Fa un segle

Els bojos anys vint

En el convuls període d’entreguerres (1919-1939) se situa la dècada dels bojos anys vint, quan els costums socials trencaren amb el passat victorià i les dones començaren a tenir un rol social i polític actiu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan el 28 de juny de 1919 el països en conflicte durant la Primera Guerra Mundial signaven a Versalles el tractat de pau, ningú sospitava que era la porta a una nova època. La coneguda com el període d’entreguerres, que s’allargà fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el 1939. Vint anys durant els quals es patí una greu crisi econòmica i quan el nazisme, el feixisme i el comunisme es consolidaren. Però també va ser quan, entre 1919 i 1929, es van viure els bojos anys vint.  

L’economia: de la felicitat a la depressió

Els Estats Units sortiren de la Gran Guerra, el 1919, com una gran potència mundial. Gran Bretanya, França i sobretot Alemanya li hagueren de cedir protagonisme. Durant la guerra, i gràcies a ella, es produí una expansió de l’economia estatunidenca com mai no s’havia vist. Abans de l’esclafit bèl·lic, el 1913, les principals economies europees sumaven el 55% del Producte Interior Brut (PIB) que generava el món, després, el 1919, l’economia nord-americana hi aportava més del 45%. Amb la fi de les hostilitats és cert que els nord-americans patiren una crisi econòmica, la de 1921, però fou superada molt ràpidament gràcies a la dependència europea: els Estats Units es convertiren en creditors de la recuperació de Gran Bretanya, Alemanya, França... i aquests mercats fonamentaren en bona part, a partir de 1922, el gran creixement econòmic nord-americà. 

Entre l’enlairament estatunidenc i la recuperació europea Occident va viure una època d’optimisme socioeconòmic frenètica. La tecnologia pareixia que ho podia tot, la incipient classe mitjana —als països més desenvolupats— consumia béns impensables pocs anys abans, en especial els automòbils als Estats Units, on s’iniciava el canvi revolucionari en la mobilitat... La riquesa creixia i creixia, aparentment sense límit. És veritat que una part important de la societat, a cada banda de l’Atlàntic, quedava al marge del progrés material. No obstant, cap a 1925 l’optimisme econòmic caracteritzava els principals països occidentals. 

Fruit de la creença en el creixement infinit aparegué la massiva especulació dels valors en borsa, sovint en operacions finançades per la banca. Empreses i particulars s’endeutaven per invertir en accions d’empreses que pujaven i pujaven. Era una bogeria, sí, però molt temptadora. Fins que tot s’enfonsà. 

A partir del famós crac de 1929 de la borsa de Nova York l’economia occidental entrà en una crisi molt profunda. El que per ventura es podria haver quedat circumscrit als Estats Units si s’hagués esdevingut vint anys abans, ara es convertia en un problema global a Occident. Rere l’enfonsament de la banca nord-americana queia bona part de l’europea, les monedes patien una hiperinflació desconeguda fins aquell moment, les fàbriques tancaven, l’atur es disparava, els bancs feien fallida... Fins i tot els països que s’havien mantingut al marge de la Primera Guerra Mundial i que no estaven endeutats amb la banca nord-americana no pogueren aguantar la pressió depressiva. Per exemple, als Països Catalans feren fallida, entre d’altres entitats, bancs tan emblemàtics com el Banc de Catalunya i el Banc de Crèdit Balear

La segona meitat del període d’entreguerres fou, en fi, un desastre econòmic. Paral·lel al polític. 

Els totalitarismes 

Durant la Primera Guerra Mundial l’Imperi rus s’ensorrà i la revolució portà al poder els soviètics. A pesar que la revolució s’inicià el 1917, no va ser fins el 1923 quan es consolidà la dictadura comunista amb la victòria en la guerra civil davant dels exèrcit blancs —així denominats per oposició als rojos— que, amb el suport occidental, intentaren fer revertir la revolució soviètica, infructuosament. 

A Itàlia, per la seva banda, el 1922, el rei Vittorio Emanuele III nomenà nou primer ministre l’histriònic cap del Partit Nacional Feixista, Benito Mussolini. A pesar que el monarca pretenia tenir-lo controlat amb la ingènua creença que el poder l’acabaria neutralitzant políticament, la realitat fou que ben aviat Mussolini va agafar tots els ressorts del poder i es convertí en el dictador del país. 

