Àfrica

Ruanda, una autocràcia 25 anys després del genocidi

Han passat 25 anys des que 800.000 persones van ser assassinades durant el genocidi de Ruanda. El president Paul Kagame presenta el país com un lloc de progrés i d'igualtat, però darrere aquesta façana la situació és una altra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan no havien passat ni quatre mesos després que Diane Shima Rwigara desafiés l'home més poderós de Ruanda, tres policies de paisà van entrar al despatx d'aquesta excandidata presidencial i s'hi van acostar sigil·losament amb les pistoles a punt. Ella era al lavabo rentant-se les mans, avui encara se'n recorda. Va aixecar els ulls, va mirar per la porta oberta i va saber de seguida que no podia fugir, que aquells homes havien vingut a detenir-la.

Dos dies abans un amic ja l'havia alertat d'una possible detenció. A Ruanda no deixen d'aparèixer informacions sobre persones desaparegudes que tenien objectius que xocaven amb els del president. Se'ls empresona o se'ls segresta; i alguns fins i tot acaben morts, com li va passar al pare de Diane Rwigara.

Aquell dia de final d'estiu del 2017 la policia va detenir Diane Rwigara i la seva família; se'ls van emportar a comissaria per interrogar-los.

Diane Shima Rwigara, de 37 anys, una dona prima de mirada tímida, ens explica aquesta història al març, època de pluges, mentre a l'horitzó s'alcen núvols d'antracita. Porta un vestit fins als turmells i està asseguda en una cadira de rotang a la terrassa de casa dels seus pares, situada a la mateixa finca que casa seva. Al jardí hi ha plantes decoratives, els arbustos estan ben podats i al pati, sobre l'asfalt, hi ha aparcats sis cotxassos. Rwigara pertany a l'elit del país, aquí la vida és idíl·lica. Però un mur amb filat espinós separa la finca del món exterior.

Rwigara s'aïlla del que hi ha allà fora, a la capital, Kigali, on té molts seguidors que durant la campanya portaven samarretes estampades amb la seva cara. Avui, però, només d'esmentar-los el nom de Rwigara parlen fluix i diuen: "Prefereixo no fer cap comentari".

"A Ruanda", diu Rwigara, "tothom té por". Pronuncia la frase amb fermesa. S'ha tornat més prudent, i només deixa passar periodistes darrere els murs de la seva finca quan té prou informació sobre les seves intencions. Sempre que parla de les pitjors setmanes de la seva vida, la mort del seu pare, la campanya d'atacs i difamacions contra ella, la detenció, que va durar un any i dues setmanes, es posa a riure, com si embellís una mica els records.

Darrere el destí de la seva família hi ha un home, n'està convençuda: Paul Kagame, de 61 anys, president de Ruanda des de fa gairebé dues dècades.

Rwigara és una de les poques persones de Ruanda que s'atreveixen a criticar Kagame públicament. La majoria de ruandesos li tenen por o li estan agraïts pel fet d'haver estat el comandant del Front Patriòtic Ruandès (FPR), que el 1994 va posar fi al genocidi, del qual aquest abril es commemora el 25è aniversari. 

L'inici de la massacre, el 7 d'abril, és dia de festa nacional. Per tot el país hi ha monuments en record de les víctimes, les prop de 800.000 persones que van morir entre l'abril i el juny del 1994, sobretot tutsis, però també hutus que s'oposaven als escamots de la mort. De mitjana, durant aquells cent dies cada cinc minuts s'assassinava una persona.

A la capital hi ha el Kigali Genocide Memorial, on, entre munts de roses, hi ha enterrats els ossos de més de 250.000 persones. A l'interior, en una de les sales, hi ha penjades fotos de les víctimes en pícnics, en estudis fotogràfics o en festes de graduació. En una altra sala, hi ha fotos de nens, de dos o tres anys, fetes en dies d'alegria i despreocupació, abans que algú els partís el crani amb un matxet, els esberlés el cos contra una paret o els perforés amb una ràfega de bales.

Són retrats de milers i milers de biografies inacabades.

Totes aquelles persones van morir per culpa de l'afirmació que hi havia diferències entre ètnies, que algú que tenia la indicació "hutu" al passaport era una persona de menys valor que una altra que hi tingués "tutsi".

