A Instruccions per fer-se feixista, Michela Murgia es posa en el cervell del feixisme i en dissecciona els llocs comuns. En un exercici paròdic de provocació intel·lectual, aquesta escriptora sarda, feminista, cristiana i independentista, desemmascara la baixesa moral, ètica i política del feixisme. Amb una prosa implacable, penetra en les vísceres més cíniques de la serp. Té raons de sobres per fer-ho: bressol del feixisme, a Itàlia —com arreu d’Europa i del món— aquesta ideologia fatídica torna a rebrotar amb discursos simplistes, excloents, xenòfobs, populistes, violents, masclistes, banalitzadors...
Stabat Mater
Autor: Antonio Tarantino
Traducció: Albert Arribas
Direcció: Magda Puyo
TNC, Magatzem, 24 d’abril
Stabat Mater d’Antonio Tarantino, amb direcció de Magda Puyo, dona veu a una prostituta, Maria Croce, castigada per la vida. En un monòleg incessant i reiteratiu, d’argot de lumpenproletariat, Croce conta les seves misèries com a puta pobra, políticament incorrecta, d’una humanitat impulsiva i visceral. El seu plany porfidiós comença amb els problemes prosaics al voltant d’un dels seus amants, milhomes, faldiller, aprofitat i macarró, que mai no arriba a l’hora. Gradualment, deixa entreveure els seus esquemes de pensament: odia els moros, verbalitza la violència patriarcal, diu pestes d’altres dones, critica les polítiques d’acollida, tracta pejorativament els homosexuals... És carn de canó del feixisme.
Tanmateix, mare soltera, sola i desemparada, Croceridiculitza el discurs supremacista de l’assistenta social, el paternalista de la mestra d’escola o el moralista del capellà —compendi de la hipocresia de la caritat catòlica o de l’oficial—. La seva vida fa un tomb inesperat quan l’únic fill que té, un jove intel·ligent antisistema, és detingut per pertinença a un grup subversiu. Croce s’endinsa aleshores en el laberint fatídic dels aparells policiacojudicials, capaços de convertir la vida humana en un calvari. Sexuades i escatològiques, les confessions de Croce prenen un to greu, polític, en adonar-se que està subjecta a l’actuació impune de policies i jutges.
La interpretació que fa Montse Esteve de Maria Croce desprèn una imponent força de veritat. Esteve encarna amb bon tremp les preocupacions i les necessitats de supervivència de la protagonista. Gradua molt bé les seves oscil·lacions anímiques, la gestualitat reincident i l’oralitat profunda. Domina amb precisió l’espai escènic, que es multiplica en diversos microespais al·lusius i atmosfèrics, presidits per maletes, escales, tubs o murs. Tot i el frec a frec amb l’espectador, manté amb seguretat les mirades i les distàncies. La seva verborràgia magnetitza l’atenció del públic, pendent de cap a on portarà el seu desesperat monòleg.
L’escenificació de Magda Puyo ha triat, amb bon criteri, un itinerari d’estacions que fa pensar en el Via Crucis catòlic i en l’estètica expressionista més introspectiva. A cada tram de la ruta per les entranyes del Magatzem del TNC, on es conserven restes inanimades dels espectacles, Maria Croce revela els motius del seu patiment, la seva història de penalitats i dissorts. Com una mare dolorosa mítica, a qui han sentenciat el fill perquè ha emprès un camí equivocat. El seu oratori profà per a una sola veu és puntejat per sorolls amenaçadors que creen una atmosfera inquietant i tràgica. El doll de paraules que aboca il·luminen una realitat feroç, sovint amagada, d’homes i dones que malden per sobreviure en un món hostil.