Un gran negoci
El que passà amb les obres del Bosch és moneda corrent en el món de l’art. Es tracta d’una de les formes de falsificació més repetides al llarg del temps: un artista pinta perfectament una obra a la manera d’algun gran mestre, després es falsifica la seva signatura i algú altre descobreix la peça suposadament desconeguda i la posa en valor en el mercat internacional.
Una altra forma de falsificació consisteix a copiar amb absoluta fidelitat una obra d’un mestre que es converteix en falsa quan algú hi posa la suposada signatura del pintor. Clar que en aquest cas, si l’obra original segueix al seu lloc −museu, col·lecció particular...− pareix impossible fer passar per bona la falsa. Ho pareix i, no obstant, passa, sobretot amb autors que són menys coneguts que els grans mestres. Però és que, a més, fins i tot amb obres dels pintors universalment celebrats pot passar si es roba alguna de les seves obres: si no apareix, se’n poden vendre al mercat negre diverses còpies idèntiques a diferents i cobdiciosos col·lecionistes que mai no ho faran públic i per tant no se sabrà quantes n’hi ha; i si és recuperada per la policia, qui pot assegurar que no hagi estat copiada durant la seva desaparició?
En qualsevol de les modalitats, la falsificació d’obres d’art és un immens negoci. Ningú sap quin volum econòmic arriba a tenir. Però per força ha de ser enorme. Ho permet suposar la gran quantitat d’intervencions de la policia. Recentment se n’han produït quatre als Països Catalans. El febrer de 2016 van ser detingudes a Barcelona tres persones per falsificar fins a 260 d’obres del pintor del moviment Dau al Set Joan-Josep Tharrats. El març del mateix any es desarticulà a València una xarxa de falsificadors que pretenia vendre 27 obres falses de coneguts autors valencians per 150.000 euros. Un any abans, a la mateixa València la policia va desfer una organització que havia posat a la venda a través d’internet 25 obres d’art falsificades per 1,2 milions d’euros. Novament a València, el passat mes de juny s’hi va detenir un grup que pretenia vendre 18 pintures falses del pintor cubà Wilfredo Lam per més de 3 milions d’euros...
Episodis semblants passen a tot arreu. Contínuament. Un dels més escandalosos suposà el tancament l’any 2012 de la galeria d’art Knoedler de Nova York, fundada el 1846, després que la seva directora, Ann Freedman, i un dels seus tècnics, Julian Weissman, fossin detinguts, juntament amb la marxant mexicana Glafira Rosales, per haver venut obres falses de Mark Rothko, Willem de Kooning, Jackson Pollock o Robert Motherwell, entre d’altres, a preus que oscil·laren entre els 7,5 i els 15 milions de dòlars la peça.
Aquesta pocs exemples serveixen per entendre que l’activitat falsificadora és ingent i immens el volum econòmic que mou.
Art fals i internet
Quantes obres falses hi ha als museus més importants del món? Ningú ho sap. Moltes, segur. Fins fa poc, per òbvies raons, cap institució artística d’aquesta mena tenia el més mínim interès a reconèixer que alguna de les obres que mostrava orgullosament penjada de les seves parets no era el que deia ser sinó una falsificació. Costa reconèixer els enganys. Segons recordava Der Spiegel, en el cas dels quadres del Bosch falsos, quan els experts neerlandesos discutien amb els espanyols “amb prou feines aconseguiren mantenir el to cortès” perquè els tècnics de Madrid es negaven a acceptar la dolorosa realitat. A ningú li agrada reconèixer la falsedat d’una obra que passa per ser art sublim, valorada en molts de milions d’euros i que sobretot és un element de gran prestigi per a la pinacoteca.
El Museo del Prado tenia sis olis del Bosch, tres dels quals resultaren ser falsos, cosa que no agradà gens al museu espanyolNo obstant les resistències, cada vegada està més clar que hi ha molta falsedat. L’edició digital de la Revista de Arte −revistadearte.com− assegura que tots els gran noms de la pintura “tenen les seves falsificacions, no importa que siguin vius o morts”. Segons el portal web de Lavagne & Asociados, empresa especialitzada en la valoració i taxació d’obres d’art, “algunes fonts apunten que fins al 40% de les obres d’art d’antics i moderns mestres poden ser falsificacions”. Gràcies a internet, el mercat s’ha multiplicat. Un pèrit de prestigi internacional, William Cole, va afirmar en un informe sobre la qüestió, publicat el 2007, que “internet mou milers de milions de dòlars en obres d’art falses”. El portal eBay és el web a través del qual més art es ven. Assegurà, en ocasió de l’informe de Cole, que “no passa de l’1%” els casos d’obres falses venudes. El 2009 l’arqueòleg estatunidenc Charles Stanihs denuncià que “aproximadament el 95%” de les antiguitats venudes el 2005 a través d’aquest lloc eren falses. El 2008 es va desarticular una organització que venia a través d’eBay obres falses de Miró, Dalí i Chagall, entre altres, a 50.000 dòlars la peça... Pareix molt optimista allò de l’1%. Unes altres fonts parlen que entre el 15% al 25% de l’art que es ven per internet és fals.
Si fins fa poc a qualsevol museu li costava molt reconèixer en públic que tenia obra falsa, i a pesar que alguns encara s’hi resisteixen, el panorama comença a canviar. Algunes pinacoteques estan organitzant en els últims anys mostres de quadres que durant molt de temps −dècades, o més− han penjat de les seves parets com si fossin originals i finalment s’ha descobert que no ho eren. És una manera de desdramatitzar el fet que se’ls hagin colat peces que no són el que deien ser. Així ho va fer la National Gallery britànica el 2014. Amb el títol de “Close examination: Fakes, Mistakes and Discoveries” (‘Examen acurat: falsificacions, errades i descobriments’). El seu director, Nicholas Penny, explicava als mitjans de comunicació que la idea que animava la mostra era que “la gent deixi de pensar que el fet de posseir una obra falsa és res vergonyós”.
A Viena han arribat encara més lluny. De 2005 ençà hi ha el Museu de l’Art Falsificat. Ofereix una àmplia representació d’obres dels considerats més grans falsificadors. Entre d’altres, l’holandès Han van Meegeren, que es féu famós perquè durant la Segona Guerra Mundial va enganyar Hitler i Göring venent-los obres de Johanes Vermeer que ell falsificà, i actualment les seves peces falses valen al voltant dels 30.000 euros a les subhastes; Tony Trento, que es dedicà a fer obres “a la manera de” durant dècades –se li atribueixen alguns chagall– i ningú sap quantes peces falses seves figuren penjades de museus de tot el món, però es pensa que poden ser un grapat de desenes; l’anglès Eric Herbborn, que a les seves memòries assegura que les falsificacions que va fer d’alguns clàssics com Van Dyck i Jan Brueghel s’exposen al British Museum, la National Gallery de Londres o, entre d’altres, el Royal Museum de Copenhague; o Elmyr de Hory, el fabulós personatge falsificador d’art que va viure els últims setze anys de vida a Eivissa.
Per ventura és la postura més intel·ligent. Perquè la falsificació d’art, sobretot en temps d’internet, no pararà, i, per tant, res millor que riure-se’n, d’un mateix, si ha comprat un picasso a la xarxa per 500 dòlars. Una oferta tan real com falsa és l’obra.