Àfrica

Una segona primavera àrab

Les protestes ciutadanes recents al Sudan i a Algèria han fet caure els dos eterns governants Al-Bashir i Bouteflika. Les revoltes recorden les revolucions àrabs de l’any 2011. Per a Occident són una oportunitat o un perill?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Veiem una jove amb la veu afònica parlant pel mòbil en una cafeteria, a uns centenars de metres del Ministeri de Defensa sudanès, davant el qual acaba de manifestar-se. “Llibertat, pau, justícia!”, “La revolució és el que ha triat el poble!” i “Fora!”. Ha cridat aquestes consignes durant hores, explica Duha Mohammed, de 26 anys, dissenyadora industrial, filla d’un mestre jubilat i d’una mestressa de casa de la capital del Sudan, Khartum. Des del desembre que surt al carrer. Ha agafat vacances, i planta cara a la calor i la brutalitat de l’aparell de l’Estat per lluitar pacíficament al costat de milers de sudanesos per un canvi al país.

Duha Mohammed i els seus companys de lluita ja han aconseguit moltes coses: més del que s’haurien imaginat mai el règim del Sudan i els països estrangers. Després de gairebé trenta anys han fet caure el governant Omar al-Bashir, que, després del president algerià Abdelaziz Bouteflika, és el segon governant nord-africà de llarga durada que a l’abril ha perdut el poder.

Al Sudan i a Algèria, però, amb això la gent no en té prou. Continuen manifestant-se fins que no hagin derrotat només els autòcrates, sinó també els sistemes que els apuntalen. En tots dos països encara hi ha opositors a la presó, i els mitjans estan plens de propagandistes de l’antic règim. “Encara no hem arribat allà on voldríem. I seguirem avançant”, diu Duha Mohammed.

A Sudan hi ha moltes dones liderant el nou moviment de protesta. Es calcula que són més de dos terços dels manifestants. 

El 2011 la revolució àrab va fer caure els règims d’Egipte i Tunísia, però després del fracàs de les revoltes en nombrosos països aquella etapa es va donar per tancada. Posteriorment, els líders àrabs van desacreditar les protestes dient que eren una via equivocada: feien referència a Síria i a Líbia, a la guerra civil i al caos.

Ara, però, la gent torna a sortir als carrers a centenars de milers. Les protestes semblen una nova edició de les revoltes de fa vuit anys, com una segona primavera àrab. Són un mal presagi per als dèspotes de la regió: els governants, des del Caire fins a Khartum, no van aprendre cap lliçó, o en van aprendre d’equivocades, del que va passar el 2011. No han eliminat les causes que van fer sortir la gent al carrer: la pobresa, el clientelisme i la marginació política. Per contra, no han fet més que incrementar la repressió.

Al Sudan i a Algèria s’està descarregant una ràbia acumulada des de fa anys. Aviat els podrien seguir altres Estats, ja que a la regió molts països breguen amb problemes molt semblants. Pels encontorns d’Europa comença a encendre’s un nou focus de crisi.

Una rebel·lió als països àrabs 2.0 amenaça amb fer trontollar l’ordre precari de la regió. Podria conduir a un renaixement en països maltractats i podria contribuir que arribessin al poder governs civils que posessin el bé comú per davant dels seus propis privilegis. Però també podria provocar un caos que fos útil als terroristes, que propiciés governants tirànics i que causes una fugida massiva. Només a Algèria hi viuen més de quaranta milions de persones.

El que és nou ara és que els manifestants tenen una experiència a la qual poden recórrer. Entre altres coses, per exemple, a Egipte van veure que no n’hi ha prou canviant un governant per un altre si a continuació no es fan reformes. Un eslògan popular a les manifestacions del Sudan és “O victòria o Egipte”.

Ara els sudanesos s’oposen al fet que segueixi exercint les seves funcions Abdel Fattah Burhan, persona de confiança d’Al-Bashir. La gent propera a Al-Bashir continua ocupant llocs de poder. “En les segudes parlem sovint del 2011”, diu la manifestant Duha Mohammed. “Vam veure com a la plaça Tahrir, al Caire, la gent cridava d’alegria, i com se’n va anar a casa feliç quan Hosni Mubarak va dimitir. Avui són víctimes de tot el que va passar després de la revolució. Al Sudan no cometrem el mateix error”.

