Llibres

París, Madrid i Nova York: la mirada d’un viatger anomenat Josep Pla

La ingent quantitat de textos que Josep Pla (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981) va dedicar a l’Empordà, més la imatge estandarditzada de l’ancià amb boina a la porta del seu mas, han solidificat en l’imaginari un certa noció ruralista i paisatgística del personatge. Pla, tanmateix, fou un escriptor que va viatjar molt i que va fer de les ciutats un paisatge més. Antoni Martí Monterde reivindica el vessant cosmopolita de l’escriptor en un volum que relaciona la mirada sobre tres grans urbs: París, Madrid i Nova York.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Els centenars de pàgines dedicades a l’Empordanet, als pagesos (...), sumades a la màscara de pagès sorneguer que va adoptar durant un cert temps, han fet pensar —al nostre parer, de manera errònia— en un ruralisme planià que eclipsaria, no sempre d’una manera benintencionada, una figura i una escriptura que cal definir com a cosmopolita i eminentment urbana”. Antoni Martí Monterde (Torís, la Ribera Alta, 1968) desfà un equívoc suat al voltant de l’obra de Josep Pla en la cloenda del revelador París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla, un llibre que li va valdre a l’autor el darrer premi Joan Fuster d’assaig dels Octubre i que ara veu la llum en Tres i Quatre. 

Monterde il·lustra la seua afirmació subratllant el pes que tenen les ciutats en l’Obra completa de Josep Pla publicada per Destino, que comença amb la visió de Barcelona d’El quadern gris, conté un tercer volum que recull els llibres sobre Girona, la mateixa capital del Principat i el Madrid de 1929, un quart centrat en París i un cinquè que agrupa les diferents ciutats que apareixen en Cartes de lluny. “La ciutat és per a Pla un paisatge més, tractat com a tal, és a dir, sense passar per alt el factor humà”, conclou.

Amb “una diferència essencial” entre les ciutats que Pla considera pròpies, Barcelona i Girona, i les ciutats llunyanes, en les quals “el viatge i la descoberta es donen alhora, i s’escriuen alhora també”. Aquest professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada es fixa, precisament, en tres d’aquestes ciutats, París, Madrid i Barcelona, allà on “la seva mirada de periodista va anar formant-se, i fusionant-se, amb la del viatge, que no és simplement el desplaçament”. 

Antoni Martí Monterde.

Un fet decisiu per entendre i comprendre l’operatiu literari planià.  Perquè Josep Pla, aclareix Martí Monterde, fa ben pocs viatges “sense objecte”, la dedicació al periodisme “és gairebé sempre al darrere dels seus desplaçaments”. Aquestes “tres ciutats llunyanes de Josep Pla” generaren “tres grans reportatges periodístics que, malgrat les urgències de la premsa, van aconseguir sedimentar un pòsit literari inesborrable”.

La connexió francesa amb Catalunya

No se’n sap amb exactitud la data, però en algun moment de l’abril de 1920 Pla emprèn un viatge a París en tren, “un dels dies més importants de la història de la literatura catalana”, assegura Martí Monterde. D’aquell viatge va sorgir un llibre, Sobre París i França, l’escriptura del qual va durar dècades i que és el quart volum de l’Obra completa. Per al comentarista, no es tracta d’un llibre qualsevol: “Aquest és, al costat del primer [volum], El quadern gris, que havia aparegut en 1966, un llibre clau per a entendre la personalitat literària de Pla, i la seva trajectòria total, però també la relació entre les literatures catalana i francesa”. 

Un viatge que comença simbòlicament en l’Estació de França, amb el tren de la línia Barcelona-París que uneix totes dues capitals i connecta la ciutat catalana amb la capital cultural del moment, el “camí (de ferro) de la modernitat”, seguint l’afortunada expressió de Martí Monterde.

L’empordanès marxa per debutar com a corresponsal del diari La Publicidad amb l’objectiu d’analitzar les conseqüències del Tractat de Versalles que va tancar la carnisseria de la Primera Guerra Mundial. Encomanda que “esdevé clau per la seva consolidació en el periodisme, i també resulta determinant en la seva trajectòria com a escriptor”. 

Pla hi arriba enlluernat pel pes de París, però també demostra un coneixement profund de la realitat política i cultural del país. No obstant això, alguns dels articles no sols estan basats en la lectura de la premsa francesa, sinó que, en alguns casos, s’estalviava part de la feina de redacció. Així, l’article “Libros de junio” és la traducció literal d’una nota publicada per Le Temps. Descobert, Pla no es molesta a disculpar-se i és despatxat pel diari. Sobre ell cau l’estigma del plagi. 

