Entrevista

«Van esforçar-se per fer la vida impossible a Julian Assange»

En la seva primera entrevista des de la detenció de Julian Assange, el cap de redacció de WikiLeaks, Kristinn Hrafnsson, parla sobre la “vergonyosa” detenció del fundador de la plataforma, sobre les crítiques pels lligams amb Rússia i sobre el que descriu com un tracte “indignant” a Chelsea Manning.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Kristinn Hrafnsson, de 56 anys, va treballar durant trenta anys de periodista en mitjans d’Islàndia, entre altres per al canal públic del país. En les seves informacions, també en la investigació sobre la caiguda de l’islandès Kaupthing Bank, va fer servir documents de WikiLeaks. El 2010 va crear Sunshine Press Productions a Islàndia, juntament amb l’australià Julian Assange. Abans de substituir Assange com a cap de redacció de WikiLeaks, Hrafnsson havia estat durant sis anys portaveu de la plataforma.

—Senyor Hrafnsson, dimecres va veure el fundador de WikiLeaks, Julian Assange, comparèixer davant un tribunal a Londres, on va ser sentenciat a cinquanta setmanes de presó per violar les condicions de la llibertat condicional. La policia britànica el va detenir l’11 d’abril a l’ambaixada equatoriana després que el Govern de l’Equador li retirés l’asil polític. Com està Assange?

—És a la presó d’alta seguretat de Belmarsh, al sud de Londres. Està esperant el judici per la sol·licitud d’extradició del Govern dels EUA. Dimecres un tribunal el va declarar culpable d’haver infringit la condicional quan utilitzava el seu dret humà a buscar asil. Com recordareu, li va ser concedida la llibertat condicional el desembre de 2010 després que uns amics paguessin una fiança de 200.000 lliures. Abans d’entrar a l’ambaixada equatoriana el juny del 2012, es va tallar el braçalet electrònic de vigilància.

—Com a nou cap de redacció de WikiLeaks, el preocupa poder acabar en una presó d’alta seguretat igual que Assange?

—Com que fa deu anys que WikiLeaks rep atacs, soc conscient dels perills que van aparellats amb el càrrec. Treballo a temps complet per a WikiLeaks des de mitjan estiu del 2010. És obvi que estic en el punt de mira del Govern, l’exèrcit i els serveis secrets dels EUA. Des de 2014 sabem que no s’està investigant només Julian Assange, sinó també altres persones relacionades amb l’organització.

—Com ho saben?

—Google va denunciar que un tribunal secret dels EUA els va obligar a entregar dades meves i d’altres membres de l’equip de WikiLeaks. Google va guanyar el dret a informar-nos-en. Per tant, el desembre de 2014 a Sarah Harrison, Joseph Farrell i a mi ens van dir que s’havia accedit als nostres correus electrònics a causa de la investigació d’un jurat encarregat d’un cas d’espionatge.

—Com ha canviat Assange durant el temps que ha passat a l’ambaixada?

—M’ha sorprès molt perquè ha resistit la situació amb més enteresa de la que hauria esperat en qualsevol altra persona.

—Com es va acabar l’asil diplomàtic que el Govern equatorià havia concedit a Assange l’agost de 2012?

—L’ambaixador el va fer anar a la sala de reunions de l’ambaixada i li va presentar una carta, que li va llegir en veu alta, en què deia que l’asil diplomàtic li havia estat revocat i que havia d’abandonar l’ambaixada immediatament. Quan Julian va sortir de la sala i volia tornar a la seva habitació, el vestíbul de l’ambaixada estava ple de policies britànics, que se’l van emportar.

—Això no quadra gaire amb les normes diplomàtiques.

—Bé, va ser una acció amb motivacions polítiques i estava preparada des de feia temps. L’any passat l’ambaixada ja va iniciar una guerra d’erosió, una guerra psicològica: tallar-li la connexió a internet, instal·lar inhibidors del telèfon mòbil, restringir les visites, apagar la calefacció. Van esforçar-se per fer la vida impossible a Julian Assange.

