Romanitat

Entre la Selva i la depressió vallesana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Continuem el camí. A l’eixida de Girona, la torre sepulcral de Vilablareix acomiada el viatger. Coneguda popularment com la Torratxa, perviu enmig dels camps. Es tracta d’un monument funerari al qual no tindreu accés, ja que es troba dins d’una propietat privada. La Torratxa mostra una estructura senzilla, de gairebé nou metres d’alçària i sense gaires filigranes, únicament un arc de grans dimensions al segon nivell. Un cop superada aquesta “columna d’Hèrcules”, ara sí, el territori perd densitat, la ciutat queda enrere. Al cap de pocs quilòmetres, abandonem la comarca del Gironès que, cap al sud, es presenta breu i concisa. El pas a la de la Selva s’efectua per una successió de plans i d’ondulacions entapissats de camps saltats de masies i veïnats, tot amanit d’una perspectiva oberta de les cotes altes, amb la presència enlairada del Rocacorba. En aquest punt, la xarxa de camins rurals, asfaltats o de terra compactada, és inabastable i esdevé la imatge més pròxima al paradís anhelat pel ciclista familiar o esportiu que cerca tranquil·litat. Des d’ací, també, és un goig realitzar la Via Augusta en bicicleta en direcció a terres meridionals, tan pròxima i allunyada alhora del corredor mediterrani. Aprofiteu, doncs, l’ocasió per immergir-vos a pas lent en aquesta geografia rural, ondulada i benvolent. 

Arribats a Caldes de Malavella, les seues aigües termals han captivat els diversos moments de la història. Els romans van saber-ne apreciar les propietats curatives i encara avui són el patrimoni més preuat del poble, el que li ha aportat un apreciable dinamisme econòmic i un renom entre els practicants del termalisme. Caldes de Malavella respira l’assossec propi de les viles balneàries, fruit sens dubte de l’higienisme i la parsimònia inherents a l’activitat mateixa. Tot és ordre i concert a Caldes; la museïtzació del seu patrimoni ens guia pels camins de la història local. Al capdamunt del puig de Sant Grau, on s’ubiquen diverses surgències d’aigua termal, les termes romanes donen fe d’una relació mil·lenària amb l’element líquid com a font de salut i de vida. Foren aquestes aigües calentes, les Aquae Calidae, les quals donaren nom a un nucli de població que acabaria esdevenint municipium al segle I dC, a tocar de la Via Augusta. No obstant, l’origen del topònim és discutit i els investigadors no han arribat a un consens: apareix als Vasos de Vicarello Aquis Vocontis com la cinquena mansio des del caput viae de la Via Augusta, al coll de Panissars. Entre Gerunda i Seterrae (prop d’Hostalric), aquesta hauria estat ubicada a proximitat de la població que ens ocupa.

D’altra banda, la proximitat de la Via Augusta, a part de facilitar-ne les comunicacions, proveí Aquae Calidae, o Aquis Vocontis, dels preuats visitants a la recerca les propietats curatives promocionades.

L’excel·lent estat de conservació del conjunt arqueològic de les termes mostra l’estructura quadrangular de l’element principal, la piscina (natatio), i algunes estances laterals de dimensions menors, entre les quals destaca a l’ala est l’espai sagrat on l’aigua era venerada per les seues propietats terapèutiques i curatives.

L’època medieval mantingué l’activitat balneària i hi realitzà reformes de transcendència de manera que transformà l’espai de culte pagà en dues minúscules piscines. Al segle XII, al complex romà se li endossaren un castell i unes muralles. Malgrat la nova situació, encara mantingué l’activitat termal, com ho prova documentació del segle XIV en què s’esmenta la pausa que el bisbe de Girona va fer en aquesta vila per prendre les aigües. I fins i tot, més endavant, quan el complex defensiu fou aprofitat com a hospital de pobres, els banys no aturaren el seu ús mil·lenari.

