Demòcrates per Andorra (DA) va obtenir la majoria relativa en les eleccions andorranes al Consell General (Parlament) amb 11 consellers (diputats) dels 28 amb què compta la cambra. Vuit anys de govern del partit de centredreta han portat un desgast important que s’ha vist en les urnes amb la pèrdua de la majoria absoluta. Tot i així, es van quedar a dotze paperetes (després se n’explicarà el perquè dins de l’alambinat sistema electoral del Principat d’Andorra) de la majoria absoluta. El segon lloc ha estat per al Partit Socialdemòcrata, liderat per Pere López, amb set consellers. La tercera posició l’ocupen els dos partits de dreta pura (Liberals i Tercera via i que es diferencien perquè el segon és euroescèptic i el primer proavortista) que han empatat a quatre consellers. I els dos que resten han anat a parar a una formació local de la parròquia (municipi amb diferents pobles) de la Massana. A Andorra vota menys de la meitat de la població, ja que dels aproximadament 77.000 habitants el cens electoral el componen 27.278 nacionals. La resta són residents sense drets polítics. La participació es va situar en un 68,33%, que pot semblar molt alta, però és la segona més baixa de la història, i només supera en tres punts la de 2015, que va ser la pitjor de tots els temps. Però, com el cens havia augmentat un 11,7% amb tres mil votants nous, el nombre de votants ha estat més alt que mai: 18.696. A Andorra fins aquesta dècada mai no es baixava d’entre el 70 i el 75% de participació. El 2015 els demòcrates havien obtingut 15 consellers, just la majoria absoluta, per 8 dels liberals, 3 dels socialdemòcrates i 2 de partit progressista. La diferència en aquests comicis estava en l’escissió dins dels liberals d’on va sortir Tercera via. Per això competien dos partits de dretes, per un de centredreta, un de centreesquerra (els progressistes) i els socialistes.
El triomf d’Espot ha estat amarg, tant perquè els demòcrates confiaven de reeditar la majoria absoluta com per la manera com es va produir. Per situar-ho cal primer explicar un sistema electoral andorrà molt particular. En realitat els comicis a Andorra són dobles i no tenen res a veure l’un amb l’altre més enllà que es vota el mateix dia i en el mateix lloc. D’una banda hi ha una elecció estàndard on s’elegeix la meitat del Parlament (14 consellers generals). Hi ha una urna en cadascuna de les set parròquies que per ordre protocol·lari són Canillo, Encamp, Ordino, la Massana, Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Escaldes-Engordany. Voten tots els electors i després es reparteixen els consellers per percentatge. És un sistema molt dur perquè es necessita un 7,14% dels vots per poder entrar al Parlament i en aquesta ocasió de les set forces que es presentaven tres van estar per sota. En la circumscripció nacional els demòcrates van obtenir cinc consellers, igual que el PS, mentre que els dos partits de dretes en van aconseguir dos cadascun. Els demòcrates van obtenir el 35% dels suports pel 30 del PS, mentre que els Liberals i la Terceravia van estar en el 12 i el 10%, respectivament. Fent la suma es pot veure que el 13% dels vots no hi són, degut al fet que van anar als partits que van quedar per sota del 7%. Aquest mínim tan dur provoca que sempre hi hagi diferents escons que es reparteixen per restes i que sovint són vitals. En aquesta ocasió els demòcrates van sortir perjudicats ja que els altres tres partits van obtenir cadascun un conseller per restes.
La segona elecció és peculiar. Cadascuna de les parròquies fa una elecció pròpia de dos consellers i d’aquí els altres 14 diputats que completaran el Parlament. S’atorguen pel sistema de the winner takes it all, i això significa que la força vencedora, ni que sigui per un vot, s’emporta els dos parlamentaris de la parròquia on venç. Per tant, en cada col·legi electoral hi ha dues urnes: una per a la votació nacional i l’altra per a la parroquial. Les majories sempre s’assoleixen en la territorial ja que la nacional mai té diferències abismals. En els set comicis territorials és on es marquen les diferències. Resumint, es dona per fet que guanyant cinc parròquies s’obté la majoria absoluta i amb quatre o tres la relativa. Aquest cop s’ha repetit la norma. Els demòcrates, que al 2015 van obtenir cinc territorials, van guanyar tres parroquials i tenen majoria relativa. Xavier Espot es va imposar a Canillo, Encamp i Ordino. Els 6 consellers resultants, units als 5 de la nacional, sumen els 11 finals. Els socialdemòcrates en van guanyar dues: Andorra la Vella i Escaldes. Haurien de tenir 9 consellers, però com van concórrer en un pacte amb els liberals, es van haver de repartir els 4 consellers. Així el PS s’ha quedat amb 7 i els liberals amb 4. L’altre partit conservador, Tercera via, va guanyar Sant Julià i també ha acabat sumant quatre. I els 2 consellers que queden van ser per a Ciutadans Compromesos, força només d’àmbit local, que van vèncer a la Massana.
