Els crítics

La lírica del supermercat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per a la majoria de nosaltres, el supermercat és una gran superfície de transacció comercial, poca cosa més. Un lloc de pas on —paradoxalment— no passa res i on tothom executa una coreografia inofensivament planificada, entre cartells de cartó pedra plens d’ofertes, reclams i colors llampants. Oblideu tot això i submergiu-vos en la dansa que ens proposa Thomas Stuber amb el seu tercer llargmetratge —el primer estrenat aquí—, on un supermercat pot contenir tot el lirisme de les cançons més tristes del món, pot ser un esclat de tendresa sense exhibicionismes narratius, i pot ser l’escenari d’una preciosa història d’amor, tan romàntica com per fer-nos noves cicatrius i explicar-nos reparacions impossibles.

Christian (Franz Rogowski) comença a treballar al supermercat. De seguida, el veterà Bruno (Peter Kurth) el guia entre caixes i reposicions, entre passadissos llargs i noves rutines on aprèn a comandar el carretó d’elevació de palets i on s’enamora, silenciosament, de Marion (Sandra Hüller). Pocs elements i molt de text que corre subterrani, entre notes i girs musicals, comandat per un so que marca el pas, la veritat, el destí. Resulta fascinant veure com Stuber aconsegueix adaptar un petit relat de només catorze pàgines (In the aisles, de Clemens Meyer) per convertir-lo en una pel·lícula que sobrepassa de poc les dues hores. Podríem pensar que l’adaptació viu en la desmesura d’allargassar el clixé i el tema, de farcir-lo d’escenes que escapen de l’artèria discursiva central. Però el director i guionista alemany no només no cau en el parany, sinó que fa una pel·lícula on cada pla i cada so tenen un paper fonamental. Una història lírica i continguda, on res és gratuït i que ens condueix per l’estreta via que hi ha entre la tendresa i el descontrol, tan magistralment interpretats per un Franz Rogowski poc convencional, magnètic i poderós, de cara franca i rectilínia, com si tota ella fos una ferida que pesa massa, i que fa que l’esquena se li corbi irremeiablement.

Quin gran actor, convertit en el circumspecte protagonista d’una faula amb palau, passadissos, mentor i princesa, la no menys esplèndida Sandra Hüller, de sornegueria acollidora i fractura impossible de reparar, com ho són els grans amors de la quotidianitat. Amb el pes de la banda sonora com a eina que lliga el discurs, la narració i el sentit de tot plegat, en una feina delicada i minuciosa de Stuber: de l’entrada a ritme de vals —el Danubi blau—, al pop que lliga plans amb tot el sentit del món, passant per les subtileses simbòliques dels sons que emeten les onades del mar i les brides de les caixes d’ampolles, tan premonitoris d’allò que seran al final i tan imprescindibles per l’emoció que contenen i expliquen. 

Del so al fet, Stuber dota cada imatge d’una dimensió psicològica, configurant la gran fotografia d’un rusc laboral on l’alienació és la raó que explica cada peça d’aquest microcosmos. La feina com un aixopluc on trobem la complicitat i una zona de confort, per molt que la nostra vida no en tingui, de confort. Com cantava Ismael Serrano a Reina del súper: “No me canso de espiarte / entre la sección de ofertas / y menaje del hogar. / Llevo como tú / tu nombre grapado en mi pecho / y, en mis manos, las espinas de un rosal.” Exactament això, una elegia d’allò vulgar que acaba sent meravellós i que, massa sovint, escapa a la nostra mirada adormida, tan domesticada per l’hàbit de no ser. 


In den Gängen 
Direcció: Thomas Stuber
Títol estrena: A la vuelta de la esquina
Alemanya, 2018
Durada: 125 minuts
Guió: Clemens Meyer i Thomas Stuber
Fotografia: Peter Matjasko
Repartiment: Sandra Hüller, Franz Rogowski, Peter Kurth 
Gènere: Drama romàntic 


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.