Al cim mateix del puig de Sant Grau perviuen dues pèrgoles d’època moderna. D’estil neoclàssic, el parell de templets aixopluguen les surgències termals. A redós del complex, en una cantonada del carrer Termes Romanes, la font de Sant Narcís brolla, discreta, a 56 graus.

El secret de l’aigua de Caldes rau en els seus components i la riquesa dels minerals que conté. Bicarbonatada sòdica, alcalina, litínica i fluorada, entre d’altres atributs, ha condicionat la vida d’aquest municipi eminentment rural. Encara avui, el seu renom plana com un eco que ha anat reinventant-se al llarg dels segles. El termalisme del segle XIX aportà al poble la que probablement ha estat l’operació d’imatge definitiva per a la seua projecció exterior. El corrent higienista va transformar la vida autòctona aportant-hi canvis socials, econòmics i urbanístics. Hi aparegueren llavors els primers estiuejants, i amb ells l’arquitectura modernista, urbana i connectada amb els corrents internacionals. A la rambla de Recolons s’erigeixen residències familiars i d’estiueig, com la de Bell Estar, i més cèntrica, la Casa Quintana. Però en especial, dos balnearis encapçalen la versió local d’aquest corrent, el de Vichy Catalan i el balneari Prats. El primer, ubicat a l’entrada del poble, va ser el resultat de la inquietud visionària del senyor Modest Furest i Roca. Aquest metge, fill de Sant Pol de Mar, però instal·lat a Girona, arribà a Caldes de Malavella en una de les seues incursions mèdiques als pobles circumdants. Hi descobrí les propietats terapèutiques de les surgències del puig de les Ànimes. No dubtà a adquirir-ne el terreny i després que l’aigua fos reconeguda d’utilitat pública pel Govern espanyol l’1 de maig de 1890, n’inicià la comercialització sota la marca “Agua del Puig de las Ánimas”. Anys més tard, la marca va ser rebatejada amb un nom glamurós i de ressò internacional, Vichy Catalan, que la carregava així dels aires de l’insigne espai termal francès. 

L’embotelladora no trigà a passar per sobre d’una empresa local, Agua de San Narciso, ubicada al puig de Sant Grau, i a conquerir el mercat de l’aigua carbonatada. Tant és així que durant les dues primeres dècades del segle XX, el creixement de Vichy Catalan assolí xifres de rècord, amb una producció mensual de 30.000 ampolles.

Però el doctor Furest no en tingué prou i a l’inici d’aquell segle inauguraria el Gran Balneari Vichy Catalan. Amb una estètica arabitzant, amarava el negoci d’un exotisme que, inevitablement, degué seduir i transportar a geografies llunyanes una clientela benestant. Entre els socis de la societat anònima que el mateix Furest va crear per fer realitat el projecte, hi havia alguns membres destacats de la burgesia barcelonina. Josep Batlló i Pere Milà, clients preferents d’Antoni Gaudí, en foren uns d’ells, als quals s’afegiren un grapat d’americans. Avui, el complex manté els aires burgesos. Aquest espai voltat d’extensos jardins, d’una pulcritud d’acord amb l’esperit del lloc, permeten passejar-s’hi lliurement, respirar el silenci i deixar que el so de l’aigua que raja permanentment d’una font que presideix l’edifici connecte el visitant amb una realitat pretèrita. 

Al centre del poble, pròxim a l’església de Sant Esteve, d’origen romànic, hi ha el balneari Prats. De dimensions més modestes, el centre termal s’obre a dos carrers el principal del qual, Pla i Deniel, homenatja la família que va exportar aigua mineromedicinal sota la marca d’Agua de San Narciso. Prats és un balneari d’estètica neoclàssica, res a veure amb Vichy Catalan, més pròxim geogràficament i conceptual, menys exòtic en essència. L’eix central el conforma un passeig al llarg del qual s’arrenglera l’edifici principal i al costat oposat una piscina d’aigua termal. La gent del poble s’hi passeja, a l’igual que el visitant. L’espai és un oasi de llum i tranquil·litat enmig dels carrers estrets, sempre ombrívols, del nucli històric i medieval de la població. 