—Realment no feia gaire bona cara quan el van treure de l’ambaixada arrossegant-lo.

—No sé si trobaríem ningú que fes bona cara quan se l’emportessin emmanillat mentre l’arrosseguen set policies. I després de passar set anys tancat en un pis. Va ser fastigós i humiliant.

—Com era la vida d’Assange a l’ambaixada abans de la detenció?

—El personal de seguretat i els diplomàtics l’espiaven totes les hores del dia. Copiaven els documents dels seus advocats i enregistraven les visites dels metges. El relator especial de les Nacions Unides pel dret a la privacitat s’havia de reunir amb ell a l’ambaixada, però els equatorians, òbviament, volien expulsar-lo abans que el relator pogués obtenir informació a l’ambaixada. Ara l’ha visitat a la presó de Belmarsh.

—És veritat que els van oferir el material de vigilància de l’ambaixada?

—Algú l’oferia per Twitter, així que vaig posar-me en contacte amb la persona, que em va dir de seguida que aquell material estava en venda. L’oferta era comprar-lo per tres milions d’euros; si no, difondrien la informació als mitjans. Allò era extorsió. Vaig desplaçar-me a Madrid i em vaig reunir amb el departament especial de la policia de Madrid sobre xantatge i extorsions. Vam presentar una querella allà, la policia espanyola s’ho va prendre molt seriosament i ara ho examinarà un tribunal. També hem presentat una querella contra el ministre equatorià d’Exteriors i el personal de l’ambaixada a Londres.

—Vostè ha pogut mirar part del material?

—Vaig poder mirar per sobre 104 carpetes amb una gran quantitat de material sobre tots els aspectes de la vida d’Assange. Vídeos, fotos i enregistraments d’àudio. La intensitat de la vigilància és sorprenent.

—Van aparèixer informacions segons les quals el comportament d’Assange no era el que s’espera d’un convidat a una ambaixada. Suposadament no estirava la cadena del vàter i se l’ha descrit com a arrogant i narcisista.

—No costa gaire inventar proves de comportament negatiu quan tens algú sota vigilància total durant anys. Els guàrdies de seguretat i els diplomàtics tenien l’encàrrec de recopilar selectivament material negatiu. Un cop van trobar una taca a l’interruptor del lavabo i van afirmar que eren excrements de Julian. Aquesta informació la va utilitzar el president de l’Equador com a prova que Julian havia escampat excrements per totes les parets de l’ambaixada. Tan baix es pot caure?...

—Quina mena de persona és Assange?

—He hagut de treballar amb uns quants caps de redacció en els trenta anys que fa que soc periodista, i jo diria que la meva relació amb ells a vegades ha sigut problemàtica. Soc força tossut i independent. La relació amb Julian ha estat la menys problemàtica de totes. Ell té una idea molt clara de cap on vol anar. No sempre estàvem d’acord, però ell escoltava els meus punts de vista. A vegades tan sols estàvem d’acord a dissentir.

—Vostè el considera un periodista o un activista?

—Totes dues coses. El 2009 em va semblar interessantíssim escoltar les seves opinions sobre la llibertat d’informació que derivaven del seu passat com a activista digital a Melbourne quan el terme hacker encara no tenia una connotació negativa sinó que era una etiqueta per a persones creatives que volien fer servir internet d’una manera democràtica i anarquista. Si bé jo venia d’un entorn totalment diferent, del periodisme dels mitjans tradicionals, al cap i a la fi vaig descobrir que compartíem els mateixos valors.

—Per tant, vostè també es considera tant periodista com activista?

—Si ets periodista i no lluites per la llibertat d’informació, per la rendició de comptes i per la transparència, per a mi no ets periodista. A part d’això, estic totalment convençut que la lluita per la llibertat de Julian Assange és la principal lluita per la llibertat de premsa que hem viscut fins ara al segle XXI.

—WikiLeaks té un enfocament molt simple però radical. Si els documents són autèntics i d’interès públic, es publiquen. Encara és aquesta, la idea?