Mentre que, després de la revolta, els egipcis van exigir eleccions immediates, els sudanesos i els algerians treballen per guanyar temps. Els representants de la societat civil rebutgen que es convoquin eleccions abans de tres mesos, com té previst l’Estat major. Molta gent prefereix que primer s’elabori una nova constitució, que serà el fonament per a les noves eleccions. Molts sudanesos també s’estimen més que hi hagi un període de transició de quatre anys en què l’exèrcit estigui allunyat de la política.

L’oposició a Algèria i al Sudan ha aconseguit mobilitzar amplis sectors de la societat. Membres de les classes alta i mitjana marxen al costat de persones que amb prou feines poden comprar pa. A les manifestacions fins i tot hi són benvinguts funcionaris del govern.

Els manifestants fan tot el possible perquè les forces estatals no puguin desacreditar les protestes qualificant-les d’aldarulls. Tenen una actitud pacífica, i al vespre alguns fins i tot recullen les deixalles. A Algèria, quan la setmana passada la policia va actuar amb canons d’aigua, un home es va posar al mig del pas amb un barnús. Els sudanesos i els algerians volen evitar, tant sí com no, matances als carrers com les del 2011.

Igual que als manifestants del 2011, a la gent que surt al carrer a Alger i a Khartum els importen les qüestions socials i econòmiques. En un estudi d’Arab Barometer, una institució de recerca independent, prop de tres quarts dels enquestats del món àrab declaren que la situació econòmica és la seva principal preocupació, seguida de l’economia.

“Estem asfixiats per la misèria de l’economia”, diu Mohamed Benassir, estudiant de Ciències Polítiques d’Alger, que des del febrer es manifesta contra el règim. Fins ara no ha valgut la pena esforçar-se a Algèria, explica el jove. “Els que estudien no troben feina en el seu sector. Els que volen posar en marxa un projecte han d’esperar anys fins que no reben l’aprovació”. No hi ha infraestructures i hi ha molta corrupció, afegeix. Abans de començar les protestes, ell i els seus amics no sabien què podien fer els caps de setmana, “perquè no hi ha llocs per a nosaltres”. Ara, conclou, ha arribat l’hora que el jovent canviï alguna cosa.

Als països àrabs dos de cada tres ciutadans tenen menys de trenta anys. Tenen més formació que cap generació anterior i reclamen llocs de feina, però no n’hi ha per a tots. L’atur juvenil, segons càlculs del Banc Mundial, és de prop d’un 30%, el doble que la mitjana mundial. Els països del Pròxim Orient i del Nord d’Àfrica són l’única regió del món en què el creixement anual de l’Índex de Desenvolupament Humà del Programa de Desenvolupament de l’ONU s’ha reduït des del 1980.

 

L'estudiant sudanesa d'arquitectura Alaa Salah es va convertir en una icona de les protestes

Els règims àrabs ara pateixen pel seu model econòmic: es basa en la distribució del capital de les matèries primeres a les elits. Com més baixos són els ingressos, més difícil és per als governants mantenir els ànims de la seva clientela.

A Al-Bashir se li va complicar la situació perquè el sud del país, ric en petroli, va separar-se del nord. A Algèria els baixos preus del petroli han escalfat els ànims. Alguns Estats ja no són capaços de subministrar corrent elèctric regularment als ciutadans, cosa que erosiona la legitimitat dels governants. Si bé en bona part del món àrab els mitjans continuen estant censurats, les notícies sobre clientelisme i mala gestió es difonen igualment per les xarxes socials.

Hi ha moltes dones liderant el nou moviment de protesta. Al Sudan es calcula que són més de dos terços dels manifestants. L’estudiant d’Arquitectura Alaa Salah es va convertir en una icona de les protestes quan va parlar a la multitud enfilada sobre un cotxe vestida de blanc. “Les dones es veuen especialment perjudicades pel règim”, lamenta Duha Mohammed, la dissenyadora industrial de Khartum. A elles encara els costa més que als homes trobar feina, per més que tinguin una formació excel·lent. I pot ser que la policia les colpegi si no porten el vel.

