Margaret Thatcher va deixar una herència política nefasta. La seva praxi conservadora durant la dècada de 1980 va consistir en la privatització, la desregularització i la baixada de salaris. Els resultats d’aquestes polítiques no van trigar gaire a manifestar-se en forma de divisió social, desigualtat extrema i individualisme a ultrança. Les seves reformes es van carregar els drets laborals i la protecció social dels pobres. I tanmateix, el model thatcherià va tenir una immensa influència en altres països i latituds. Bona part de les respostes a la crisi del 2008 s’hi van inspirar. Encara en paguem les conseqüències.
Com els grecs
Autor: Steven Berkoff
Direcció: Josep Maria Mestres
Traducció: Joan Sellent
Lliure de Gràcia, 11 d’abril
Com els grecs de Steven Berkoff, dirigida per Josep Maria Mestres, és una relectura lliure de l’Èdip sofoclià situada en l’any d’accés de la líder tory al poder. Amb un bisturí satíric molt fi, Berkoff fa una crítica demolidora i al·lucinada de les polítiques neoliberals del thatcherisme més pur i dur, amarat de nacionalisme, classisme, frustració i xenofòbia. No tan sols dels qui n’eren capdavanters, sinó també dels qui, amb el seu vot contranatura, facilitaven que Thatcher governés amb unes polítiques que anaven, ras i curt, contra les classes populars.
El protagonista de l’obra és Eddy, un xicot d’un barri obrer de Londres que —com un Èdip contemporani— es veu forçat a marxar de casa, on els seus pares confien a cegues en Margaret Thatcher. Després d’unes quantes peripècies marcades pel mite revisitat, Eddy aconsegueix al cap de deu anys una bona posició social. Des de la perspectiva de l’home de principis carregat d’irònica heroïcitat, es proposa aleshores netejar la pestilència en què ha viscut.
Els quatre actors estan esplèndids. Pablo Derqui, en un tour de force, es posa en la pell i la closca d’un Eddy insolent i amoral. Sílvia Bel fa un paper contundent, que creix fins a l’esclat, com a muller i mare de l’heroi. En un bon duo, Mercè Aránega i Pep Cruz interpreten uns molt convincents pares adoptius, esverats per l’oracle d’un gitano de fira. Del tot transformada, Aránega es desdobla en una majestuosa i hilarant esfinx feminista. Tots quatre es passegen per una escenografia d’enrajolat granat que, amb l’ajuda d’uns quants elements i projeccions atmosfèriques, permet crear espais diversos.
El muntatge de Mestres impregna l’obra d’un ritme accelerat que deixa l’espectador clavat a la butaca. Entre la sàtira i la paròdia, la violència social que radiografia el text és contrapuntada amb la poesia del mite en una escenificació atrevida i trepidant. S’hi fan tangibles els replecs dels registres que conté —del més groller al més poètic—, la densitat discursiva de l’original —en una traducció que llisca de primera— i el seu virtuós barroquisme dramatúrgic.
Estrenada el 1980, quan la Dama de Ferro encara era viva, l’obra visionària de Berkoff no ha perdut pistonada. D’una banda, el context en què situa l’acció permet satiritzar una societat, l’anglesa, de dalt a baix, de les classes dirigents a les proletàries, pel seu ultranacionalisme estúpid i autodestructiu. Per desgràcia, extrapolable a altres països europeus, on l’extrema dreta torna a emergir amb força, alimentada per uns ressorts similars. De l’altra, la capgirada desmitificadora i irreverent de l’Èdip sofoclià fa diana —de manera anticatàrtica— en la dimensió moral, transgressora, de la tragèdia. L’incest deixa de ser tabú.