No era més bona la situació en altres països on encara la fràgil democràcia s’aguantava. A la república alemanya el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany, o nazi, s’organitzà durant la dècada dels anys vint fins a arribar a ser un dels més importants del país, i a l’inici dels anys trenta el seu líder, Adolf Hitler, fou nomenat canceller del Govern, el gener de 1933, i, com Mussolini, es convertí en dictador

Les ideologies totalitàries creixien pertot: el Partit Feixista britànic, el Partit Popular Francès, la Falange Espanyola, les diferents delegacions nacionals a Europa i Amèrica del Partit Comunista (totes les quals obeïen les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica), el Partit Feixista argentí, els grups de la mateixa inspiració als Estats Units... 

El final del parèntesi d’entreguerres va ser, en fi, terrible per a l’economia i les llibertats a Occident. No obstant això, els primers deu anys són recordats com un període lluminós, trencador, alliberador —sobretot de la dona— i en especial divertit: els années folles, segons els francesos, els roaring twenties dels anglosaxons, els anys bojos. 

Dones a una fàbrica de projectils d'artilleria durant la Primera Guerra Mundial



Els bojos anys vint

Durant els anys vint dels segle XX per primera vegada en la història les dones assumiren un paper públic visible, rellevant. I això, però, era vist, si més no, amb desconfiança per les classes més conservadores i tradicionalistes. 

Durant la Primera Guerra Mundial les dones havien hagut d’ocupar llocs de treball a la Gran Bretanya, Alemanya, França, Estats Units, Itàlia, que tradicionalment havien ocupat els homes. Però com que ells estaven matant-se als camps de batalla, durant quatre anys i mig elles els substituïren. Per ventura els mascles de les classes dirigents es pensaven que amb la pau tot tornaria a la tradició anterior a la Gran Guerra, la de la submissió femenina, quan les dones tenien en l’àmbit domèstic l’únic espai possible. No fou així. Res no tornà ser com havia estat abans. En acabar el conflicte, moltes dones de classe socioeconòmica baixa insistiren a continuar fent feina, o almenys a intentar-ho. I entre les de classes mitjanes i altes el rol femení sofrí una alteració radical en costums, comportaments, moda... 

Quedava enrere allò de romandre a casa sempre, de limitar l’activitat social a rebre altres dones de semblant condició social o, a tot estirar, assistir a algun acte acompanyant l’home. Als anys vint algunes dones descobriren què era fer vida social —anar al cinema, al teatre...— amb amigues, d’altres s’atreviren a practicar alguns esports —com el tennis, la natació...— o a passejar colcant en bicicleta; les més riques començaren a conduir automòbils, les més trencadores fins i tot adoptaren el vici masculí de fumar, i moltes de classe mitjana i alta es dedicaren a ballar amb entusiasme desinhibit els nous ritmes musicals com el foxtrot, cheek-to-cheek, xarleston, jazz... 

La moda femenina en el vestir trencà amb el passat d’una manera que escandalitzava les ments més conservadores. S’acabaren els capells i tocats enormes, les cotilles i els vestits tan entubats que, des de principi de centúria, quasi no deixaven caminar excepte amb passes molt curtes; s’abaixaren els escots fins a límits pecaminoses a ulls puritans; s’apujaren les faldes fins a les fronteres més perverses per a les ments masculines victorianes; s’oblidaren les cintures de vespa... La moda femenina, en fi, escandalitzava els més ancorats en el passat. Fou quan es feren famosos alguns noms de dissenyadores de models arriscats, com ara Coco Chanel, que el 1925 llançà un tipus de vestit per a dones amb corbata i jaqueta a l’estil masculí, amb un èxit enorme. 

París, Nova York, Barcelona, Londres, Milà, Berlín... veien omplir-se els clubs nocturns de dones amb pentinats del tipus garçonne, vestides amb jaquetes i corbates o amb vestits d’una peça, cenyits, escotats, sense espatlles... Eren els bojos anys vint.

L’historiador François Boucher, en el seu llibre Historie du costum en Occident, assenyala que aquella dècada suposarà la pèrdua d’influència per part de l’alta costura i l’eclosió de tallers com el de Jean Lanvin, Madame Gerber i, sobretot, el de Chanel, que revolucionaren la moda a París. I com en qüestió de moda, París irradiava cap a tot el món occidental, la moda ultraselectiva de l’alta costura començà a deixar pas a una forma de vestir que, si bé continuava essent molt cara per a la majoria de les dones, almenys simplificava força el disseny i en conseqüència el feia assequible a les dones de classes socials mitjanes. No era encara el prêt-à-porter de la fabricació en sèrie dels anys cinquanta, però avançava d’alguna manera la possibilitat de l’ús, si no massiu, almenys sí molt més ampli de la moda. 