Per això el president Kagame va prohibir que es parlés públicament d'ètnies i va fer eliminar aquesta informació dels passaports. En comptes de centrar-se en les diferències, va establir una constitució en què tots els ruandesos tenen els mateixos drets, si més no sobre el paper.

L'article 11 diu: "Tots els ruandesos neixen iguals i resten iguals en drets i deures".

D'aquest principi es dedueix també que els homes i les dones tenen igualtat de drets, i com a mínim un 30% dels polítics i dels treballadors públics han de ser dones. Aquest dogma també té motius pragmàtics: per cada home que va sobreviure al genocidi hi ha set dones, que no van tenir més remei que reconstruir el país, com a vídues o com a òrfenes.

Actualment, el 61% dels diputats de la cambra baixa són dones, més que en cap altre país del món. A més, les dones tenen dret a divorciar-se i els correspon la meitat de les propietats compartides.

En realitat, però, la unitat decretada de tots els ruandeses va crear una pau superficial. Gairebé mai no apareixen a la superfície conflictes entre hutus i tutsis, i és difícil trobar algú que parli sobre el dolor que va patir o que va causar a algú altre.

Fent un tomb per la capital, Kigali, aquest passat no es percep. Hi ha gent amb esportives i samarretes Nike prenent alguna cosa en cafeteries o voltant per botigues comprant targetes SIM per al mòbil, diaris que s'anuncien com a publicacions independents, vestits de cotó i arracades de tela. Les dones estudien a la universitat, funden empreses, arriben a ser periodistes o neurocirurgianes i contribueixen al país amb impostos. L'economia creix, la taxa d'escolarització arriba gairebé al 100% i el sistema sanitari cobreix gairebé tots els ruandesos.

Es veuen moltes cases ben cuidades, arbustos ben retallats i creixen acàcies amb flors grogues. Les bosses de plàstic estan prohibides; i a tot arreu de Kigali hi ha homes construint edificis nous.

Per les seves reformes, el 2018 Kagame va ser distingit com a "africà de l'any" als premis All Africa Business Leaders Award. La revista Forbes Africa el va posar en portada, i als països occidentals molta gent elogia els progressos de Ruanda, que alguns fins i tot anomenen la "Suècia de l'Àfrica". Aparentment, Ruanda és un país meravellós: per l'economia i la igualtat de drets. I Kagame n'és l'arquitecte. Ell ofereix pau, una economia pròspera, un Estat que funciona bé i una igualtat de drets considerable per als estàndards africans. I a canvi exigeix fidelitat.

Però fins a quin punt és creïble aquesta emancipació que ve de dalt? Quanta llibertat té la gent en un país governat per un home que reprimeix l'oposició i prohibeix tota protesta considerant-la una traïció a la unitat? Què té d'autèntic, el meravellós país de Kagame?

Diane Shima Rwigara, asseguda amb les cames arronsades en una cadira a la terrassa de casa seva, afirma: "Tant se val el que faci Kagame: tot el que fa és per impressionar Occident".

Rwigara va néixer el 1981 en una família benestant. En aquell moment Paul Kagame vivia a l'exili a Uganda perquè per als tutsis el país no era un lloc segur. Els tutsis s'havien convertit en l'elit del país de mans dels belgues, però només representaven un 10% de la població. Després de l'etapa colonial belga, el 1962, molts van ser perseguits, expulsats o assassinats. La guerra civil va començar a principis dels anys noranta quan un exèrcit tutsi, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), van entrar des d'Uganda per combatre el govern hutu. Com que l'FPR era superior militarment, per contrarestar-lo els extremistes hutus van planejar l'extermini de tots els tutsis.

A l'inici del genocidi, Rwigara tenia 12 anys. Molts membres de la seva família van ser assassinats perquè eren tutsis. Ella vivia amb els seus pares i avis a Bèlgica quan l'FPR, sota les ordres de Kagame, va entrar al país pel nord i va avançar cap a l'est i el sud, i després a l'oest de Ruanda, on també va matar milers de civils, i va posar fi al genocidi al juliol. Encara avui Kagame legitima el seu domini autoritari amb la victòria militar d'aleshores.

