Andreu Gomila: «Hem d’estar preparats per morir i tornar a néixer constantment»

Periodista, poeta i narrador, Andreu Gomila (Palma, 1977) viu absorbit per les seves responsabilitats com a director de la revista 'Time Out', però encara troba temps per escriure poemes i novel·les. 'Continents' (Empúries) és una novel·la densa, veloç i molt ben travada sobre un seguit de personatges que viuen als marges i amb una intensitat esgarrifosa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Barcelona, Londres, París, Buenos Aires, Zuric, Ciutat de Mèxic i Felanitx: la novel·la presenta una riquesa geogràfica notable.

—Volia fer servir com a escenari diferents llocs del món que conec perquè hi he viscut o hi he anat sovint: així podria escriure sense necessitat de recórrer al Google Maps... El fet d’agafar personatges d’indrets tan diferents també em donava la possibilitat d’obrir el ventall de temes i situacions. I, en el pla argumental i estilístic, afavoria que l’acció fos ràpida i moguda. A més, la nostra generació, la dels que ara estem entre la trentena i la quarantena, també som això. Ningú no està quiet, avui: la gent neix aquí, estudia allà, viatja o treballa encara més enllà...

—La mobilitat geogràfica també és un símbol de la vida erràtica dels personatges?

—En el fons, els personatges són tots uns fracassats. Hi ha gent a qui li surten malament les coses i es tanca dins un quarto. Els meus personatges, en canvi, es belluguen a la recerca de noves oportunitats. Viuen com poden, per això solen viure malament.

—La majoria ronden els 35 anys i estan en una situació incerta, que sembla que els durarà tota la vida.

—Així és com viuran quasi sempre, sí. Però és que això és el que ens tocarà a nosaltres mateixos. És com el que abans vèiem a les pel·lícules americanes i ens semblava d’un altre món: l’home a qui foten fora de la feina i que surt de l’oficina amb una capsa entre les mans on guarda tota la seva vida. Hem d’estar preparats per morir i tornar a néixer constantment.

—Ha escrit la novel·la amb voluntat de fer un retrat generacional o els personatges es troben massa als marges per ser representatius?

—Jo crec que estan una mica massa als marges. La voluntat de retrat generacional es troba sobretot en el context, no en les experiències concretes dels personatges. La majoria són uns desplaçats i amb unes personalitats més aviat extremes.

Continents, Andreu Gomila Continents
Andreu Gomila
Empúries
Barcelona, 2016
Novel·lam 175 pàgines

—Hi ha diversos narradors, però també hi ha el narrador-autor, amagat i alhora intervencionista.

—Aquest narrador a cara descoberta hi és, en part, per mostrar les costures del llibre. Inicialment, la idea era fer una novel·la molt llarga, però a mesura que l’escrivia vaig veure que, per culpa de la intensitat estilística que he volgut donar-li, si era molt llarga no seria suportable. Vaig optar per l’economia de llenguatge. En aquest cas, el narrador m’anava bé perquè de tant en tant em permetia enllestir en un parell de frases una cosa que, narrativament, hauria requerit vint-i-cinc pàgines per ser versemblant.

—El grunge és un estil de música associat a la ràbia, l’angoixa, el pessimisme davant el futur. I l’ha triat com a banda sonora de la novel·la.

—Jo tenia disset anys quan Kurt Cobain es va suïcidar, va ser el primer mite de la meva adolescència. També escoltava altres músics o bandes mítiques, però Jim Morrison i Jimi Hendrix feia temps que eren morts. És sorprenent que, d’aquell món, avui no en quedi gairebé res: no hi ha grups actuals que segueixin aquell estil... A més, la condició perifèrica d’un moviment sorgit al Seattle als 80, i la manera com molts d’aquells músics acabaren –hi ha una estesa de cadàvers molt gran–, també em servia per reforçar l’atmosfera.

—El llibre dóna una visió lúgubre del món literari. Ha aprofitat per donar algunes opinions pròpies massa contundents per sortir en un article?

—No... La gràcia de la novel·la és que hi pots posar tot el que vulguis. Una novel·la et permet ser malvat, o una bellíssima persona, sense haver de retre comptes a ningú. Pots plasmar la teva esquizofrènia natural, t’atreveixes a defensar coses que mai defensaries en la vida. Els meus personatges diuen coses que jo no comparteixo, com ara que els poetes de L’Horiginal són una merda, però està bé que ho diguin.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.