Els crítics

El terror de Txernòbil

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El so permanent de l’alarma es converteix en un brunzit que és difícil treure’t de les orelles. L’espai tancat, claustrofòbic, fosc dels passadissos de la planta nuclear, amb fragments de ferralla pertot arreu i portes que ja no s’obren. T’obres pas mentre segueixes els protagonistes. Et falta l’alè i no saps si és per l’esforç o pels gasos no identificats que se t’introdueixen als pulmons. Aquesta experiència, asfixiant, esdevé finalment un malson quan els personatges comencen a descobrir en la pròpia pell què està passant. Vòmits sobtats, mans tremoloses que es desfan després d’haver tocat una paret, taques de sang que apareixen sota la roba i rostres cremats. No és una experiència agradable la que proposa la minisèrie Chernobyl, que s’ha estrenat a HBO amb la intenció de transportar-nos a la nit del 25 d’abril de 1986 per viure en primera persona el desastre nuclear més gran de la història. Ho fa des de dins, seguint els treballadors de la planta situada prop de Prípiat, que intenten entendre què està passant, i des de fora, centrant l’atenció en els familiars dels treballadors, els equips de rescat i els membres de la comissió d’investigació, ocupats a trobar un cap de turc.


 Chernobyl
Creador: Craig Mazin
Repartiment: Jared Harris, Emily Watson, Stellan Skarsgard
Minisèrie: 5 episodis
Plataforma: HBO


La comissió està encapçalada per Valey Legasov, que interpreta l’actor Jared Harris. El personatge se suïcida tot just començar la minisèrie, després de deixar una gravació explicant tot el que ha passat. Aquesta introducció serveix com a base al guió per fer un flashback i explicar tots els fets cronològicament. Així, la minisèrie funciona en dos registres diferents, que fa compatibles: com a sèrie històrica, perquè descriu amb rigor els fets que van succeir, i com a sèrie de terror, perquè aquest és el tractament que es dona a l’accident, especialment en les escenes que succeeixen dins de la planta nuclear. Per aquest tractament angoixant i claustrofòbic és fàcil que Chernobyl recordi una sèrie recent, The Terror, amb la qual, de fet, comparteix un parell d’actors (inclòs Jared Harris), amb la diferència que aquesta última recorria a elements fantàstics per generar terror. En canvi, la minisèrie de Txernòbil no necessita imaginar cap monstre. D’una banda, perquè la recreació de l’horror que es va viure a la planta nuclear és més que suficient per deixar-te un mal cos que et duri tota la setmana posterior al visionat. De l’altra, perquè hi ha també l’altre monstre, el dels responsables que van declarar la situació com a controlada hores després de l’accident quan no ho estava.

 Tanmateix, Chernobyl inverteix més temps en els herois, en les persones que van treballar en aquell moment per contenir la catàstrofe. Hi ha una voluntat molt clara d’homenatjar-les i posar-les en el focus de la història. Per al creador de la minisèrie, el guionista Craig Mazin, era important que els fets estiguessin representats fidelment, com evidencia el podcast que ha fet com a complement del visionat en el qual explica el procés de documentació de cada episodi, però era encara més important capturar els esforços de les persones que van perdre la vida en els dies, mesos i anys posteriors a aquella nit, com a conseqüència del desenvolupament de diversos tipus de càncer. L’asfíxia que provoca Chernobyl té tant a veure amb la claustrofòbia ambiental com amb el dolor de les famílies desmembrades, i aquest és el seu principal encert: lligar el malson d’uns dies amb la certesa que les conseqüències duraran tota una vida, amb la permanència del brunzit de l’alarma que no et pots treure de les orelles.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.