Diane Rwigara explica que no va tornar a Ruanda fins dos anys després. En aquell moment Kagame ja era vicepresident. A ella li semblava que la gent només mirava endavant i mai enrere, com si no hi hagués hagut mai el genocidi de què la seva família, igual que la de Kagame, havia estat víctima. Ruanda li semblava un país lliure.

El dia que Diane Rwigara es va convèncer del contrari està vinculat a una altra data, el 4 de febrer del 2015, el vespre que va morir el seu pare.

Ella era als EUA. El seu pare, això ho va saber per telèfon, havia pujat amb cotxe a un turó. Per culpa d'una irregularitat del camí i pel fet que conduïa de pressa –segons els informes oficials–, va anar a parar al carril contrari. Va xocar amb un camió. Al diari The New Times, pròxim al govern, l'endemà deien: "Mor l'empresari Assinapol Rwigara en un accident". Diane Rwigara creu que va ser un assassinat.

La seva mare li va explicar que va anar al lloc de l'accident. El pare encara era viu. Ella volia trucar a un metge d'emergències, però la policia li ho va impedir. El seu pare va morir perquè algú, amagat al seient de darrere d'un cotxe de policia, li va clavar un ganivet al coll.

 "Ja feia temps que tenia problemes perquè era una figura massa perillosa per al president", diu la filla des de la terrassa; i li tornen les riallades. "Però ningú s'esperava un assassinat".

Assinapol Rwigara era un empresari del tabac i del sector immobiliari. Durant la guerra civil es diu que va donar suport a l'exèrcit tutsi. Més endavant va beneficiar-se del règim de Kagame, va poder fer augmentar la riquesa i el prestigi. Però llavors, segons diuen els rumors, va entrar a formar part d'un grup d'empresaris i exmilitars que volien revoltar-se contra Kagame. Molts d'ells han estat assassinats o empresonats.

El motiu real de la mort del seu pare, diu Diane Rwigara, van ser les seves empreses: el negoci del tabac, una empresa de construcció i una distribuïdora de sabó i cartró. El seu pare, diu la filla, no les va voler entregar a l'FPR, que avui dia encara controla l'economia del país.

Després de la mort del seu pare, Diane Rwigara va oferir una roda de premsa. Es va posar en contacte amb organitzacions pels drets humans i va escriure una carta al president en què li presentava els resultats de l'autòpsia. Kagame no va contestar.

El 3 de maig del 2017 anuncia que es presenta a la eleccions presidencials i que ho fa en contra d'un home que podria ser el responsable de la mort del seu pare.

Passats només dos dies, apareixen a internet unes fotos en què se la veu a ella, presumptament, estirada al sofà o davant d'unes cortines tancades, despullada. Rwigara diu que les imatges són falses, modificades amb Photoshop. Més endavant li comuniquen que no té prou firmes per presentar candidatura, en necessitava sis-centes.

"En realitat", diu Rwigara, "en tenia més del doble".

El 14 de juliol va fundar el People Salvation Movement, el Moviment per a la Salvació del Poble, que vol plantar cara al govern.

I, si bé no es va poder presentar a les eleccions, que guanyaria Kagame amb gairebé un 99% dels vots, al cap d'uns dos mesos la van empresonar.

El parlament de Ruanda està situat al barri de Kimihurura. A les parets encara s'hi poden veure marques dels impactes de projectils de fa vint-i-cinc anys. Hi ha un museu, amb uns grans cartells de Kagame presentat com un heroi de guerra. És un parlament de fireta. Els diputats pertanyen o bé al partit de govern, l'FPR, o a una oposició que dona suport al president.

A l'edifici del parlament un divendres al matí de final de març hi trobem un exemple de la història d'èxit que tant li agrada a Kagame proclamar als quatre vents: una de les 49 dones d'aquesta cambra de 80 diputats. Clarisse Imaniriho, de 24 anys, és la parlamentària més jove de Ruanda. Diu Imaniriho: "El meu principal model a seguir és Paul Kagame. Sense ell i les seves tropes les coses no li anirien tan bé, a aquest país".