 

De camí a Hostalric

De Caldes de Malavella cap a Hostalric, podríem incorporar-nos a l’autopista o a la carretera nacional, però serà preferible que gaudiu del trajecte i del paisatge de la comarca de la Selva. Aquesta geografia, singular, oberta, proporciona miradors de primer ordre per contemplar el Pirineu, encara nevat a la primavera, els boscos de les Guilleries, el massís del Montseny i el de l’Ardenya. La comarca, a més, irradia una verdor fosforescent quan el sol i les temperatures de les estacions càlides incrementen la intensitat cromàtica dels conreus de cereal i de les plantacions de plàtans i pollancres destinades a la fusta i a la producció de pasta de paper. A la primavera, com a l’estiu, la Selva és, gràcies al monocultiu d’aquestes espècies arbòries, una comarca agradable i ombrívola, que invita a la circulació lenta a través dels camins de terra compactada que la travessen. La versió ciclista i pedestre de la Via Augusta en fa ús, i evita així carreteres i tràfic motoritzat. 

Tot apunta que Hostalric cresqué de l’antiga Seterrae, la mansio pròxima al riu Tordera. La calçada originària romana, d’època republicana, seguia la depressió prelitoral en direcció a Tarraco, Valentia i Gades. Tot i ser coneguda popularment com a Via Augusta, la variant creada expressament per l’emperador August seguiria aigües avall fins a Blandae (probablement, Blanes) per seguir arran de costa fins a Barcino, ciutat de creació imperial. A Hostalric es bifurcaven ambdues vies i va representar, ja per aquell temps, un pas estratègic entre Girona i Barcelona. 

La seua presència resulta fàcilment identificable des del nord, gràcies a la silueta del castell, enfilat a sobre del turó que corona el poble. Es tracta d’una plaça forta d’origen medieval, posteriorment ampliada. Durant la guerra de Successió, va conformar una de les fortaleses més importants de Carles III i l’última a ser lliurada a les tropes borbòniques el 1713. La instal·lació militar continuà en ús fins a 1929, data en què el general Primo de Rivera decidí abandonar-la considerant que no reunia les condicions d’habitabilitat per a l’exèrcit. La visita mereix l’esforç de l’ascensió a aquesta cota. El castell, més enllà de la contundència militar, conforma un mirador excepcional cap a la serralada litoral i prelitoral, com també cap al corredor natural del Vallès que inicia el camí poc després de travessar la riera d’Arbúcies. 

Si d’un element pot presumir Hostalric és de la seua muralla, que encara clou una part de la vila. No debades la població va ser declarada Bé d’Interès Nacional el 1963. Atanseu-vos fins a la porta principal, a migdia. El portal de Barcelona obre al sud l’imponent baluard, al qual la grisor de la roca basàltica amb què va ser bastit intensifica el seu caràcter opac. La muralla s’estén al llarg de 600 metres i encara avui conserva 10 torres. No cal ser molt viu, doncs, per deduir la importància estratègica que tingué Hostalric en el trànsit entre Girona i Barcelona. Passegeu carrer Major avall, deixant a mà esquerra el discret portal de les Vinyes i més endavant a la dreta el de les Hortes; enfileu-vos a la torre dels Frares per obtenir una de les vistes aèries més vertiginoses de la vila, o bé recorreu el camí de ronda, al fil de la muralla, i deixeu-vos transportar sense esforç a l’època medieval.