—L’enfocament de WikiLeaks no hauria estat radical fa unes quantes dècades, però això va canviar amb l’enorme augment del secretisme dels que ostenten el poder després de l’11S. El secretisme estatal i empresarial ha anat augmentant sense que s’hagi justificat de manera convincent. En aquest ambient, la lluita d’una organització com WikiLeaks s’està tornant més radical en un entorn que va empitjorant. Al mateix temps, la gent normal i corrent està desprotegida contra la invasió de la seva privacitat, com ens va revelar l’extreballador de la CIA i delator Edward Snowden. I entitats privades com Google, Facebook i d’altres també estan recopilant la nostra informació privada. En resum, doncs, sí: la idea encara és la mateixa.

—Al començament, WikiLeaks deia: “No fem distincions, nosaltres publiquem tot el que rebem”. Encara s’aplica, això?

—Quan vam començar a publicar documents de l’exèrcit dels EUA el 2010 a escala massiva, se’ns va criticar perquè “abocàvem documents” no redactats. Se’ns va acusar de tenir “les mans tacades de sang”. El 2013, durant el judici a Chelsea Manning, un funcionari del Pentàgon va ser cridat a testificar sobre els perjudicis que les publicacions havien causat i la gent que havia mort per culpa de les informacions. Va haver d’admetre que ningú havia patit danys per les revelacions.

—Però evidentment vostès tenen una responsabilitat per les persones que s’esmenten als documents.

—Li ho torno a dir: WikiLeaks ha publicat milions de documents. On és el mal? I quin és el mal de la informació veraç? I què és això en comparació del dany que s’ha posat al descobert i les matances causades per les parts que apareixen als documents?

—Però calia publicar els noms complets? WikiLeaks no té límits?

—És clar que sí. WikiLeaks no va publicar part dels documents sobre la guerra de l’Afganistan. Si tinguessis el manual sobre com llançar míssils balístics intercontinentals amb caps nuclears, el publicaries? Per descomptat que no!

—Què li passarà a Julian Assange a partir d’ara?

—Ja li han imposat gairebé la sentència màxima d’un any de presó per infringir la condicional, però la batalla real és el cas de l’extradició. Pot durar dos o tres anys. Al Govern nord-americà se li han concedit dos mesos, fins al 12 de juny, perquè aporti informació addicional per sustentar la petició d’extradició.

—La petició es basa en una acusació de conspiració per cometre intrusió informàtica que pot comportar una sentència màxima de cinc anys. Aquests seran els únics càrrecs?

—Òbviament això només és el primer pas, i seria extremadament ingenu intentar sostenir que no s’hi afegiran més càrrecs quan sigui en territori nord-americà. S’han enviat cartes a alguns individus relacionats amb WikiLeaks en què se’ls oferia immunitat si aportaven informació relacionada amb la investigació sobre el que, naturalment, es descriu com la violació de la llei Espionage Act de 1917.

—Creu que el Govern de Washington vol aconseguir primer que Assange arribi als EUA amb el pretext d’una acusació relativament moderada de conspiració per cometre intrusió informàtica per després afegir-hi més càrrecs que podrien conduir a una sentència de cadena perpètua o a la pena de mort?

—En tinc l’absoluta certesa. Aquesta és la seva estratègia.

Julian Assange marxa detingut / Der Spiegel

—Quan el delator nord-americà Edward Snowden va fugir a Moscou, a Alemanya molta gent reclamava que se li concedís asil polític aquí. La detenció d’Assange ha estat envoltada de silenci. Per què?

—La meva impressió és diferent. El suport va augmentant perquè la gent comença a entendre la gravetat de la situació, i fins i tot alguns periodistes estan veient la importància que té el cas per a la llibertat de premsa.

—Però de moment el suport és baix...

—El pla d’acció del que ha anat passant va ser redactat per la CIA i algunes companyies que treballen a favor d’alts interessos corporatius, va arribar a WikiLeaks per una filtració i el vam publicar fa gairebé deu anys. La idea consisteix a combatre la base que dona suport a WikiLeaks. I això es fa atacant els individus del cercle de WikiLeaks i especialment Julian Assange intentant soscavar la seva reputació.