París, anys 20.

La resposta de l’empordanès a l’embolic és genial: quan ja està de tornada (forçada) a Barcelona, es publica en La Publicidad el darrer dels seus articles, “Nota sobre Stendhal”: “Hace un viaje por Francia que según las últimas noticias es un plagio. [...] Escribe sobre música y sobre arte, y no tiene el menor pudor en copiar y traducir y dar las cosas ajenas como propias”. És un al·legat que, de primeres, no impressiona la direcció de La Publicidad. La bona acollida dels articles i la mediació d’Alexandre Plana, tanmateix, aconseguiren la seua readmissió en el diari.

A banda de l’anècdota, si en altres estades com la de Madrid —ara hi anirem— la prioritat de Pla és política i intel·lectual, a la capital de França l’interès és intel·lectual i literari. D’una banda, en el seu vessant de flâneur, quan es lliura a l’observació, amb moments tan grandiosos com el que proporciona la descripció dels habitants de les  diverses parts de la ciutat: “Hay una distinción marcada entre los habitantes de la orilla izquierda y los de la derecha. El hombre de la derecha, ni que viva entre el río y los grandes boulevares, tiene la menor cantidad posible de matiz parisién. Es el hotelero internacional, el burócrata feudal, el político, el nuevo rico, el judío, que vive espléndidamente del arte o de la industria, el banquero y las mujeres de gran tren, es decir, las princesas de la defecación”.

Un altre punt d’interès són els debats intel·lectuals, com el que es produeix a la premsa francesa al voltant de la figura de Marcel Proust, l’obra del qual impacta decisivament Pla, un autor que sols creu comparable a un altre dels seus grans referents, Stendhal. El català, reticent a la novel·la com a model literari, que s’acarnissa amb la narrativa russa, especialment amb la de Dostoievski, troba en aquells models el que espera de la prosa, “li permeten una refundació periodística del memorialisme literari i una refundació narrativa del periodisme”, dictamina Martí Monterde. Pla ho explicaria així: “La realitat dels records se li dona amb un realisme molt més ric que el realisme immediat. En la base de l’obra de Proust hi ha un onanisme esborronador, microfònic, persistent, deliberat, continuat, infinitament petit, infinitament gran, transcendental”. Un realisme dels records, cosit a través dels detalls, que encisa l’escriptor català. I que l’impulsa a ser un dels grans introductors de Proust a Catalunya.

Madrid, com a no-referent literari

Un any després de l’estada a París, el 1921, La Publicidad envia Pla a Madrid com a corresponsal. El viatge, en contrast amb la sortida des de la senyorial Estació de França, arrenca des d’un trist baixador del passeig de Gràcia. Un contrast de forta càrrega simbòlica que Martí Monterde emfatitza.

Aquella corresponsalia va generar una sèrie d’articles que l’empordanès recupera el 1929 en el llibre Madrid. Un dietari, reescrit l’any 1957 amb el títol Madrid 1921 i que va constituir el volum VII de les Obres completes. Un llibre bastant diferent de Madrid, l’adveniment de la República, publicat el 1931.

Madrid, anys 20.

El teixit relacional entre una ciutat i l’altra és ben diferent, hi ha una “asimetria respecte a París” que Martí Monterde argumenta en aquests termes: “Quan parlem d’una inevitable proximitat de Madrid no estem parlant, com diria un constitucionalista, de lo que nos une, més aviat al contrari; ens referim al fet que en l’horitzó intel·lectual de Pla, Madrid és inevitable”. L’escriptor va fer fins i tot de diputat a les Corts, hi ha unes relacions de les quals ni ell ni ningú a Catalunya pot prescindir. Els vincles intel·lectuals, tanmateix, eren una altra cosa. “Madrid és, en realitat, inexistent, per inservible com a referència literària”, diu l’estudiós.

Martí Monterde rebla que l’afirmació que la literatura catalana és una prolongació de la francesa en aquells moments podria ser exagerada, però no inexacta. Una condició “afrancesada” present en l’obra de molts autors catalans. “Madrid, en 1921, doncs, no significa res, per a Josep Pla, des del punt de vista literari”, rebla l’autor de l’assaig. Una realitat que “posa molt nerviosos els presumptes planians castellans o catalans federalistes, antics o contemporanis”, diu Martí Monterde en referència, entre més, a Andrés Trapiello, prologuista de l’edició en castellà de Madrid. 1921. Un dietario. “El Madrid de Pla se parece muy poco a Madrid, creo yo, ahora, se parece mucho a Pla”, diu Trapiello, qui acusa l’escriptor en un altre moment de patir “hipoglucemia literaria”.