 

Travessar el riu a Santa Maria de
Palautordera

Des d’Hostalric, caldrà remuntar el riu Tordera, si la nostra intenció és mantenir-nos sobre la via original, la calçada republicana, que menava a Tarraco. En aquest punt, l’orografia lliure d’obstacles permet que les aigües del Tordera fluesquen sense la necessitat de descriure meandres. Tot és rectilini i paral·lel: riu, carretera, autopista, línia ferroviària i, per descomptat, l’itinerari ciclista batejat com Via Augusta. Aquest últim transita pròxim a l’autopista i al ferrocarril, i aporta la dosi de lentitud al corredor mediterrani. Els quilòmetres que venen es fan durs mentalment perquè el ciclista, malgrat no enfrontar-se a dificultats físiques del terreny, ha de suportar el brunzit constant dels milers de vehicles que circulen per l’autopista AP-7, a pocs metres d’ell. 

Arribem al Pont Trencat. Novament, el nom no pot ser més eloqüent; no deixa cap mena de dubte de l’estat de tal obra de l’enginyeria caminera. El Pont Trencat se’l reparteixen dos municipis, Sant Celoni i Santa Maria de Palautordera, aquest últim una de les portes principals d’accés al massís del Montseny i en el qual l’església d’origen gòtic de Santa Maria, com també la plaça Major donen la benvinguda al foraster. El poble representa un punt de partida òptim per explorar alguns dels indrets més característics del Parc Natural del Montseny, com el pla de la Calma o el cim del Matagalls. Només haureu d’enfilar-vos per la carretera que mena al Collformic i dona accés a la comarca d’Osona. És estreta, regirada i en certs punts vertiginosa, tan sols això.

Tornem, però als temps dels romans. Sembla que al Pont Trencat la Via Augusta travessava el riu. Tot i que no s’han trobat restes arqueològiques que confirmen si es tractava d’un pont o d’un gual, en qualsevol cas va representar un pas estratègic sobre les aigües del riu Tordera per a la circulació de tropes i comerç entre Roma i Gades. En època medieval, es construiria el pont que ha arribat fins als nostres dies per permetre el traçat del Camí Reial. L’aspecte actual del Pont Trencat és el d’una obra civil d’estil gòtic, la qual originàriament comptava amb dos ulls amb arcs apuntats, dels quals tan sols un queda en peu. La destrucció de la meitat de l’obra no va ser causada per l’abandonament ni la deixadesa, ni les catàstrofes naturals, sinó intencionadament durant la guerra del Francès, el 1811, durant l’anomenada batalla del riu Tordera amb l’objectiu de dificultar l’avanç de les tropes napoleòniques. 

Al Pont Trencat s’ha viscut de tot. A mitjan segle XV, amb permís de la reina Maria, esposa d’Alfons el Magnànim, va ser remodelat per fer front a la degradació que patia. Comerciants i gent de pas hagueren de pagar el pontatge per compensar els costos de la intervenció. Allí moriren soldats i aquells que van voler estalviar-se l’impost, com Pere Bertran i Pere Oliveres, executats el 1571 per passar dos ramats de porcs sense pagar el dret de pontatge.

Després de la destrucció de la meitat del pont, la qual correspon al poble de Sant Celoni, quedà en desús, fins que, encetat el segle XXI, els consistoris de Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni, junt amb l’associació Pont Romà 2000, van engegar un projecte de rehabilitació que seria finalment inaugurat el setembre de 2003. El Pont Trencat és avui una passarel·la de vianants i bicicletes, amb nombrosos premis i reconeixements de dins i fora de les fronteres. La rehabilitació estructural i estètica la va dur a terme l’enginyer Xavier Font Solà. Font Solà va substituir la pedra per l’acer i va rehabilitar l’espai arquitectònic absent, respectant les mesures i el perfil de l’arc gòtic destruït. Travessar el Pont Trencat, aturar-s’hi al bell mig, amarar-se del so del riu Tordera i del relat de la història que narra aquest testimoni del passat... No es pot demanar gaire cosa més per qui transita lentament pel territori.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.