Es reclina en la seva cadira de cuir, una dona de rostre seriós que porta els cabells lligats en una trena ben estreta. En preguntar-li per l'actualitat política, sigui sobre el tema que sigui, ella mira un DIN-A4 on té unes anotacions i respon amb una frase elogiosa per al règim de Kagame: sobre l'atur diu que pràcticament no n'hi ha; sobre les reivindicacions del jovent, diu que els joves són totalment feliços; sobre quins reptes té ella en política, respon que vol emular els soldats de l'FPR que van alliberar Ruanda. Va repetint tota l'estona una frase, amb diverses variacions: "A Ruanda totes les persones són iguals".

Hi ha paraula per descriure aquesta actitud que propaga Paul Kagame i que els parlamentaris com Imaniriho repeteixen infinitament: "Rwandanness", en anglès, que es podria traduir com "esperit ruandès".

El periodista i professor Christopher Kayumba el va descriure en la seva tesi doctoral. Kayumba, un home amb americana negra, ens rep a la terrassa d'un cafè, i ens explica el terme: denomina allò que, pel que sembla, caracteritza els ruandesos: "un sentiment de comunitat que sorgeix de la nacionalitat comuna".

En el seu estudi, Kayumba ressegueix l'evolució de Ruanda des del genocidi fins a convertir-se en un país amb un gran percentatge de dones al parlament. Kayumba exposa com les potències colonials i els dirigents ruandesos van provocar conflictes entre ètnies. Posa de manifest com més endavant Paul Kagame va fer tot el possible per esborrar aquelles suposades diferències.

"Kagame va prohibir parlar sobre ètnies", diu Kayumba en l'entrevista. I afegeix que el president només parla d'igualtat de drets. "El paper de les dones ha canviat, realment. Tenen drets, i fins i tot són parlamentàries. Però a Ruanda el parlament no té gens de poder".

L'emancipació serveix a Paul Kagame com un reclam publicitari. Anuncia el percentatge de dones al parlament amb llums de neó. I la veritat, el fet que una quota com aquesta no té cap valor en un país que no és lliure, passa desapercebuda.

"Només perquè ningú no parli de tensions ètniques", diu el professor, "no vol dir que el problema s'hagi resolt".

El dia que Diane Rwigara va ser detinguda, els policies se la van emportar a comissaria. Cada dia, explica, la interrogaven, cinc, sis, set hores seguides, durant tot un mes.

Al setembre Rwigara, la seva germana i la seva mare van acabar a la presó. Al principi detingudes per evasió d'impostos, però al final les van acusar d'agitació a favor d'una rebel·lió.

Allà la van rapar al zero, li van donar l'uniforme de presidiària, un vestit rosa, i la van ficar en una cel·la amb dos llits, una pica i un vàter. La compartia amb cinc dones més.

"La presó", diu Rwigara, "és com un cementiri per a vius". La frase li va sentir dir a una interna, tancada per avortament, que a Ruanda està molt restringit.

Diane Rwigara es va fer amiga de moltes dones, que al cap de dies o setmanes eren intercanviades per altres. Aviat es va adonar que aquelles dones havien d'espiar-la. D'aquesta manera, el govern, pel que explica Rwigara, volia descobrir alguna cosa sobre el Moviment per a la Salvació del Poble. Rwigara diu que ella no va dir res.

Un any i dues setmanes més tard va ser posada en llibertat sota fiança, juntament amb la seva mare. Poc després van retirar les acusacions. Rwigara diu que només la van alliberar per la pressió exercida des de l'estranger, perquè mitjans i advocats pels drets humans la van qualificar com a presa política.

A la seva terrassa, Diane Rwigara diu que vol continuar endavant, que no té gens de por que la tornin a detenir. "Forma part de la vida d'un opositor que et tanquin a la presó o que et matin".

Vol reconstruir el Moviment per a la Salvació del Poble. I el 2024, quan hi torni a haver eleccions presidencials, es vol tornar a presentar. Potser. "Per a què val la pena viure, si no?", diu Rwigara. "Al capdavall, el dia a dia a Ruanda sembla com estar a la presó".

Al parlament la diputada Clarisse Imaniriho es mira les ungles, pintades de vermell.

Una última pregunta: "Què cal canviar per millorar la situació de les dones? La llei de l'avortament?".

Imaniriho riu per primer cop després d'una hora d'entrevista en què ha donat sempre les mateixes respostes, i contesta: "Prefereixo no fer cap comentari".

I afegeix: "A tothom li agrada Ruanda tal com és. Aquí tots som lliures".

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.