Seduït pel món del music-hall, Joan Brossa va saber captar l’immens potencial creatiu de l’striptease més tradicional i, com li agradava de fer, el va convertir en l’eix d’algunes peces, recollides a Striptease i teatre irregular (1966-1967). Brossa va capgirar del dret i del revés la forma i el sentit de l’striptease. De manera sorprenent i crítica, el va dotar d’una categoria estètica nova, connotativa i transgressora. En va fer una recreació lliure que partia de les transformacions més inesperades i suggestives.
Laberint striptease
Inspirat en Joan Brossa
Dramatúrgia, direcció i coreografia: Roberto G. Alonso
Escenari Joan Brossa, 13 d’abril
Roberto G. Alonso s’ha inspirat en la poesia escènica i visual de Joan Brossa per retre un homenatge molt personal al poeta i al gènere: Laberint striptease. Tot amarant-se de l’esperit imprevisible, irreverent i crític de Brossa, Alonso ha acostat els textos originals a la sensibilitat contemporània, sense renunciar al rerefons polític que els va inspirar. Amb dosis d’intuïció, vitalitat, frescor, sensibilitat, diversió i alegria, el cabaret d’Alonso combina dansa, teatre, acrobàcia, música, cant, play-back, transformisme i striptease.
De l’acollida inicial, en què un músic i un transvestit reben els espectadors amb picades d’ullet i provocacions amables, al teló final, precedit d’una estesa d’objectes brossians, Laberint striptease no deixa indiferent a ningú. El primer número, amb públic a banda i banda separat per un teló provisional, ja és una immersió al cabaret: convida el públic a la desinhibició, el joc i la participació. Amb la parròquia a la butxaca, l’espectacle s’endinsa en el gènere més essencialitzat de Brossa, el de l’striptease, en què el cos fet metàfora és el mitjà de comunicació.
Més enllà de les accions teatrals conceptuals o estètiques, mantenen la seva força parodicopolítica les que apunten contra els poders fàctics del franquisme: el capital, l’església i els militars, representats pels del tricorni. L’striptease doble femení/masculí del capellà, la votació dels poderosos en una urna que fan inaccessible a l’obrer, la grotesca processó de Setmana Santa o l’escena del futbol com a alienació popular són el pinyol del cabaret. Més de mig segle després, la seva càrrega crítica és encara vigent, per dissort nostra.
A més de signar la dramatúrgia, la direcció i la coreografia, Alonso també interpreta el paper de clown, complagut d’exercir de mestre de cerimònies, director i animador de l’espectacle. Amb una desimboltura ideal per al cabaret, sedueix des del primer minut per la seva generositat i franquesa. S’acompanya d’un repartiment de joves talents, virtuosos en la seva especialitat, completament lliurats a l’espectacle: Jordi Cornudella (El músic), Elena Martinell (La cantatriu), Laura Marsal (La ballarina stripteasista) i Davo Marín (El saltimbanqui). Una troupe que hauria fet les delícies del mateix Brossa.
L’erotisme del millor cabaret aprofundeix en les possibilitats que té l’art del teatre, per la seva capacitat de transformació i provocació, d’alimentar la pulsió vital més recòndita, atrofiada per la moral i la rutina. Passat pel filtre inquiet de Brossa/Alonso, l’striptease juga amb la subversió d’allò conegut i dels tòpics eròtics; els contrastos semàntics, simbòlics o metafòrics, i el trencament de les expectatives i els prejudicis de l’espectador. És una festa desconcertant, alliberadora de les aparences i desvetlladora dels sentits.