El passat dilluns 29 de matinada, mentre als carrers de Ciutat Vella de València estaven ja instal·lats els escenaris per a la representació teatral, a l’endemà, dels Miracles de Sant Vicent Ferrer —que són, malgrat que puga semblar contraintuïtiu, d’origen seglar, popular i foren perseguits per les autoritats— el sant patró dels valencians va obrar un miracle inesperat en contra dels seus hereus ideològics directes: d’una urna a l’altra en el mateix dia, la unió de les forces conservadores i reaccionàries —PP, Cs i Vox— que acabava de guanyar les eleccions estatals al País Valencià amb alguns milers de vots de diferència, es deixava més de 50.000 vots en l’urna contigua de les eleccions autonòmiques i permetia una reedició del pacte progressista del Botànic.
A l’espera de les xifres i tendències que només els baròmetres postelectorals poden esclarir, les pèrdues en la dreta, singularment en Vox (—43.000) i Ciudadanos (—15.000) decanten una balança que els populars no poden compensar. Tot i així, aquests últims es queden a pocs milers de vots d’aconseguir un escó més en cada província, i capgiren el panorama.
En unes eleccions excepcionals, per la coincidència de les estatals amb les autonòmiques, la participació, ja de per si alta al País Valencià quan es tracta d’estatals, s’ha disparat especialment. I tot aquest augment de participació (entre 185.000 i 220.000 vots extra en eleccions autonòmiques i estatals, respectivament) ha anat a parar directament a les forces de la dreta, contravenint la lògica espanyola segons la qual l’abstencionista tradicional és progressista. En resum, tots dos blocs han estat al voltant d’1.300.000 vots: la situació és extraordinàriament estable des de fa com a mínim quinze anys i no presenta grans fluctuacions entre blocs, sinó que depèn més o menys de la respectiva mobilització. I en aquest sentit estrictament demoscòpic el Govern del Botànic no ha estat un gran èxit: a banda de deixar-se pel camí més de 50.000 vots des de maig de 2015, també presenta resultats inferiors als de les eleccions estatals de 2015. El PSPV-PSOE no aconsegueix compensar les fugues que pateix Compromís però sobretot l’espai Podem-EU, que perd en quatre anys el 45% dels seus vots. Això planteja una qüestió implícita: per què quatre anys de Govern no han aconseguit generar noves lleialtats en altres sectors de la població ni atraure simpaties noves?.
La resposta més ràpida i comuna té a veure amb el context extern i en particular la polarització que ha seguit a la precipitació del conflicte de Catalunya. Encara a finals de 2016, Ximo Puig rebia a ValènciaCarles Puigdemont —acompanyat d’Inés Arrimadas exercint de lleial cap de l’oposició— en un viatge amb aires de desgel i Nixon a Beijing, amb el PPCV clamant alta traïció mentre els representants de Ciudadanos reivindicaven el corredor mediterrani. D’aleshores ençà, l’aire s’ha enrarit i l’Espanya del balconing ha guanyat una presència pública que no tenia; això al mateix temps que la corrupció anava esvaint-se com a preocupació. Aixecada la hipoteca reputacional que tenia al damunt el País Valencià —èxit indubtable del Botànic— i normalitzada la vida institucional i l’aprovació de lleis en unes Corts que portaven un lustre en paràlisi, s’han trobat a faltar objectius més ambiciosos.
Això té una translació territorial indubtable: les forces progressistes han estat capaces de guanyar les eleccions a la majoria del territori però en termes generals han punxat a les comarques del sud per sota de la línia Busot-Biar que marcava la frontera del Regne de 1244 a 1305, o, el que és el mateix, l’àrea d’influència de la ciutat d’Alacant.
Mentre les últimes dècades de turborajola del PP han convertit València en un notable nucli de turisme urbà i d’atracció de capitals immobiliaris per la via d’equipaments culturals i grans esdeveniments, les comarques d’Alacant són en general cada vegada més pobres. L’agricultura, les indústries tradicionals, el turisme i la construcció a la província d’Alacant tenen en comú el recurs a l’economia submergida com a principal estratègia competitiva. Són mecanismes tan cronificats com el dèficit en infraestructures, en una província de quasibé dos milions d’habitants que compta amb un total de 0 quilòmetres de vies de tren de rodalia electrificat, sense accessos ferroviaris a ports ni a l’aeroport de l’Altet —14 milions de passatgers el 2018—, autopistes de peatge… Mentrestant, el discurs governamental s’ha centrat a aixecar la hipoteca reputacional i el greuge amb Madrid sense abordar a penes el greuge en clau interna que hi ha amb Alacant. Serà la pròxima legislatura la del desgreuge amb Alacant? Ho anirem comprovant, a poc a poc.
Per acabar, la intensitat reivindicativa mostrada pel Consell i els seus aliats en la patronal i els sindicats a favor del finançament valencià, el dèficit en infraestructures i el deute acumulat ha tingut un efecte de degoteig en la societat valenciana, però no s’ha traduït en cap efecte des que Pedro Sánchez habita La Moncloa: el finançament no ha estat una prioritat ni s’ha insinuat cap solució al problema del deute. Tampoc se n’ha recordat Podemos sinó molt subsidiàriament, i es dona la sensació ja esmentada que els quatre diputats de Compromís no han servit de molt per arrancar concessions a Madrid en la mesura que sí que han pogut fer-ho el PNV o els diputats canaris.
El votant mitjà no entén d’aritmètica parlamentària, sí de resultats: el problema valencià no s’ha traduït en influència a Madrid ni en solucions valencianes. Certament la polarització identitària no hi ajuda, però hi ha certa sensació en l’opinió pública —a grans trets encertada— segons la qual primen les prioritats partidistes sobre les territorials. Aconseguirà el nou Govern del Botànic seduir conservadors i abstencionistes en la defensa dels interessos valencians a la manera com va aconseguir el PPCV mimetitzar-se amb la identitat valenciana?