Quan dijous passat la policia se’l va emportar de l’ambaixada equatoriana a Londres, Julian Assange, de 47 anys, semblava Karl Marx: cabells blancs i esbullats i barba llarga. Però, si bé al segle XIX el pare intel·lectual del comunisme, durant el seu exili a la capital britànica, estava protegit dels que el perseguien, els agents de Scotland Yard van tractar el fundador de la plataforma de revelació d’informació amb força duresa. El van arrossegar mentre ell protestava, el van ficar en un cotxe i se’n van anar. Després de set anys protegit per l’Equador, ara Assange està a mercè dels que el busquen.
Scotland Yard acusa el periodista, hacker i activista d’haver infringit les condicions de l’exempció de presó que se li va concedir a final del 2010. Un delicte que com a màxim podria comportar un any de presó o una multa de 5.000 lliures. Però això només és la justificació formal de la detenció.
En realitat, hi ha molts més motius dels que la policia britànica ha admès: pel que sembla, ja fa temps que el Ministeri de Justícia dels EUA va presentar a Londres una sol·licitud secreta d’extradició per poder jutjar Assange als EUA. Per a l’exèrcit dels EUA, Assange és un “enemic de l’Estat” des del 2012.
Periodistes sense fronteres i altres organitzacions de periodistes van exigir immediatament al Govern britànic que no extradís Assange als EUA.
El 2006 Assange va fundar la plataforma de revelació d’informació WikiLeaks i quatre anys més tard va publicar —juntament amb The Guardian, The New York Times, Der Spiegel i altres mitjans– documents filtrats sobre crims de guerra comesos pels EUA a l’Iraq i més de 250.000 correus electrònics confidencials de diplomàtics nord-americans.
Des del 2012, si no abans, un jurat popular de l’estat de Virginia investiga Assange i altres treballadors de WikiLeaks, alguns dels quals ja no formen part de la plataforma. El fonament de les investigacions secretes és, segons els advocats de WikiLeaks, la llei Espionage Act de 1917, que preveu penes de fins a trenta anys de presó o fins i tot la pena de mort.
Assange havia dit reiteradament que es posaria a disposició de la policia britànica i que entraria a la presó en cas que el govern britànic li assegurés que no l’extradiria als EUA. Els britànics ho van rebutjar, probablement pel fet, entre altres coses, que els serveis secrets britànics i els nord-americans solen col·laborar estretament.
L’espectacular detenció del fundador de WikiLeaks no va ser una sorpresa. Només un dia abans l’islandès Kristinn Hranfsson, cap de redacció de la plataforma, va explicar en una roda de premsa a Londres que sabia, per una font equatoriana, que la retirada de l’asil a Assange era “més qüestió d’hores que de dies”.
L’agost del 2012 el govern de Quito va concedir asil a l’australià. El llavors president, Rafael Correa, va considerar que als EUA Assange podia no tenir un judici just. Però el successor de Correa, Lenín Moreno, escollit president l’abril del 2017, des del començament va tenir el destacat periodista australià en el punt de mira.
Moreno volia tenir bones relacions amb els EUA, per això els diplomàtics equatorians aviat van tallar la connexió a internet que Assange tenia a l’ambaixada i van instal·lar una emissora d’interferències per impedir-li qualsevol tipus de comunicació electrònica. La tardor de l’any passat el govern va decretar un protocol especial per regular com s’havia de gestionar la situació d’aquell convidat indesitjat.
A partir d’aleshores, tots els visitants havien d’indicar els seus comptes en xarxes socials i havien d’entregar el telèfon mòbil; l’ambaixada s’assemblava cada cop més a una presó. Assange es va negar tenaçment a subscriure aquella reglamentació i va explicar que la introduïen només per fer-lo fora en cas que la incomplís. I justament això és el que ha passat.
Al febrer d’aquest any, el nou ambaixador equatorià a Londres va criticar Assange per carta retraient-li un “comportament inadequat”. Durant una visita, a la sala de reunions de l’ambaixada, Assange havia encarat un llum cap a una de les moltes càmeres de vigilància. Unes dues setmanes més tard, l’ambaixador va censurar que Assange havia “posat la ràdio massa alta expressament”.
Al mateix temps, a l’australià se’l vigilava de dalt a baix. Segons va explicar el cap de redacció de WikiLeaks, Kristinn Hranfsson, uns criminals van oferir a Assange per tres milions d’euros material de seguretat procedent de l’ambaixada: fotos, vídeos i àudios. Hi apareixen, entre altres, els periodistes de Der Spiegelque han entrevistat Assange. A més, també s’enregistraven visites d’advocats i metges.
El president Moreno ha justificat la retirada de l’asil dient que WikiLeaks ha publicat material sobre un escàndol de corrupció en què ell sembla estar involucrat. “Això és un disbarat absurd”, va explicar Hranfsson.
Dilluns Heike Hänsel, diputada de Die Linke, tenia pensat visitar Assange a l’ambaixada acompanyada del periodista turc perseguit Can Dündar. “Hi anirem igualment”, va dir després de la detenció d’Assange, “i intentarem reunir-nos amb ell a la presó”.
Traducció d’Arnau Figueras