Els crítics

Història de la meva mort

‘Thomas l’Obscur’, la novel·la de Maurice Blanchot, la primera de l’autor publicada en català, de la mà de Flâneur, és un dels exemples de l’escriptura que diu més coses callant, que viu esborrant-se. Un llibre difícil, exigent, asfixiant i aparentment hermètic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No hi deu haver gaires casos en la història de la novel·la contemporània d’autors que, posats a reescriure o a revisar un original, es dediquin a “completar-lo” amputant-lo, que, en comptes d’ampliar-lo, el retallin, que siguin capaços de no cedir a la fàcil temptació d’entaforar-hi més i més pàgines i que resolguin treure’n una part més que considerable per arribar a atènyer el seu veritable “centre imaginari”. Thomas l’Obscur, la primera novel·la publicada pel filòsof francès Maurice Blanchot (1907-2003), és potser un dels millors exemples d’una escriptura que diu més coses callant, que creix esborrant-se, que es desborda assecant-se, que viu morint-se. Publicat l’any 1941, la nova versió d’aquest relat breu va aparèixer l’any 1950 i constitueix, ara per ara, el primer llibre de Blanchot que es tradueix al català, un esdeveniment cultural que devem al contundent i rigorós catàleg de la jove editorial Flâneur de Barcelona. 

Blanchot, l’escriptor gairebé monacal, l’eco de J.D. Salinger i Thomas Pynchon, el jove esbojarrat d’extrema dreta, l’activista enfebrat del maig del 68, el lector de Mallarmé i de Kafka, és sobretot un reconegut crític literari que va reflexionar sobre l’essència del silenci i que va signar assaigs avui indiscutibles com L’Espace littéraire (1955) o Le Livre à venir (1959). La seva obra va influir Roland Barthes, Emmanuel Lévinas, Jacques Derrida o Jean-Luc Nancy, i la seva traça es pot veure en la poètica de Víctor Sunyol o en el pensament literari de tres escriptors com Biel Mesquida, Sebastià Perelló o Arnau Pons, que ja fa molts anys també va traduir al català l’impactant relat “L’instant de la meva mort”. 

Thomas l’Obscur és un llibre difícil, exigent, asfixiant, aparentment hermètic però apassionant de descodificar, un text que només es pot llegir escrivint-lo. De fet, no és ben bé per ser llegit sinó per reflexionar-hi, un relat escrit en una prosa pastosa que implica el lector en la seva consciència i gairebé en el seu propi cos, que l’obliga a meditar, a aturar-se, que el fa dubtar, interrogar-se, anar endavant i endarrere. A Thomas l’Obscur, la intriga queda reduïda al mínim: Thomas, l’impassible, el taciturn dotat d’una inquietant opacitat, una mena d’home “sense qualitats”, s’està en un hotel davant de mar. Neda com “un monstre mancat d’aletes”. Camina, però “qualsevol hauria dit que no eren les cames sinó el desig de no caminar el que el feia avançar”. Va a sopar però es pregunta si una conversa és mai possible. Torna a l’habitació a llegir, però té el llibre sempre obert a la mateixa pàgina, “concentra totes les seves forces a fer-se’l seu, creient ser encara un lector profund, quan els mots, de sobte, ja s’havien apoderat d’ell i el començaven a llegir”. Coneix una noia, Anne, “un ésser que fins i tot perdia tota realitat, com si els contorns del seu cos no els dibuixés la llum sinó una fosforescència difusa”. La divertida Anne, que interroga Thomas de la manera més arriscada possible: “Però, qui pots ser?”, o encara: “Però tu qui ets?” Si Thomas era un “ésser al qual se li podien fer preguntes” potser era perquè ell es considerava un ésser “que podia respondre i que podia fer sentir la seva resposta”. Thomas i Anne viuen una història amorosa fins que s’adonen que l’única manera que tenen de reduir la distància entre els seu cossos és “allunyant-se infinitament”. Ella, misteriosament, desapareix i mor: “es va incendiar d’un sol cop, torxa completa, amb tota la seva passió, amb el seu odi per Thomas, el seu amor per Thomas”. Amb la mort d’Anne, diu Thomas, el silenci tenia ja una veu.

Però dir tot això no és dir res. No estem davant d’un narrador convencional o psicològic. És un extraordinari narrador fenomenològic que es planteja el problema del llenguatge, dels mots, “Jo” i “Ella”. Pot fer pensar en La nàusea de Sartre. Però no. No és tampoc un narrador, sinó més aviat una consciència narrativa. I Thomas i Anne no són ben bé personatges. Potser són dues cares d’un mateix personatge, dues boques balbucejants que comparteixen les mateixes paraules, uns “tràgics dobles”. Thomas és un Narcís i Anne una nova Eurídice. Ell és opac, ella és transparent. Però Thomas també és un Llàtzer que viu la seva pròpia mort: “en el moment en què se sabia mort se sabia absent, totalment absent de la seva mort”. Thomas viu un dolorós procés de despersonalització, la pèrdua d’un cos que, de fet, ja no tenia, “un cos il·lusori que portava talment un cos manllevat”, una caiguda a les tenebres d’un home “brutalment anorreat, aturat en el no-res de la seva pròpia imatge”, alliberador al capdavall, en què el “buit”, l’”estranyesa”, la “soledat”, l’“abisme”, la “nàusea” són predominants. Abunden les metàfores filades, com la insistent de l’“ull”, aquell “lluent i invisible” que no pot veure’s a si mateix, la dels ulls embenats, la de l’ull irreal i integral, i també la de l’ull estràbic. Com sol fer sempre Blanchot, el text està travessat de mots preteritius i repetitius que subratllen la insuficiència del llenguatge, com “innominable”, “impensable”, “inexpressable”, “inimaginable” o “indesxifrable” i en una hàbil combinació de paraules contràries fent-les servir l’una contra l’altra com si fossin pedres: “Penso, aleshores no existeixo”, “Em sento mort—no; em sento, en viure, infinitament més mort que mort”, “cantava l’absència de cant”, “la mort sobreabundant de vida”. En l’impressionant monòleg del capítol onzè, Thomas, sol i de dol, afirma que deixa de viure amb la mateixa naturalitat que els homes que tenen “la convicció de viure”, és a dir, traient la seva mort de la seva existència “i no de l’absència de l’existència”, com si fos “l’únic cadàver de la humanitat”. Per a Blanchot, el silenci, com la mort, no és deixar de parlar sinó un esperat, adolorit i solitari treball d’un mateix.

Thomas l’Obscur 
Maurice Blanchot

Traducció d’Arnau Pons
Editorial Flâneur
Barcelona, 2018

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.