Retorn a la Romanitat - 4

Trajectes romans a l'Empordà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un cop passada una dècada des de la fi de la guerra de Successió, escriuen tots dos historiadors en el seu estudi, els recentment nomenats corregidors foren els encarregats de coordinar la construcció i millora de tota una xarxa de camins reials, d’origen medieval o més antic, que havien de servir per garantir les comunicacions amb la frontera amb França (variada des del Tractat dels Pirineus de 1659) i el pas per la muntanya fins i tot amb mal temps.

Una de les principals infraestructures realitzades fou precisament, consideren, l’empedrat del camí reial de Barcelona a Camprodon, passant per Granollers, Vic i la Garrotxa, el qual tenia en el Capsacosta un dels trams més cèlebres, per raó de la dificultat del terreny. 

Les importants restes conservades, així com la documentació localitzada pels historiadors entre 1729 i 1730, els han permès resseguir amb certa precisió el seu procés constructiu. 

Tots dos estudiosos insisteixen en la idea que en la conjuntura viària del moment la “via del Capsacosta” no és sinó un simple tram d’un camí molt més llarg, el que duia de Barcelona al coll d’Ares, passant per Granollers, Vic i Olot.

Per la documentació aportada, s’ha pogut determinar que abans de 1684 el camí no era “carril”, o sigui, que no era apte per al pas de carros o altres tipus de trànsit rodat, i potser ni tan sols per a mules carregades amb canons desmuntats o estirant peces d’artilleria pesant, que es movien sobre un eix amb les pròpies rodes. “I si fins a 1684 el camí no era ‘carril’, es fa difícil imaginar que abans d’aquell any hi hagués cap estructura viària semblant a la que veiem actualment conservada. Altrament, en aquell moment no hauria calgut eixamplar-la ni preparar-la per al transport: una simple neteja de vegetació i adob del paviment empedrat haurien estat suficients”.

L’erudit ripollenc Jordi Mascarella ens aporta una confirmació. En un còmput que es va fer a finals del segle XVIII dels arbres aptes per a la construcció de naus “para el real servicio”, es comenta que de la zona de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses cap a la costa no hi ha cap camí obert que pugui servir per transportar-los cap a terra baixa.

És l’any 1729 quan s’inicia la seqüència de dades sobre obres de construcció de tot el tram de camí ral que travessava la Garrotxa des de Camprodon fins al Collsacabra, pas conclòs el 1731, com indica una fita conservada in situ, amb la data 1731 i l’escut de la ciutat de Vic (equivalent al del corregiment), han determinat Joel Casamitjana i Miquel Àngel Fumanal.

 

EL PLA DE L’ESTANY

En el trajecte que va fer el mariner de Sant Pau per travessar la el Pla de l’Estany i la Garrotxa, els romans van deixar-hi la seva empremta. 

A uns tres quilometres al sud de l’estany de Banyoles hi ha la vil·la romana i visigoda de Vilauba, terme municipal de Camós. Va ser descoberta l’any 1932 però les excavacions sistemàtiques no començaren fins el 1978. És una de les vil·les més ben estudiades de Catalunya i visita clau pel coneixement del món rural romà i visigot. Corresponen a l’etapa altimperial (segles I-III dC), quan la vil·la s’organitzava entorn d’un pati central delimitat per unes galeries porticades.

Destaca de la part residencial la capella de la casa on s’hi trobava el larari, el rebost, el triclinium o menjador i els banys, descoberts recentment. Es conserven també les restes baiximperials de la vil·la (IV-V dC) i les restes del vilatge visigòtic conformat per tres cases amb els respectius patis. És un jaciment visitable, equipat amb plafons i rètols explicatius.

 

LA GARROTXA

En entrar a la Garrotxa, el monument romà més destacat que hi trobaria el nostre mariner és el castell de Falgars o torre del Far, situat dins el terme municipal de Beuda i emplaçat en el turó més oriental de la serra de la Mare de Déu del Mont.

Ofereix una situació privilegiada corn a mirador sobre l’Empordà, la badia de Roses, la vall del Fluvià, el Pla de l’Estany i la part més oriental dels Pirineus. És una torre de guaita de planta circular amb un diàmetre interior de 4,65 metres i amb un gruix de parets d’1,90 metres. Les parets assoleixen una alçada màxima de 4,80 m en el sector meridional i uns 50 cm en el costat més enrunat. Per la tècnica constructiva emprada, molt similar a la de la Neàpolis d’Empúries, es creu que aquesta torre va ser construïda en els segles II-I aC.

Segons l’historiador Pere Vayreda, a torres com la de Falgars es deu referir-se Juli Cèsar quan explica que a les nostres contrades existien espiells o torres de guaita, situades en punts alts des d’on es podia vigilar una gran extensió de terra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.