El que crida l’atenció abans que res —i és molt poc habitual en una campanya electoral a Polònia— és l’absència de banderes nacionals, blanques i vermelles. L’escenari està il·luminat de color blau Europa i uns focus esquitxen de llum el públic, com si estigués a punt de pujar a l’escenari una estrella pop. “No apagueu els mòbils, feu fotos i vídeos i pengeu-los a internet! Que ho vegi tot Polònia!”, diu a la pantalla. I a continuació: “D’aquí a quinze minuts comença un nou capítol”.
Primer canta una dona rossa, movent alternativament els braços alçats cap al cel, vestida amb una caçadora de pell i una faldilla escocesa. La lletra parla d’esperança i d’una primavera que s’acosta, en polonès wiosna. Així és com es diu el partit de Robert Biedron, la nova estrella emergent de la política polonesa.
Aquest home de 43 anys va aconseguir una gran popularitat a tot el país gràcies a la seva etapa com a alcalde de la ciutat de Słupsk, a la regió de Pomerània. Biedron viu obertament l’homosexualitat, és un ateu confés i és un europeista fervorós. Per això als actes de campanya puja a l’escenari al so de l’Oda a l’alegria, passant pel mig del públic, radiant, saludant els assistents.
El seu partit té pocs mesos de vida, i de moment només està format per unes quantes desenes de col·laboradors que porten la samarreta de l’organització. Però, segons les enquestes, fins a un 10% d’electors podrien optar per Biedron en les eleccions europees de final de maig. Seria, doncs, la tercera força a Polònia. Després de les pròximes eleccions parlamentàries podria ser un actor decisiu en la formació de majories. Segons les enquestes sobre les presidencials, Biedron obtindria el tercer lloc, darrere l’actual president, Andrzej Duda, i el president del Consell Europeu, Donald Tusk.
De moment, Wiosna (Primavera) no té un programa oficial com a partit, sinó que el moviment encarna un estat d’ànim. Advoquen per la separació entre Església i Estat, la protecció del medi ambient, la diversitat, la igualtat d’oportunitats i aposten per Europa: temes, tots ells, oposats al programa dels nacionalistes conservadors, que són al Govern.
Igual que gairebé qualsevol polític jove més o menys carismàtic, a Biedron també se’l compara amb el president francès, Emmanuel Macron. De tota manera, en el seu cas la comparació és correcta en molts sentits: Robert Biedrones presenta per transformar el panorama polític de Polònia. Aviat farà dues dècades que el panorama l’ocupen els nacionalistes conservadors de Llei i Justícia (LiJ) i els liberals de Plataforma Cívica. Contra el nacionalisme de LiJ Biedron aporta una visió positiva d’Europa.
Exactament com Macron, Biedron també encapçala un moviment que li està fet a mida. I igual que el francès, també ofereix una variant socioliberal contra el populisme de dreta. Si LiJ invoca la Polònia catòlica, tradicionalista i replegada en ella mateixa, Biedron defensa un país obert, plural i optimista.
En les campanyes electorals d’aquest any, la del Parlament Europeu al maig i la del Parlament polonès (Sejm) a la tardor, no hi haurà, doncs, una gran competència entre programes polítics, no es confrontaran mesures concretes sobre polítiques econòmiques, energètiques o de mobilitat, sinó que l’important serà la qüestió identitària: quina mena de país volem ser? La Polònia nacionalista del líder de LiJ, Jarosław Kaczynski, o la Polònia europeista i liberal de Biedron?
Abans de presentar candidatura amb el seu moviment, Biedron —un cop més assemblant-se a Macron— va buscar el diàleg amb els ciutadans. Burza mózgów, pluja d’idees, així es va titular la seva gira per tot el país. El resultat va ser un catàleg de reivindicacions socioliberals, de les quals moltes són poc realistes. Sota el títol “Les persones són el més important” s’ha proposat, per exemple, que l’any 2035 s’hagi abandonat la indústria del carbó: una reclamació totalment suïcida a Polònia, on més de 80.000 persones treballen en mines.
D’un risc similar són reivindicacions com liberalitzar el dret a l’avortament, subvencionar la fecundació artificial o reconèixer el matrimoni homosexual. Aquests punts són rebutjats sobretot per l’Església catòlica, a la qual pertany més del 90% de la població; i a la qual Biedron vol eliminar els privilegis fiscals. A més, Biedron també vol reduir la influència eclesiàstica en escoles, universitats i altres institucions públiques.
Biedron defensa totes aquestes qüestions amb molta energia. No és un orador apassionat, un tribú de la plebs que enfervoreixi les masses, més aviat parla amb timidesa. Evita els atacs i en gran part opta per no fer retrets als seus adversaris polítics. Pot passar una tarda sencera parlant davant el públic sense esmentar el nom de Kaczynski.
Aquesta actitud sense pretensions el fa proper. Biedron és un mestre a l’hora d’establir contacte amb els ciutadans. Si la dreta fomenta la ràbia amb els seus atacs contra les elits cosmopolites de Varsòvia i Brussel·les o contra els refugiats, Biedron en canvi fomenta l’entusiasme. El seu missatge és que qualsevol persona pot contribuir a decidir el futur, els partits tradicionals han perdut la confiança, i ara arriba la “primavera”. I de moment gairebé no importa si les seves reivindicacions tenen opcions de fer-se realitat o no.