Els canvis no es limitaven, però, a les modes en el vestir. Alguns historiadors han arribat a afirmar que els bojos vint foren la primera revolució sexual femenina gràcies a una actitud més oberta cap al sexe del que ho havia estat abans. Si més no, és cert que el sexe passà a ser present a les revistes per a dones dels Estats Units i Europa, cosa impensable durant l’època victoriana. És curiós que els grans noms de la moda parisenca —i al darrere, els de la resta d’Occident— batejaven els vestits com “Quan s’estima”, “Besa’m”, “Vindrà ell?”... Les referències sexuals esdevenien una actitud desafiant, frívola, coqueta. Una nova forma de ser femenina que deixava bocabadats els àmbits més retrògrads de la societat occidental. 

Als Estats Units fins i tot s’encunyà una paraula per definir les noves dones: flappers. Així es coneixia les joves d’alta societat dels anys vint que lluïen faldes curtes, per sobre els genolls —cosa mai no vista— que no portaven cotilla, que es tallaven els cabells molt més curts que abans —estil bob cut, es deia—, que escoltaven i ballaven —d’una manera que resultava boja a qui estava acostumat a les passes d’un vals, per exemple— músiques no convencionals com jazz, xarleston..., bevien alcohol i fumaven en públic, algunes conduïen automòbils i, sobretot, no s’avergonyien sinó tot el contrari de tenir relacions sexuals a pesar de no estar casades. Una revolució. 

La dècada dels bojos vint fou la de l’art déco com a corrent estilístic que triomfà a les principals capitals americanes i europees, i fins i tot en altres àmbits geogràfics llunyans on hi havia presència occidental colonial. Alguns autors hi han vist una certa relació amb l’eclosió del paper públic de la dona. És discutible, l’afirmació, si bé és cert que determinades formes de decoració de l’art déco —estilitzades, amb corbes...— s’han interpretat com a femenines. En qualsevol cas, l’art propi dels bojos vint fou, sens dubte, aquest corrent que s’expressava en totes les belles arts, l’arquitectura, el disseny interior, la decoració en general, la moda, els tèxtils, la ceràmica, la fotografia, el cine, la publicitat i el disseny de capçaleres de mitjans de comunicació. I que d’alguna manera també trencava no només amb el passat estilístic tradicional sinó fins i tot amb els corrents trencadors d’inici del segle XX. 

Per descomptat, tal com ja s’ha dit, la immensa majoria de les dones occidentals no podien més que somiar d’anar a ballar a algun club, conduir un cotxe, vestir a la desinhibida moda... Les mares de famílies pobres ja en tenien prou procurant diners per comprar aliments —si és que tenien feina, més mal pagada que la dels homes— per a si mateixes i per als seu fills. Tanmateix, i a pesar del caràcter elitista de les novetats, aquells nous costums femenins, els nous tipus de música, la nova moda i, en general, tot el que era nou en aquella dècada significà un absolut trencament sociològic amb el passat. I més enllà de les frivolitats, és indubtable que el fet que en la dècada dels anys vint la dona assumís un rol social públic com mai no l’havia tingut ajudà a assolir, a la fi, la ruptura de la representació política exclusiva dels homes.
 

El vot femení

En efecte, també va ser durant el període d’entreguerres quan es generalitzà a Europa i Amèrica el sufragi femení. Per primera vegada les europees podien decidir el seu futur igual que feien els homes. És cert que alguns territoris havien aprovat el sufragi femení abans de la Gran Guerra —Wyoming, el 1869; Nova Zelanda, el 1893; Austràlia, el 1902; Finlàndia, el 1906 i Noruega, el 1913—,  però no va ser fins després de la finalització del conflicte bèl·lic quan es començà a generalitzar. El 1918 s’aprovaren les lleis que reconeixien el dret al vot femení a Polònia, Geòrgia i Rússia; el 1919, a Islàndia, Luxemburg, Bèlgica, Alemanya, Suècia i Països Baixos; el 1920, a Albània, Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Estats Units i Gran Bretanya —on el 1918 s’havia acceptat el sufragi per a les dones majors de 30 anys—... Durant els anys següents i fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, el 1939, s’incorporaren a la igualtat sufragista Equador, Uruguai, Cuba, Espanya, Turquia... 

La massiva acceptació del dret de sufragi de les dones durant el període d’entreguerres no va obeir tant a la convicció masculina com, sobretot, a la pressió femenina. Els moviments sufragistes, i amb ells els primers feministes, havien fet forat a la fi. Les dones s’havien convertit en una força social activa gràcies al seu paper com a força laboral durant la guerra. Ja no hi havia retorn enrere possible. A desgrat de les classes socials més conservadors, els bojos anys vint no només portaren noves modes, músiques i costums sinó que iniciaren la revolució femenina.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.