28A

Els territoris de més i de menys incertesa electoral al Principat

Arreu del Principat hi ha una sèrie de territoris en què el sentit del vot és bastant pronosticable. Si a final de la jornada electoral del 28 d’abril s’imposa l’independentisme o l’unionisme, serà gràcies a la mobilització pel vot en aquestes zones.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En les darreres eleccions espanyoles, celebrades el 26 de juny de 2016, Vox només va obtenir 197 vots a tot Catalunya. Una xifra ridícula que enguany es multiplicarà, segur, de manera exponencial. Superar-la no és gaire difícil, però sí que ho és passar d’aquest resultat a assolir dos escons per la demarcació de Barcelona, tal com pronostiquen algunes enquestes.

Les zones on es concentrarà el vot a Vox són difícils d’identificar. Els nuls precedents d’èxit d’aquesta formació en fan impossible l’estudi. Si bé, per establir alguna aproximació, es poden observar els municipis on la formació ultra Plataforma per Catalunya va aconseguir representants en les municipals del 2015. Mataró (Maresme), Salt (Gironès), Sant Miquel de Fluvià (Alt Empordà), Roquetes (Baix Ebre) i El Vendrell (Baix Penedès) són els municipis que compten amb regidors d’aquesta formació al seu consistori. I, com es veu, només Mataró es troba a la demarcació de Barcelona, l’única en què Vox sembla tindre possibilitats d’irrupció el 28 d’abril. Plataforma per Catalunya s’ha adherit a Vox, per la qual cosa la formació de Santiago Abascal comptarà amb l’estructura d’un partit consolidat en alguns municipis catalans des d’inicis del present segle, i que va viure moments de protagonisme. Per exemple en les municipals de 2011, quan va assolir 67 regidors a tot Catalunya.

Si el vot de la ultradreta venia sent marginal, l’eclosió de Vox ho ha canviat tot. Si bé el vot a aquest partit no sabem ben bé on serà més present, l’estudi dels resultats electorals del 2016 -generals- i 2017 -catalanes- pot ajudar a saber en quines zones estaran més reforçats els distints partits.

El vot espanyolista

La gran revelació de les eleccions catalanes del 21 de desembre va ser Ciutadans. Va ser la formació més votada del Baix Camp al Vallès Occidental i Oriental, incloent també el Barcelonès. En totes aquestes comarques, el partit d’Inés Arrimadas va tindre més del 25% del vot, superant fins i tot el 30% al Garraf, al Baix Camp i al Tarragonès, amb quasi un 36% en aquest últim cas. Un resultat força distint al que havien assolit en les municipals de 2015, quan Ciutadans no va aconseguir fer-se ni tan sols amb una alcaldia arreu del Principat. Aquest canvi evidenciava la intensitat amb què s’havien viscut els esdeveniments polítics al Principat durant aquells dos anys i mig que hi van passar entre les municipals de 2015 i les catalanes de final de 2017.

Així, el 2017, Ciutadans va ser la formació més votada a les comarques del Baix Camp, el Tarragonès, el Baix Penedès, el Garraf, el Baix Llobregat, el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental. Totes aquestes comarques reuneixen més del 60% de la població catalana. Per observar la magnitud del tomb polític que es va viure el 2017, cal observar els resultats d’aquests territoris en les darreres eleccions generals de juny de 2016. En totes aquestes comarques el Partit Popular superava en vots a Ciutadans. Només al Garraf els taronges superaven el PP i als dos vallesos hi havia un empat tècnic entre les dues dretes que avui aspiren a repartir-se el poder. En totes aquestes comarques, a més, la tònica general era una clara victòria del bloc integrat per PSC i Podem, sent aquesta darrera formació la més beneficiada -va ser la més votada a tot Catalunya. Després el PSC esdevindria una de les forces del 155, si bé ara renega d’una aplicació immediata d’aquest article de la Constitució.

En les comarques esmentades, el juny de 2016 hi va haver més suport a l’independentisme al Baix Camp. Només al Tarragonès PP i Ciutadans es van imposar a Esquerra Republicana i Convergència. I en cap d’aquests territoris les dues forces van sumar més vots conjuntament que el bloc independentista o el bloc de l’esquerra espanyola. Pel precedent del 2017, però, es pot intuir que aquestes comarques seran on més es vote a Vox, atès que els seus votants procediran, sobretot, de Partit Popular i Ciutadans. I atès també que és a la província de Barcelona on la formació de Santiago Abascal podria assolir representació. Resulta curiosa aquesta possibilitat en comarques en què el 2016 Podem i PSC es van imposar amb força. Al Baix Llobregat van sumar el 51% dels vots gràcies a la forta irrupció dels morats. Al Baix Penedès, al Garraf, al Tarragonès, al Vallès Occidental, a l’Oriental i i al Barcelonès tots dos partits superaren amb força el 40% de les paperetes dipositades. En zones més despoblades com el Vall d’Aran -10.000 habitants- o l’Alta Ribagorça -3.800-, Podem i PSC també van superar el 40% dels vots gràcies als morats.