Al mateix temps, Biedron no és cap fanfarró. La revista Polityka el va escollir, quan era membre del parlament polonès, com un dels deu “millors diputats”: incansable, competent i cordial.
Nascut al sud-est del país, en una àrea profundament catòlica dels peus dels Carpats, va experimentar les dificultats de ser homosexual. Explica Biedron: “Allà veia bisons i linxs en llibertat, però no hi vaig veure mai cap gai”. Biedron es va fer punk i portava una arracada a l’orella esquerra. Va estudiar Ciències Polítiques a Olsztyn i es va unir als comunistes de l’etapa posterior a la guerra freda. La feixuga burocràcia de partit ja l’espantava aleshores. I va canviar al moviment del milionari Janusz Palikot.
El 2014 va guanyar les eleccions municipals de Słupsk: va ser el primer alcalde que es declara obertament homosexual en tot el país. Va reduir els deutes del municipi i va introduir una quota de dones als càrrecs públics. En un país en què una vegada el ministre d’Exteriors, del partit LiJ, va alertar contra “la gent que va en bici i els vegetarians” de l’Europa occidental, ell va en bicicleta a l’ajuntament. Mentre que el 2015 el govern de Varsòvia negar-se a ni tan sols acollir uns quants centenars de refugiats, Biedron s’hi va mostrar favorable.
Al llarg de la seva vida li han escopit i l’han agredit per ser homosexual, però ell no pensa canviar d’actitud. Viu obertament l’homosexualitat i comparteix la vida amb un jurista. “Ens podríem casar a Bèlgica o Dinamarca. Però no ho farem. Jo vull que arribi el dia que a Polònia hi hagi els mateixos drets per a tothom”, diu Biedron.
I, com per casualitat, abans de les eleccions el partit LiJ ha descobert el filó del tema de l’homosexualitat. El president, Jarosław Kaczynski, ha marcat el to que tindrà la campanya electoral que ve: el seu partit protegirà els polonesos de ser reeducats per part d’homosexuals. Això anava dirigit, és clar, a Biedron, que per als nacionalistes conservadors encarna la figura de l’enemic.
El debat sobre la igualtat de drets i l’educació sexual a les escoles, va dir Kaczynski en un congrés del partit, condueix a la “sexualització dels infants”. Els seus adversaris no volen, afegia, protegir els gais i les lesbianes de la discriminació, sinó promoure el seu estil de vida. Sobre el tema del matrimoni homosexual i el dret d’adopció va dir que a LiJ són tan tolerants com la resta de polonesos. “Però en això diem no! Deixeu en pau els nostres fills!”.
Si bé els últims anys LiJ feia campanya contra els migrants, actualment gais i lesbianes s’han convertit en una de les figures més odiades: són el símbol d’un estil de vida urbà, elitista i occidental.
Biedron segurament ho hauria tingut difícil als partits tradicionals a causa de la seva orientació sexual. Per això ha creat el seu propi moviment. Com a assessor ha fitxat el professor de Sociologia de la Universitat de Varsòvia Maciej Gdula, de tendència d’esquerres, que diu coses desconcertants: “Tornem a necessitar un líder”.
Gdula no es refereix a un líder autoritari, sinó al fet que a l’era d’internet la política en gran part és personalista. “Els diaris perden la sobirania sobre la interpretació política, i passa una cosa semblant amb els antics partits i els sindicats”, diu. A l’est d’Europa, afegeix, els sectors socials han canviat més de pressa que a l’Europa occidental. La protesta política es mobilitza a través de les xarxes socials. Els partits han anat perdent terreny.
“Els líders carismàtics poden reaccionar molt més de pressa”, afirma Gdula. “El líder ha d’encarnar la identitat del seu moviment, igual que Kaczynski”.
El fundador de LiJ mou els fils des de l’ombra. No se’l veure gaire sovint en públic, dona exemple als seus seguidors vivint un ideal patriòtic: retirat del món, abnegat, estricte amb ell mateix i amb els altres i treballant només pel bé de la nació polonesa, s’erigeix com un guardià que protegeix un poble eternament oprimit. Fa nou anys va morir el seu germà bessó Lech, aleshores president, en un accident d’avió quan es dirigia a un acte en record de les víctimes de la massacre de Katyn a mans dels soviètics. El bessó Jarosław es va convertir aleshores en una mena de màrtir vivent de la nació.
D’una manera similar, Biedron vol ser un líder polític modèlic per als seus seguidors. Això sí, amb els valors oposats: un anti-Kaczynski socioliberal, obert al món, no pas retirat, que mira al futur en comptes del passat, sincer en lloc d’autoritari, un visionari que somia una Polònia tolerant i ecològica, que no va al darrere de la resta d’Europa sinó que fins i tot li marca el camí.
Probablement, Biedron no arrabassarà votants a LiJ, més aviat n’esgarraparà a la plataforma ciutadana liberal de l’ex-primer ministre Donald Tusk. Hi ha qui tem, per tant, que posarà les coses més fàcils als nacionalistes conservadors en les eleccions futures. Però Biedron no ho veu així. Ell aposta per mobilitzar una ciutadania jove i urbana que fins ara només ha anat a votar de mala gana. Tots aquells que estan molestos per la discòrdia eterna entre els grans partits. I aquesta gent, com s’està posant de manifest, no és poca.
Traducció d’Arnau Figueras