L’autoritarisme derrotat. Vox entra. Cs creix de forma insuficient. PP retrocedeix. Unides Podem limita les pèrdues. PSOE venç. Èxit personal de Pedro Sánchez. ERC triomfa. El sobiranisme basc i català són decisius. Compromís pateix en les generals. Multipartidisme. Absència de majories fàcils. Legislatura expectant. Aquests són alguns dels fets emergents després del 28A. Uns resultats polièdrics i de gestió difícil en un context de crisi política i institucional a Espanya.
1. Més participació, desigualment repartida
La participació ha sigut molt alta en el conjunt d’Espanya: un 75,8%. La cinquena més elevada des de les primeres eleccions generals de 1977. Respecte a 2016, ha votat un 9,3% més de ciutadans. Però, mentre un 2% d’aquests votants han donat suport a la dreta nacionalista espanyola, un 3,4% ho ha fet a l’esquerra estatal, i quasi un 2,4% a formacions sobiranistes.
2. Final del bipartidisme
Per primera volta en la història electoral espanyola, els dos principals partits (PSOE i PP) no sumen el 50% dels vots vàlids. El bipartidisme, que dominava la política espanyola des de 1977, va entrar en crisi el 2011; però encara era majoritari electoralment. Ara, ja no. PSOE i PP només han sumat el 46,1% dels vots. Si conserven el 54% dels escons al Congrés, és gràcies al biaix majoritari del sistema electoral espanyol.
3. El sistema electoral paradoxalment beneficia l’esquerra
El sistema electoral fou dissenyat el 1977 per donar més poder a les províncies menys poblades i conservadores del centre, en detriment de les més poblades, innovadores i perifèriques. Es volia, 1) sobrerepresentar la dreta; 2) afavorir els grans partits d’àmbit estatal; 3) dificultar el multipartidisme castigant els partits estatals amb menys d’un 15% de vots, i 4) integrar de manera proporcional els partits no estatals amb suports alts en les seues circumscripcions.
El 28A, la premissa primera del sistema ha fallat; la resta no. Els dos principals partits han aconseguit 29 diputats més dels que haurien tingut en un sistema proporcional pur, amb circumscripció única: PSOE 22 més, i PP 7. Els partits estatals que no han arribat al 15% dels vots estan infrarepresentats: Podem-ECP en té 8 menys dels que li correspondrien i Vox 12. Els partits no estatals amb més del 15% dels vots en les seues circumscripcions (ERC, JxCat, PNB, Bildu, CC o PRC) estan representats de manera proporcional, igual que Cs; i les forces no estatals amb pocs vots han quedat infrarepresentades (Compromís) o excloses (Front Republicà i BNG).
Per contra, malgrat que l’esquerra d’àmbit estatal (PSOE i Podem-ECP) té 11.213.684 vots i no supera la suma de PP, Cs, Vox i Navarra+ (11.276.920 vots), la concentració de vot en el PSOE i la divisió de la dreta han fet que l’esquerra estatal tinga 165 diputats i la dreta només 149.
4. Partits nous: partits-marca (i madrilenys)
La crisi del sistema bipartidista afectà primer el PSOE (2011) i ara el PP. Això no obstant, PSOE i PP mantenen una estructura territorial extensa i forta, llevat dels espais basc i català. Els nous partits (Podem, Cs i Vox) fins ara semblen més moviments polítics amb hiperlideratges o partits-marca, potencialment inestables, sense una estructura territorial sòlida.
Potser per això i perquè la seua projecció pública depèn essencialment dels mitjans de comunicació madrilenys/estatals, són formacions amb més vot a Madrid que a la resta d’Espanya, a diferència de PSOE i PP. Unides Podem només supera el percentatge de vot que obté a Madrid en quatre comunitats (Navarra, País Basc, illes Balears i Astúries), Vox a Múrcia i Castella-la Manxa, a més de Ceuta i Melilla, i Cs en cap.
5. Les Espanyes polítiques
Els eixos dreta-esquerra i identitari dibuixen diverses Espanyes polítiques. Primerament, l’espai central castellanoaragonès, on el bloc de la dreta supera el bloc d’esquerra: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid, la Rioja, Aragó, Múrcia, Extremadura, Ceuta i Melilla. En segon lloc, els territoris amb un equilibri de forces absolut entre dreta i esquerra: Andalusia, on l’esquerra supera la dreta en 0,21 punts, i el País Valencià, on la situació és a la inversa per 0,12 punts. En tercer, les comunitats on la dreta espanyola és minoritària: Galícia, Astúries, Cantàbria, Canàries, illes Balears i Navarra; si bé, llevat d’Astúries, l’existència de forces sobiranistes o regionalistes hi és determinant.
Al marge queden Catalunya i el País Basc, on la primera força han sigut partits sobiranistes (ERC i PNB), tot i que l’independentisme no supera el 50% dels vots. Sense aquestes comunitats, l’esquerra espanyola no seria majoritària. Ací, la dreta espanyola ha aconseguit 7 diputats, l’esquerra estatal 27, i els sobiranistes 32.
6. La difícil estabilitat política
La intel·lectualitat orteguiana i les elits econòmiques voldrien un Govern del PSOE amb Cs o, si escau, el PP; però això tindria uns costos enormes per als socialistes. L’absència d’una dreta espanyola antifranquista ho impedeix.
El problema dels orígens de la dreta espanyola sempre ha existit, però la radicalització nacionalista i autoritària dels últims anys l’ha agreujat i ha reconfigurat dos blocs que recorden deformadament l’època predemocràtica. D’una banda, els partits que no han condemnat el franquisme (PP i Cs) o l’exalten (Vox). I, d’una altra, els que tenen els seus orígens en diferents tradicions antifranquistes (esquerra estatal i sobiranistes). Les relacions en cada bloc són competitives i enfrontades, les coalicions transversals quasi impossibles.
Per això, el PSOE tractarà de consolidar la posició central aconseguida, esperant que la por a Vox i la lluita descarnada per l’hegemonia en la dreta li permeten una certa confortabilitat. L’estabilitat haurà d’esperar de moment a una solució democràtica i no repressiva al problema català i a un canvi en la política social i econòmica sense augmentar el dèficit. I tot això ni és fàcil ni immediat.