L’experiència vital madrilenya, en tot cas, s’ompli de “coses desagradables”. Això es nota en el to dels articles, quan parla d’haver-se llevat “en una habitació greixosa i horrible”, segons la traducció al català de 1929 d’un article de 1921 escrit en castellà. Quan Pla ha de fixar les versions finals, ja en la dècada de 1960, sota la dictadura franquista, el to és molt més mesurat. I es produeixen paraules elogioses sobre Madrid que no hi ha a les versions inicials. Contradiccions que, a criteri de Martí Monterde, “obliguen a considerar com a versió més vàlida del text, pel que fa al seu pensament, la més dura de totes, la del 1921; és a dir, la inicial (...)”.

Mentrestant, l’experiència intel·lectual tampoc no és profitosa. Pla parla el 1921 de “la vida miserable de los hombres cultos”. “Viven en Madrid en el mismo ambiente de hostilidad, de recelo, de vaciedad, que hace veinte años, cuando Maeztu preconizaba una matanza general de señoritos para acabar con los males de España”. Tampoc connecta amb la producció literària madrilenya: tot i tenir un exemplar dedicat de Greguerías de Gómez de la Serna, l’antiavantguardisme de Pla el porta a escriure que els seus llibres “pesan poco ¡como que son corcho, corcho y corcho!”.

Igualment, es queda negativament impressionat pel centre administratiu que fa del funcionariat un sistema de vida, quasi una filosofia. “Madrid es una ciudad de funcionarios”, diu, alhora que critica de manera ferotge la burocrària i els seus mecanismes, el “turisme d’oposicions” i una ciutadania improductiva que l’empordanès contempla amb una mena de superioritat moral productiva. Potser en la visió pesen també dificultats dels catalans a Madrid per trobar encaix, el xoc cultural i la corresponent manca d’integració.

Altrament, Pla eixampla els límits de la flânerie, no es limita a la contemplació de la ciutat senyorial i busca els afores. “Pla va ser un dels primers escriptors a adonar-se de la importància que tenen; i aquesta descoberta la va fer a Madrid, als suburbis”, anota. Alguns dels seus millors textos madrilenys tenen aquest origen, la visió d’una ciutat “llunyana i propera alhora”. Una “pedra a la sabata”, apunta l’autor de París, Madrid, Nova York.

Inventari de meravelles

L’any 1954, quan la revista Destino envia Pla a Nova York per publicar un reportatge, la ciutat dels gratacels ja és la capital cultural del món. D’aquella experiència sorgirà també un llibre en versió catalana amb el títol Week-end (d’estiu) a Nova York (1955). Aquí Pla es mostra enlluernat per les vertiginoses verticals de la ciutat, símbol del poder econòmic. Amb tot, “l’inventari de coses que el meravellen podria estendre’s fins a l’infinit”. 

La verticalitat de Nova York va impressionar Josep Pla.

Tot i això, el que destaca l’estudiós és un cert esperit subversiu que sura quan Pla elogia el concepte de llibertat, agafant com a perxa l’arribada i la visió de l’Estàtua de la Llibertat. Un text que sols podia passar la censura franquista, teoritza el guanyador de l’Octubre, “per la posició de la revista fundada a Burgos” i per la del mateix pla “en el que podem anomenar la segona postguerra”.

En altres moments, hi aflora una mirada materialista sobre les dones novaiorqueses que s’integra molt bé en la proverbial misogínia de l’autor. Martí Monterde, però, articula una interpretació igualment subversiva: “Qualsevol contrast entre les dones americanes descrites per pla: actives, plenes, soles al carrer, passejant —lliures, en definitiva— contrasta amb l’ideal de dona de la Sección femenina de Falange promulgat per l’Estat”.

L’estudiós alerta que les impressions de Pla es produeixen durant la confrontació cultural i propagandística lliurada durant la Guerra Freda pels Estats Units i la Unió Soviètica. Pla, en qualsevol cas, pren partit: “Aquests escriptors, pintors o intel·lectuals del continent europeu són furiosament antiamericans mentre no els tradueixen la novel·leta, o no els compren una tela (...) Una part de l’antiamericanisme europeu té un límit alimentici”. 

Encara més, el de l’Empordà veu en l’opulència dels Estats Units el passat d’una Europa que viu un present “de misèria i dificultats”. Una riquesa i una llibertat perdudes. ç

Leyenda

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.