Ara mateix els manifestants estan a l’ofensiva, i han aconseguit concessions sorprenents dels seus governs. A Algèria, després del president Bouteflika, també va haver de dimitir el president del consell constitucional. Al Sudan, el dirigent Al-Bashir està reclòs a la presó d’alta seguretat on abans els seus serveis secrets torturaven i executaven. El cap dels serveis secrets també ha perdut la feina. És molt probable que en les pròximes setmanes els governants hagin de continuar accedint a les exigències de la societat civil.

Tot i així, en tots dos països és improbable que es produeixi un canvi de règim ràpid i complet. El vicepresident del govern de transició al Sudan és Mohamed Hamdan Daglo, considerat responsable, com a líder de la milícia Janjawid, de genocidi a la regió de Darfur. “Els militars es cuidaran de no deixar anar totalment el poder”, diu Magdi el-Gizouli, expert en el Sudan del Rift Valley Institute, institució que fa recerca sobre les evolucions polítiques a l’Àfrica. “Si cedissin el poder, molt probablement serien acusats per les vulneracions de drets humans dels últims trenta anys”.

La pressió de l’estranger és baixa. El nord d’Àfrica és un terreny de joc en què els actors més variats es mouen segons els seus propis interessos. D’una banda, hi ha l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Egipte, que persegueixen els Germans Musulmans. De l’altra, Turquia i Qatar, que són propers als Germans Musulmans.

El que és comú en tots dos blocs és que en la lluita per l’hegemonia a la regió volen tenir bona relació amb els governants de Khartum, Alger i Trípoli. L’Aràbia Saudita ja ha declarat que dona suport al cap del govern de transició al Sudan.

El Sudan té accés directe al mar Roig. A les costes banyades per aquesta important zona de trànsit per a petrolers entre el mar Mediterrani i l’oceà Índic han sorgit nombroses bases militars: la Xina en té a Djibouti, els Emirats Àrabs Units a Eritrea, i a més Qatar i Turquia, abans del derrocament d’Al-Bashir, tenien previst un projecte portuari al Sudan.

Per ara Occident ha reaccionat tímidament al moviment democràtic a Khartum i a Alger. El 2011 la revista Time va nomenar Persona de l’any la figura del “manifestant”. Ara a europeus i nord-americans els preocupa que el Sudan i Algèria es puguin convertir en una nova Líbia, en Estats sense governs operatius.

Després de la revolució àrab del 2011, els gihadistes van aprofitar el buit que havien deixat els governants deposats per escampar-se pel món àrab. Fa anys que els experts en seguretat alerten d’un “nou Afganistan”, un “Sahelistan”, un nova zona de conflicte que s’estén des de Mauritània passant per Mali i el Níger fins al Txad i Líbia. Si el Sudan i Algèria es desintegren, els contrabandistes i els gihadistes podrien moure’s lliurement entre el mar Roig i el Mediterrani.

En comptes d’exigir les reformes necessàries als dictadors, fins ara els Estats de la UE han apostat pel fet que aquests governants continguessin el terrorisme islamista al món àrab i que impedissin la sortida de refugiats cap a Europa. Després dels esdeveniments del 2011 a Alemanya molta gent també estava convençuda que, per bé que els dictadors eren incòmodes, també eren útils. El govern alemany ha promogut la col·laboració amb el Sudan en la política migratòria i en els darrers anys ha autoritzat més exportacions d’armament a Algèria que a cap altre país. Ara el govern ha de reconèixer que homes com Al-Bashir o Bouteflika potser poden apaivagar la situació a curt termini, però que no poden oferir estabilitat a la llarga.

Katrin Kuntz, Dominik Peters,
Maximilian Popp, Jan Puhl,
Raniah Salloum i Christoph Sydow

© Der Spiegel

Traducció d’Arnau Figueras

 

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.