Les zones rurals més remotes mantenen encara uns lligams ancestrals amb la terra. Envoltades de paisatges tel·lúrics, els seus habitants s’avesen a viure tancats en si mateixos i amb poques relacions amb l’exterior. A dins o entre famílies i individus, les tensions poden arrelar en el passat durant anys i panys. Quan els més joves, avorrits per la manca d’expectatives, se’n van a treballar a les grans capitals, s’enyoren de la terra, però rarament hi tornen. Els qui s’hi queden poden arribar a sentir-se com engabiats pel destí.
La reina de la bellesa de Leenane
Autor: Martin McDonagh
Direcció: Julio Manrique
Traducció: Vicky Peña
Biblioteca de Catalunya, 6 d’abril
La reina de la bellesa de Leenane de Martin McDonagh, dirigida per Julio Manrique, transporta l’espectador a la Irlanda més profunda, allà on el déu fet home va perdre l’espardenya. És una immersió a l’ànima tenebrosa de Leenane, un petit poble de la zona de Connemara, a l’oest d’Irlanda. Recloses al casalot familiar a recer de les muntanyes, la vella Mag Folan, pèrfida i egoista, fa la vida impossible a la seva filla soltera Maureen, que en té cura. La relació maternofilial es recargola encara més amb l’arribada de Pato Dooley, la darrera oportunitat de Maureen per escapar de l’infern familiar.
L’obra de McDonagh anatomitza una societat, la de la Irlanda rural dels anys 1990, sense futur. Els més joves, si volen fugir de la desesperació, han de migrar a Londres per fer-hi feines mal pagades, on reben els insults dels anglesos, o a Boston, acollits per familiars que s’han instal·lat als EUA. Als que romanen a Leenane no els queda altre remei que donar menjar a les gallines, veure pasturar les vaques als camps i resistir dies i dies sota una pluja persistent, tot mirant sèries televisives australianes o escoltant velles cançons irlandeses emeses per la ràdio. A 40 anys, mentre veu marcir-se la joventut, Maureen viu amargada per una mare despòtica que vol tenir-la fermada al jou. Una nit de festa s’embolica amb Pato Dooley i congria esperances de donar un tomb decisiu a la seva existència.
Minuciós en els detalls i les transicions, Manrique ha sabut treure el màxim rendiment a l’hiperrealisme de l’opera prima de McDonagh i a les notes d’humor salvatge i de lirisme eixut que destil·len algunes escenes. El duel tràgic entre mare i filla és mantingut amb fermesa per Marissa Josa (Mag Folan) i Marta Marco (Maureen). Ben dirigides, totes dues sostenen una tensió in crescendo. Marco dota d’una credibilitat extraordinària la seva Maureen, tendra i inquietant en la percepció o tergiversació de la realitat. Fa també un tàndem ben compenetrat amb Ernest Villegas (Pato), el “príncep blau” de l’heroïna. La nota d’humor delirant la broda Enric Auquer (Ray) en el paper de jove rude i indolent.
L’escenari se situa al bell centre, amb espectadors a un costat i a l’altre, fent de mirall. La caixa escènica, descarnada, reprodueix la planta baixa de la casa familiar seguint un detallisme naturalista. Una cuina tronada, una vella estufa de llenya, un balancí masegat i una petita televisió, entre altres mobles i andròmines envellits pel temps, omplen l’antiga casa familiar on Mag Folan i la seva filla Maureen s’escorxen recíprocament, a força de manipulacions i ferides. Sense clemència, però amb dosis d’humor i poesia, distància i complicitat, l’obra ofereix una visió tràgica i fins i tot sinistra de la condició humana, marcada per l’egoisme, l’explotació i la fatalitat.