Així, per les demarcacions catalanes, En Comú Podem va assolir el 2016 nou diputats per cinc del PSC. PP i Ciutadans en van aconseguir quatre cadascú. A Tarragona, on només hi ha en joc sis escons, PP i Ciutadans en van sumar un cadascú. Els mateixos que sumaren Esquerra Republicana, PSC, En Comú Podem i Convergència en un múltiple empat. Tornant a Barcelona, les forces independentistes van assolir cinc -ERC- i quatre -Convergència- diputats. Enguany, a tot Catalunya es pronostica una disputa per l’hegemonia entre PSC i ERC, que podrien arribar als 15 escons per separat, segons la darrera enquesta, publicada per El Periódico i que vaticina una possible majoria independentista per primera vegada en la història al Congrés per les demarcacions catalanes. El resultat anirà estrictament condicionat al comportament electoral de la demarcació de Barcelona, que suma 32 diputats. Lleida en suma quatre i Girona i Tarragona, sis.

Caldrà veure si després de la tardor catalana i enmig d’aquest judici els morats mantenen la borsa de vots de les últimes generals o aquesta marxa per a PSC i Esquerra Republicana, tal com pronostiquen les enquestes; i si Vox treu rèdits del conflicte absorbint vots que el 2017, a les catalanes, van anar a parar a Ciutadans.

Tractòria

Així defineixen despectivament la zona interior del Principat els qui van perdre les eleccions de 2017. Fidels al vot catalanista, les comarques menys poblades són les que van garantir la victòria de Junts pel Sí, que es va imposar arreu excepte a les comarques urbanes i industrials ja esmentades i a la Vall d’Aran. Tampoc ho va fer a l’Alta Ribagorça, a Ribera d’Ebre, al Baix Ebre i al Montsià, territoris d’Esquerra Republicana en les últimes eleccions catalanes. Aquest resultat contrastava absolutament amb el de les eleccions generals de 2016, quan Esquerra Republicana es va imposar a l’antiga Convergència en totes les comarques -i en moltes d’elles amb molta força- a excepció de l’Alt Urgell, de la Vall d’Aran i del Ripollès. Tenint en compte el precedent, el resultat de 2017 demostra la gran estratègia de campanya dissenyada per l’equip de Carles Puigdemont.

En aquests territoris de majoria independentista indiscutible, el 21 de desembre van ser fidels al seu vot tradicional, malgrat la pujada de Ciutadans en algunes capitals comarcals. Tot i la irrupció, l’hegemonia es va mantenir i que no contrastava amb la correlació de forces que emanava del resultat de juny del 2016: a excepció del Montsià i de l’Alta Ribagorça, on comuns i PSC van sumar majoria de vots, en la resta de comarques hi va haver clara majoria independentista. Destaquen territoris com el Berguedà, la Conca de Barberà, les Garrigues, la Garrotxa, el Moianès, Osona, el Pallars Sobirà, el Pla de l’Estany i el Ripollès, on Convergència i Esquerra sumaren més del 60% dels vots. Cal dir, també, que de totes aquestes comarques, la més poblada és la de la Garrotxa, amb 56.000 habitants. I la menys habitada en té menys de 10.000 habitants: aquest és el cas del Priorat. Menció a banda mereix el Maresme, que suma gairebé mig milió d’habitants i on el vot a Ciutadans va ser important el 21D, però no majoritari -s’hi va imposar Junts per Catalunya. En les generals del 2016, el bloc més votat era el del PSC i Comuns, amb clara majoria per als morats. Tots dos sumaven el 37% dels vots, mig punt percentual més que la suma independentista, dominada per ERC.

Any i mig després del 21D i quasi tres anys més tard de les darreres eleccions generals, Catalunya -i la resta de l’Estat- viu un panorama d’incertesa davant d’unes eleccions que les guanyarà qui més aconseguesca mobilitzar els seus i en què també podria ser determinant l’anomenat vot útil que el 2016 va anar a parar a En Comú Podem i el 2017 a Ciutadans, en tant que van ser els partits més votats a Catalunya en sengles eleccions. En cap dels dos casos, però, van aconseguir formar govern. Mariano Rajoy es va imposar gràcies a l’abstenció d’un PSOE neguitós davant d’un pacte amb Podem i l’independentisme català -que després van fer president Pedro Sánchez el juny 2018 donant suport a la moció de censura contra Rajoy- i Inés Arrimadas, tot i ser la candidata més votada a Catalunya, no comptava amb suports suficients -ni de bon tros- per ser investida. Són les paradoxes de la polarització política i de la fragmentació electoral, cada cop més intensificada amb la irrupció de nous partits.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.