—Probablement es refereix a la investigació relacionada amb un cas de violació de menors. És possible que aquella investigació de Suècia es reobri?

—Em sembla altament improbable per la senzilla raó que la fiscalia sueca volia tancar el cas el 2013 i va ser la fiscalia de la Corona britànica que va fer pressió perquè continuessin la investigació.

—Aquelles acusacions han desanimat especialment les dones que donen suport a WikiLeaks. I més simpatitzants poden haver-li girat l’esquena després que WikiLeaks va publicar correus de Hillary Clinton i altres dirigents demòcrates nord-americans. Creuen que allò va ajudar Donald Trump a guanyar les eleccions. Va ser un error publicar aquells correus?

—De cap manera. Hauria estat una violació greu de tots els principis periodístics no publicar informació transmesa a una organització periodística sobre un partit polític o un individu abans d’unes eleccions. L’entitat periodística va revisar el material, el va considerar veraç i d’interès públic, precisament perquè hi havia unes eleccions a la vista. Ni ho vam haver de triar: és un deure periodístic donar a l’electorat accés a aquesta mena d’informació.

—Robert Mueller va afirmar en el seu informe que WikiLeaks va obtenir aquests documents gràcies a dos comptes de Twitter suposadament vinculats als serveis secrets russos. WikiLeaks ha estat instrumentalitzat per la intel·ligència russa?

—Val la pena dir que Mueller va declinar l’oferta d’escoltar el testimoni de Julian Assange. No hi ha proves que instàncies russes enviessin el que més tard es va publicar. Mueller arriba a una conclusió, però no està basada en proves. Això sí, normalment hi ha una agenda lligada a la informació filtrada. A vegades hi ha individus que filtren informació perquè creuen que fer-ho és d’interès públic. Són delators molt honorables, però també podríem dir que això és una agenda. Hem d’examinar tota la informació filtrada i publicar-la si és d’interès públic.

—Però allò va ser més que obtenir informació. Assange va estar en contacte amb Donald Trump Jr., el fill gran de Donald Trump, durant la campanya. Va participar activament en el joc polític?

—No és pas infreqüent que els periodistes estiguin en contacte directe amb responsables de campanyes polítiques. Trump Jr. no va rebre per avançat informació substancial. No és pas delicte informar els membres d’una campanya política sobre informacions que ja s’han publicat.

—Què me’n diu de les sospites que WikiLeaks ha estat alimentat i utilitzat per Rússia?

—No soc un fan de Putin. En general, soc escèptic respecte al poder. Certament, es fan moltes crítiques, que apunten, justificadament, a la Rússia de Putin. Però, segons les estadístiques més recents, Rússia va baixar del segon al sisè lloc en la llista dels països que més gasten en defensa i assumptes militars, i ara el segon lloc l’ocupa l’Aràbia Saudita. Estem parlant d’un país que envia esquadrons d’assassins per torturar i matar periodistes. Estem parlant d’una incubadora de terrorisme islamista. Per què, doncs, no mirem les coses en perspectiva?

—Però és evident que WikiLeaks ha publicat sobretot documents relacionats amb els EUA i no, per exemple, amb Rússia.

—També hem publicat informació sobre corrupció a Rússia. Putin apareix esmentat 82.940 vegades en la nostra base de dades. Hem publicat informació sobre empreses privades que treballen per als serveis secrets russos. Evidentment, publicaríem material sobre el Kremlin si el poguéssim autentificar i si fos d’interès públic publicar-lo.

—La pròxima vegada que rebin documents i sàpiguen que provenen de la intel·ligència russa, els tractaran de la mateixa manera que han fet fins ara?

—Hi ha una premissa interessant en la seva pregunta. Ha dit: que sàpiguen que provenen de Rússia. A hores d’ara ja hauria de ser prou conegut que WikiLeaks fa tot el possible per no saber la font d’on prové el que rep. Aquesta és la nostra política, per això tenim un sistema molt avançat, on es pot enviar informació sense deixar rastre. No saber la font és probablement la millor seguretat que es pot oferir a una font.