L’acord entre socialistes i liberals s’explica perquè les dues formacions s’oposen a aquest sistema electoral i en volen un altre. Es queixen del pes electoral de les parròquies petites. A Canillo es juguen dos consellers per a una elecció on van votar 727 votants, mentre que a Andorra la Vella van ser 5.080. PS i Liberals volen un model on els consellers territorials es reparteixin entre les dues forces més votades tret que una dobli l’altra. Aquest objectiu va comportar que, mentre que a l’elecció de la circumscripció nacional anaven per separat, a les set parroquials van anar plegats sota el paraigua de la marca d'Acord. Com no han assolit el triomf, el sistema electoral es mantindrà.
El mal regust del triomf demòcrata va tenir lloc per l’ajustat recompte a Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, les dues parròquies més poblades. A Escaldes, la coalició d’Acord va vèncer per 41 sufragis (1.485 a 1.444), però a Andorra la Vella va ser dramàtic amb una victòria per tan sols 12 paperetes (1.702 a 1.690). El recompte es va seguir com si fos una final de Champions i el triomf va fer esclatar d’alegria els socialdemòcrates i liberals, tot i haver perdut els comicis.
La fragmentació del Consell General obre un període d’incertesa. Aquesta setmana Xavier Espot obrirà la ronda de converses amb les diferents formacions, però bàsicament se centrarà en els dos partits de dretes (Liberals i Terceravia) perquè tant l’un com l’altre compten amb els 4 consellers que permetrien sumar, amb els 11 de DA, la majoria absoluta al Consell General. L’opció més factible és que una de les dues formacions acabi entrant en una coalició de Govern i aquest és l’escenari desitjat pels demòcrates. Un executiu en solitari es veu com massa risc, especialment davant les noves eleccions locals del desembre. En nou mesos s’han d’elegir els comuns (ajuntaments) de les set parròquies i els resultats del 7 d’abril deixen un escenari molt obert.
L’elector andorrà és majoritàriament conservador en una proporció de dos a un respecte als progressistes. I tot i que el cens puja molt en cada elecció, perquè s’hi sumen els joves que arriben als 18 anys amb els residents que ja porten vint anys vivint al país i poden accedir al passaport andorrà, la proporció entre conservadors i esquerres es manté. Sumant els percentatges de vot ideològic en els tres últims comicis els partits del bloc dretà assoleixen sempre entre un 60 i un 65% dels sufragis, mentre que els d’esquerres es queden en una forquilla del 35-38%. Es donen uns vasos comunicants pel quals es reparteixen els vots segons que hi hagi escissions a banda i banda. En les eleccions del 7 d’abril el bloc conservador va assolir el 62% dels suports pel 38% dels progressistes.
El més irònic dels comicis és que els 12 vots de diferència a favor dels socialdemòcrates a Andorra la Vella van impedir la majoria absoluta ja que era evident que amb els 13 consellers s’hauria fet un pacte amb el partit local de la Massana per arribar als 15. I la ironia ve perquè els 12 vots faran que Espot hagi de pactar amb un dels partits conservadors i haurà de donar un cop de volant cap a la dreta. Apujar progressivament el salari mínim fins als 1.200 euros (ara són 1.050) o polítiques fer facilitar l’accés als lloguers (hi ha temporers a l’hivern que estan en pisos pastera i els preus de lloguer estan al nivell de Barcelona) queden compromeses amb el nou escenari. Si finalment el pacte fos amb els euroescèptics de Terceravia, l’acord d’associació amb la Unió Europea pot tirar-se quatre anys al congelador o avançar molt lentament. El major vot progressista portarà un Govern més conservador.
Hi ha el risc, però, que no hi hagi cap pacte i que el Govern en minoria (com va passar al 2011) no pugui ni aprovar els pressupostos. En aquest escenari la legislació andorrana no permet tornar a convocar eleccions fins un any després d’uns comicis. Per al país seria un drama entrar en la inestabilitat d’un bloqueig polític. Per als demòcrates, però, un any de bloqueig, si demostren que la resta no els ha deixat governar, significaria arrasar en els propers comicis. Però les conseqüències per a l’economia serien dramàtiques. L’escenari ha de quedar més o menys clar el 2 de maig quan es constitueixi el nou Consell General i haurà d’estar tot tancat abans del 24 de maig, última data per a l’elecció del cap de govern. Serà Xavier Espot però caldrà saber amb quins suports, perquè sense un compromís ferm o l’entrada d’algun altre partit a formar govern el futur anuncia tempesta.