Una convocatòria més, els resultats d’unes eleccions generals a les illes Balears han estat els propis d’una província espanyola nacionalment indiferenciada i seguidista de les maniobres polítiques i mediàtiques de Madrid. Això significa que tots els fenòmens, moviments i tendències que s’han donat a l’àmbit estatal —pujada del PSOE, baixada moderada de Podem, caiguda estrepitosa del PP, pujada consistent de Ciudadanos i irrupció per sota de les expectatives de Vox— s’han reproduït d’una manera mecànica i literal a l’àmbit autonòmic. Fins i tot l’augment de la participació, que ha passat d’un 61,58% a un 67,63%, ha estat similar al de la resta de l’Estat.
Triomf socialista i resistència morada
El PSOE, impulsat per l’embranzida de la presidència del Govern i beneficiat per la por a l’ascens de la ultradreta, ha passat l’escombra del vot útil i ha arreplegat la papereta de milers d’electors que últimament no li havien fet confiança. Això s’ha concretat en la consecució d’un escó més respecte de les passades eleccions (tres, sobre un total de vuit) i en un augment molt notable tant en vots reals com en percentatge. Dels 93.363 (un 20,09%) obtingut a les generals del 2016, el PSIB-PSOE —bàsicament PSOE, en realitat— ha passat a 136.358 (26,34%, una mica més de 2 punts menys del percentatge d’arreu de l’Estat).
Tot i que el líder de la candidatura illenca, Pere Joan Pons, és un home políticament sòlid, a més de ser un dels diputats que van ser fidels a Sánchez en el seu “No és no” a Mariano Rajoy, l’èxit socialista ha tingut a veure amb l’empenta de Sánchez i amb el carisma de Francina Armengol. No hi ha dubte que l’actual presidenta de les Balears surt molt reforçada, respecte dels seus socis i aliats de govern (MÉS i Podem), de cara a les imminents autonòmiques.
Unides Podem, ferits per la inèrcia positiva del PSOE, pels anys de turbulències internes i per la tendència general al vot útil, ha aguantat el cop millor del que li vaticinaven les enquestes. El mèrit d’aquesta resistència és atribuïble, estrictament, al solvent paper de Pablo Iglesias en els dos debats televisats, la qual cosa permet confirmar de nou fins a quin punt els electors illencs es regeixen, no per les necessitats o les expectatives del marc sociopolític illenc, sinó per les influències mediàtiques imposades des del marc estatal.
És cert que, en el cas de Podem, els càlculs i les comparatives són més males de fer que els d’altres formacions, perquè a les eleccions del 2016 Podem i MÉS es varen presentar en una coalició que va obtenir 118.082 vots (un 25,41%), superant el PSIB-PSOE com a primera força. El 28-A, Podemos-EUIB va aconseguir 92.241 vots (el 17,82%). A primer cop d’ull, pot semblar una davallada dolorosa. Si als resultats del 2016, però, hi restem els resultats obtinguts per Veus Progressistes ara (25.384 vots i un 4,90%) comprovarem que la formació morada s’ha mantingut gairebé igual. Un èxit, tenint en compte que ha tret 2 escons i ha quedat com a segona força. Aquests resultats són un baló d’oxigen per afrontar les eleccions municipals i autonòmiques del 26 de maig amb unes certes garanties de resistir la puixança socialista.
Enfonsament del PP i atomització de la dreta
Com ja s’ha dit, també a la part dreta del tauler polític balear s’han reproduït els sismes esdevinguts al tauler polític espanyol. Amb una diferència significativa. Al contrari del que ha passat a l’Estat, on l’enfonsament del PP i l’ascens de Ciutadans no ha estat suficient perquè es produís el sorpasso, a les Balears sí que Ciudadanos ha aconseguit superar el PP com a primera força de la dreta espanyolista. Els 90.214 vots obtinguts per Cs, que l’han deixat a només 2.000 vots de Podem, ha significat un augment de només el 3% dels vots respecte del 2016 (del 14,57% al 17,43%), que li ha permès conservar l’escó del 2016. El que realment ha beneficiat el partit taronja és el dramàtic descens del PP, que ha sofert una sagnia brutal de vots. Dels 163.045 del 2016 ha passat als 87.143, una pèrdua de gairebé el 50% que ha suposat la fugida de dos escons, un a l’esquerra i l’altre a la dreta. El desastre electoral dels populars illencs deixa molt tocat el líder del partit, Biel Company, que acara el 26-M sota el núvol negre dels pitjors auguris.
Igual com a la resta de l’Estat, les terrorífiques expectatives d’una irrupció de VOX en el tauler polític illenc no s’han complert del tot. VOX ha vingut per quedar-se, sí, i ha obtingut uns resultats gens menyspreables (58.382 vots, un 11,28%) amb un discurs d’una radicalitat extrema —la seva candidata, Malena Contestí, va demanar en campanya la il·legalització de MÉS i de Podem—, però no ha arrasat com alguns temien. A la fi, fa l’efecte que VOX, tant a l’Estat com a les Balears, ha estat usat pel PSOE per activar la participació en favor propi.
El sobiranisme progressista, a zero
De nou en unes eleccions generals, la marca del sobiranisme progressista i ecologista illenc s’ha quedat molt lluny d’obtenir l’anhelat diputat a Madrid, una de les quimeres que persegueix des de fa dècades. Amb una coalició integrada per MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca, Ara Eivissa i Esquerra Republicana, i encapçalada per Guillem Balboa, un mallorquí d’origen guineà, Veus progressistes ha fet una campanya que, per a alguns sectors, s’ha decantat massa cap al seguidisme de l’esquerranositat de Podem i ha oblidat en excés l’autocentrament i el component nacional. “Hem semblat un PSOE o un Podem Athletic”, ha arribat a dir algú.
Sigui com sigui, si la campanya s’hagués plantejat d’una altra manera tampoc no s’hauria aconseguit el diputat. Sense cap presència en els grans mitjans de comunicació estatals, i sovint invisibilitzat o marginat pels mitjans autòctons, el sobiranisme progressista illenc no té manera de fer arribar el seu missatge a un electorat que, a més, ni tan sols els té en compte quan es tracta de votar en clau estatal. El fracàs, en aquest sentit, ha estat estrepitós: els 25.384 vots (un 4,90%) signifiquen una pèrdua de prop de quaranta mil vots respecte de les eleccions autonòmiques del 2015, quan MÉS va aconseguir uns resultats històrics. Tampoc el PI (Proposta per les Illes), el centre-dreta regionalista, no ha pogut fer forat. Amb 11.671 vots i un 2,25%, ha quedat just per sobre del PACMA. I el que és més significatiu —i preocupant, segons com— és que ni tan sols sumant els vots de Veus progressistes i del PI el nacionalisme-regionalisme illenc no hauria tret cap diputat. Això vol dir que els electors de les Balears voten amb menys consciència de país —o de regió, més ben dit— que els de les Canàries i Cantàbria, on sí que han obtingut representació les formacions regionalistes.
El Senat, quasi unànimement socialista
També en la Cambra Alta s’ha produït un capgirament total del tauler polític illenc. Si en les passades eleccions els cinc senadors per les Balears (tres per Mallorca, un per Menorca i un per Eivissa i Formentera) van ser quatre per al PP i un per al PSOE, ara ha estat just a l’inrevés: quatre per al PSOE i un per al PP. És la rúbrica de l’èxit incontestable d’un PSOE que va llançat i de la desfeta d’un Partit Popular que sembla en caiguda lliure.