—Però si casualment saben la font, ho han de gestionar igualment.

—Jo en general segueixo aquesta norma: si el diable en persona m’oferís informació veraç sobre corrupció al Regne del Cel, la publicaria. És un deure periodístic.

—Chelsea Manning, exanalista militar que ha estat la font de WikiLeaks sobre els registres de la guerra de l’Iraq i altres documents, ha acabat a la presó novament perquè no va voler testificar contra Julian Assange. S’han trobat mai personalment, Assange i Manning? Perquè això podria explicar el nivell de lleialtat...

—No, no s’han vist mai personalment. Però he de dir una cosa: el que se li està fent a Chelsea Manning és una violació tan greu dels principis legals que és absolutament indignant. Chelsea Manning va dir, bàsicament: “No accepto el mandat d’un tribunal secret, davant el qual m’han portat per exigir-me que doni informació sobre un delicte pel qual em van condemnar, pel qual he complert set anys de presó, després dels quals el president dels EUA va reduir la sentència i vaig ser posada en llibertat. Tot el que sé ho vaig dir en el meu judici”. Arran d’aquesta postura, l’han tornat a empresonar. Això hauria pogut passar a la República Democràtica Alemanya o en països on no hi ha respecte per l’imperi de la llei. Això és una extorsió, l’estan extorquint perquè doni proves per poder imposar una sentència més dura a Julian Assange.

—Quines conclusions extreu del tracte que ha rebut Manning?

—Sembla que el sistema de justícia penal nord-americà, en alguns casos és un sistema penal sense justícia. Fixi’s en les cartes que s’han enviat a diverses persones vinculades amb WikiLeaks i que ara viuen a l’exili —algunes a Alemanya, d’altres a Islàndia—, cartes d’amenaça amb l’oferta de la immunitat si col·laboren amb el jurat de Virginia en la persecució de WikiLeaks. Dit d’una altra manera: si no col·labores et perseguirem. Jo d’això en dic l’oferta Don Corleone d’El Padrí: una oferta que no podràs rebutjar.

—Què n’espera, dels alemanys?

—Hi ha d’haver certa resistència a aquests excessos. L’altre dia Julian Assange va rebre el premi Daphne Galizia per part dels membres del grup de l’esquerra al Parlament Europeu. Un dels membres del Parlament que va presentar el guardó va dir que la petició d’extradició per a Assange era un atac als principis democràtics d’Europa: hi estic d’acord. No estem veient només un atac als principis bàsics de la llibertat de premsa, sinó que tot el cas és un atac a la nostra democràcia.

—Què n’espera, doncs, dels polítics alemanys que hi ha al Govern?

—M’agradaria veure més força de voluntat. Es tracta de posar una línia vermella, això no va de la persona de Julian Assange, de si et cau bé o no, sinó que hi ha en joc uns principis nuclears. Si sacrifiquem aquest principi —ai, senyor!—, entrarem en un terreny molt desagradable.

—Com actuarà WikiLeaks a partir d’ara, i com finançaran la plataforma?

—Amb donacions. La majoria són relativament petites, d’uns vint euros de mitjana.

—Pot revelar quanta gent treballa per a WikiLeaks?

—És una quantitat variable. El nucli central és molt petit i les xifres de personal varien depenent de la publicació. Però, evidentment, els nostres recursos s’han vist afectats i també ens han afectat aquestes lluites constants que hem viscut al llarg dels anys.

—Creu que WikiLeaks continuarà existint d’aquí a deu anys?

—I tant. Però el que és més important és que les idees introduïdes per WikiLeaks han guanyat força i han transformat el periodisme de dalt a baix. WikiLeaks és la prova del poder de les idees potents que tenen un interès massiu. La història ha demostrat que les idees són més resistents que els imperis.

—Senyor Hrafnsson, moltes gràcies per l’entrevista.

 

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.