Els crítics

Memòria d’una València viscuda i amable

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“La més honesta temptativa d’escriure un dietari o unes memòries verdaderament autèntiques només està a l’abast real d’un àgraf radical i absolut. Qualsevol lletraferit, per pueril que siga, ja està contaminat, determinat per les seues lectures prèvies, per la seua ambició, per la seua irreductible vanitat.En qualsevol cas, hem de continuar”. Aquesta breu entrada del llibre Insistències en la llum, de Toni Sabater (València, 1969), titulada irònicament “Acte de contrició”, emmarca amb bastant lucidesa la relativa impostació que suposa el dietari i les memòries com a eines de reconstrucció de la realitat. Però tot just la “contaminació” de què parla Sabater, sobretot la literària —l’estil, per entendre’s— és la biga mestra que fa surar el llibre per sobre de la mitjana de les propostes dietarístiques del País Valencià. Una depuració estilística que té molt a veure amb “l’ambició”, la “irreductible vanitat” que suposa tot acte d’exposició al lector i, alhora, el solatge ben identificable que hi ha en els textos de Sabater d’autors com el seu admirat Claudio Magris

Perquè, tot i ser un autor tardà —el seu primer llibre va ser Dies, editat el 2013—, el pòsit literari i vivencial, a més del bagatge previ, li permeten un grau més gran d’expansió literària. Les intencions que ja apuntava en l’apreciable Dies i que ara, en el que és a tots els efectes “una prolongació (...) d’aquelles espurnes”, confessa Sabater en la prèvia, han estat beneïdes amb una prosa amb més múscul. 

El mateix autor ens confessava que alguns lectors podien sentir-se més identificats amb l’anterior dietari. Amb tot, el que es pot perdre en capacitat de connexió sentimental o evocativa es guanya ara en densitat  literària. Sense que això supose renunciar al to confessional.
Aquesta voluntat es percep des del primer moment, amb l’entrada “Comte Altea, I”, records familiars entre el relat, les sensacions i la pulsió lírica que tornarem a trobar al llarg del recorregut. Durant el llibre hi ha visites a indrets com Florència, Sevilla, Oxford o la ciutat de les arrels familiars, Vinaròs. Fins i tot, hi ha un tribut als viatges de joventut, “El foc inoblidable”, un text que reivindica l’emmirallament del viatger iniciàtic. El cap i casal, amb tot, és el lloc on ocorre quasi tot, ocupa els records de diferents etapes vitals, que Sabater va associant a llocs concrets de la ciutat, en una simbiosi gens accidental. Petites històries, en ocasions només imatges, com ara quan dedica unes ratlles de gran bellesa a descriure els efectes de la lluna d’estiu, “el seu fulgor càlid i lletós per damunt de la massa obscura dels arbres”, sobre la mirada d’un infant. Una descripció tan nítida que sembla increïble que parle d’un instant atrapat dècades enrere. Vivesa apreciable també en aquest fragment: “(...) i escolte el so aquós i reptilià dels pneumàtics contra l’asfalt reblanit, mentre constate una íntima i secreta ànsia de sol i d’estiu, els somnis enfollits que la seua absència i el seu desig provoquen”.

Aquestes tonalitats són dominen el llibre. De sobte, tanmateix, en un text com “Resistències”, Sabater opera un gir i fa una defensa de la seua ciutat davant “l’enèsim retret dirigit cap a la ciutat de València i els seus habitants, culpabilitzant sense mirament els seus usos i maneres lingüístiques”. Circumstància que considera injusta i que menysté “la nostra obstinada i viva presència lingüística”, els conats de resistència que representen figures com el mateix Sabater  i la seua família, habitants d’una ciutat més amable i diversa que no sembla, si bé és cert que el llibre passa de llarg pel conflicte lingüístic que explica, en part, la visió hostil associada a València. En tot cas, l’autor no reclama una medalla, però sí que es valore l’esforç dels resistents.

Fet aquest parèntesi, tornen les històries familiars (algunes d’emocionants) que es conten una vegada i una altra fins a canviar-ne les versions o tornar a la visió primigènia, els relats d’infantesa o el temps d’indefinició de la pubescència, els racons, les llibreries, els entrepans a les voreres, la discoteca al casal faller a ritme del Let’s dance de David Bowie, els espectres familiars i la ferum a tabac “després de nits salvatges”.

En acabant, les impressions del fill d’una “família arquetípica” de pare pluriocupat i mare bolcada en la criança de tres mascles esdevenen, tot i la familiaritat del material, un artefacte literari ben atractiu, interès que rau sobretot en la impecable factura de la seua prosa.

Insistències en la llum
TONI SABATER
Llibres de la Drassana, València, 2018
Dietari, 144 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.