Els crítics

El joc de ‘Killing Eve’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És una delícia mirar com Killing Eve desafia les convencions sobre com la dona ha de ser representada en una sèrie de televisió. És una delícia perquè ho fa amb un somriure juganer als llavis, perfectament conscient d’estar capgirant el que se suposa que han de ser les protagonistes d’una sèrie i al mateix temps fent-ho com una entremaliadura. Com qui sap que està fent el que no hauria de fer i en treu una satisfacció lligada amb el fet de no saber dir que no a la temptació de trepitjar l’herba quan hi ha un cartell que diu que està prohibit fer-ho. Podríem dir que l’esperit de Killing Eve es resumeix, en essència, en el personatge de la Villanelle: una assassina que sovint és com una nena petita jugant a fer malifetes. Que no pot resistir la imatge d’una altra nena degustant un gelat sense apropar-s’hi i llençar-l’hi per sobre. Potser per això el personatge és tan estimat pels seguidors de la sèrie (també té una part important de mèrit la interpretació de l’actriu Jodie Comer, que sap reflectir molt bé el caràcter jovenívol de l’assassina).


Killing Eve
Creadora: Phoebe Waller-Bridge
Repartiment: Jodie Comer, Sandra Oh
Temporades: 2
Canal: HBO 


De la mateixa manera que la Villanelle, la guionista Phoebe-Waller Bridge tampoc es pot resistir a la temptació de fer el que no s’acostuma a fer amb personatges femenins. Encara que els personatges van ser creats originalment per l’escriptor Luke Jennings, la guionista els ha fet completament seus. Hi ha a Killing Eve la mateixa voluntat de presentar personatges femenins no convencionals que hi ha a Fleabag, la comèdia amb què Waller Bridge es va fer coneguda. La principal diferència és que a Fleabag la guionista es posava davant la càmera, inscrivint la sèrie dins del territori de la comèdia d’autor, mentre que a Killing Eve la seva feina se situa només darrere, fent servir com a vehicle la sèrie d’espies, un gènere tradicionalment masculí. Perquè sí, hi ha hagut molts personatges femenins protagonitzant aquest tipus de sèrie, però cap com les de Killing Eve. Cap que pregunti a la seva cap de l’MI6 quina crema fa servir per amagar el cansament. Cap que estigui investigant a través d’internet i s’entretingui per comprar un vestit. Cap que faci cara de fàstic pel fet d’haver-se de posar unes Crocs. La preocupació pel propi aspecte no és incompatible amb uns personatges intel·ligents i complexos, i Killing Eve fa servir aquesta contradicció aparent per desafiar convencions. 

 El refús dels personatges a conformar-se amb encaixar amb les expectatives continua intacte a la segona temporada de la sèrie (almenys als dos episodis que he pogut veure en el moment d’escriure aquesta crítica) i en el procés agafa trames que sobre el paper serien prototípiques, com ara la fugida de Villanelle intentant refer-se de les seves ferides, i les estripa a través de la personalitat dels personatges, i així obté com a resultat una ficció fresca i sorprenent. El fet d’haver col·locat l’assassina de la sèrie en una posició vulnerable també ha ajudat a sacsejar els esquemes respecte a la primera temporada. Ha perdut el control, que ara és en mans de l’agent que interpreta la Sandra Oh. En paral·lel, el descobriment d’una nova assassina promet noves possibilitats de continuar presentant personatges únics, afortunadament inclassificables. Si entres en el joc de Killing Eve, la diversió està assegurada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.