pujol des de la Generalitat. Tem que aquestes estructures no es puguen perdre?

—El temor hi és, del pujolisme i del no-pujolisme. En la creació d’aquestes estructures també hi van participar el PSUC, el PSC, ERC i fins i tot la UCD. Les principals estructures d’Estat (immersió, TV3, Mossos...) van ser creades amb un consens que si no era del 100%, era del 90%. 

—Fins a quin punt va ser determinant, per a l’esdevenir de Jordi Pujol, l’entrevista a La Sexta en què deia que no tenia cap argument contra l’independentisme?

—Aquesta entrevista i altres declaracions posteriors en aquest sentit no se li han perdonat. Crec que l’Estat el considera un traïdor, perquè Pujol va ser un home que va ajudar en la Transició i que mai no va superar els límits que l’Estat espanyol imposa, sempre va respectar les regles del joc. I aquestes declaracions seves van ser enteses com: “senyors independentistes, si penseu que heu de tirar endavant, feu-ho”. Això no va agradar gens i evidentment hi va haver revenja. Per això la seva confessió es va sobredimensionar i es va utilitzar per desprestigiar, tant com fos possible, la seva imatge i la seva obra de govern.

—Com ho van rebre les amistats?

—Va afectar d’una manera molt forta. Ho expliquem al llibre. El pujolisme va quedar glaçat. Va quedar trossejat i a grans trets en tres blocs: un que, tot i ser crític, no va deixar de ser pujolista; un altre que va marxar i que els últims anys més o menys ha retornat; i un tercer bloc que ha quedat desenganyat per sempre. Nosaltres, amb el reconeixement que li vam fer, volíem rehabilitar tant com fos possible la seva figura.

—El mateix Pujol deia en el discurs de l’acte que estava dolgut amb ell mateix. Només per allò, o per alguna altra cosa?

—No ho sé. Crec que quan diu que està dolgut amb ell mateix és sincer. Pujol és un home molt complex, intel·ligent i profundament cristià en el bon sentit de la paraula. Per tant, amb un gran sentiment de culpa. Més enllà del tacticisme que molts hi volien veure, que potser n’hi va haver, no dic que no, la seva confessió per ell era com una expiació: explicar la seva culpa. Això vol dir que està dolgut amb ell mateix per altres coses? No ho sé, però potser sí.

—A l’acte va sorgir la qüestió dels presos polítics i dels exiliats. Com viu això una persona com Pujol, que va passar per la presó durant la dictadura i que va créixer en un país vençut?

—No n’he parlat massa directament amb ell, però ho viu una mica com que l’Estat espanyol, per desgràcia, no canvia gaire d’actitud respecte a les propostes i demandes catalanes i d’altres nacions de l’Estat. Canvien moltes coses, però algunes no canvien gens. Això ho sap prou bé un gat vell com ell.

—Vostè que el coneix, com va viure Pujol els fets de la tardor de 2017?

—N’he parlat poc amb ell i no puc opinar-hi gaire, però puc dir que ho va viure amb preocupació. Ell veu que l’independentisme ha tingut algunes victòries importants. El referèndum n’és una, indubtablement. I el fet que l’independentisme hagi ajudat a la moció de censura contra Mariano Rajoy n’és una altra. D’altra banda, l’1 d’octubre ell va patir com tothom de veure les atonyinades que vam rebre. Però veu que els catalans tenim una mala salut de ferro. I vindran temps millors.

—Per últim, quina diria que és la principal virtut de Pujol com a personatge històric i quin ha estat el seu principal defecte, més enllà de la confessió?

—És difícil de dir. En té diverses, de virtuts. Crec que la principal és que era un polític que agrupava moltes capacitats polítiques i personals alhora. Pujol era molt complet i per això ofegava o feia ombra involuntàriament els qui tenia al voltant. Potser aquest era el principal defecte.

Reconeixement a Jordi Pujol: les arrels d’una lluita, la seva obra política
Jesús Conte i Jordi Manent (coordinadors)

Editorial Base, Barcelona, 2018
Assaig, 95 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.