La carta que envià el president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, al rei espanyol, Felip VI, en què reclamava que Espanya demani perdó per la conquesta i genocidi indígena en els territoris que avui ocupa l’Estat de Mèxic ha provocat una flamígera i histèrica reacció espanyolista.
La carta i les reaccions
El passat 25 de març el president mexicà, López Obrador, feia públic a través de les xarxes socials que setmanes abans havia adreçat una carta al rei espanyol i una altra al cap del Vaticà, l’argentí Jorge Bergoglio, en què els demanava “fer un relat de greuges” i que “es demani perdó als pobles originaris per les violacions del que avui es coneix com els drets humans (...) Hi hagué matances, imposicions... L’anomenada Conquesta es va fer amb l’espasa i la creu”. AMLO —acrònim del nom i llinatges del president mexicà, tal com és conegut pels mitjans del seu país i de tot Llatinoamèrica— assegurava que aprofitarà l’avinentesa del 500 aniversari de la caiguda de Tenochtitlán, el 2021, la capital del país asteca, per ser el primer a demanar perdó “perquè després de la Colònia [és a dir després de la dominació espanyola, amb la instauració de l’Estat mexicà independent, el 1821] hi hagué molta repressió dels pobles originaris”. És curiós que aquesta última part de la carta, on AMLO també assumeix la part alíquota de responsabilitat —en la seva condició de president de l’Estat mexicà— no hagi estat gens reflectida per la premsa espanyola, en especial per la més dretana.
Els mitjans de comunicació de dretes de Madrid reaccionaren contra la carta amb gran duresa i fins i tot amb histèria. Desembeinaren l’espasa flamígera de l’espanyolisme més ranci i començaren a atacar sense pietat AMLO. A El Mundo no sols es criticava el president mexicà per la carta sinó que es feia una lectura en clau política d’allò més recargolada: “La traïció de López Obrador rebenta l’aposta [internacional] estratègica de Pedro Sánchez”, fent al·lusió al fet que el socialista visità el passat 30 de gener el president mexicà i que ambdós demostraren gran sintonia. Per la seva banda, el portal ultradretà libertaddigital.com aprofitava per relacionar el fet que “Podem es posiciona un cop més contra Espanya i dona la raó al president de Mèxic” per denunciar l’existència d’una mena d’internacional “populista”, en què participarien, és clar, López Obrador i Podem, que ataca Espanya sense pietat. Des de La Razón, del grup Atresmedia, on hi ha també La Sexta i Antena 3, es titulava gairebé en clau de conflicte diplomàtic: “López Obrador redobla el desafiament a Espanya” per haver insistit en un acte públic, després de la carta, en la petició de disculpes als pobles indígenes.
Entre les capçaleres més actives contra AMLO destaca ABC. El seu columnista Salvador Sostres escrivia respecte a la carta que, com que “els vàrem descobrir, és un despropòsit pretendre aquestes disculpes. Més aviat haurien de disculpar-se [els titulars de les institucions mexicanes] per haver gestionat d’una manera tan mediocre la Civilització que els vàrem entregar”.
El diari monàrquic no només defensa que el rei espanyol no ha de demanar cap disculpa sinó que intenta ridiculitzar “les esbiaixades paraules” d’Obrador, que “segueixen provocant indignació en la comunitat internacional” i que “la seva ofensiva contra la conquesta d’Hernán Cortés” ha estat “desarticulada” per part “d’una plèiade d’historiadors ubicats a banda i banda” de l’Atlàntic.
La setmana passada l’ABC encara dedicava un espai diari a algun aspecte del que considera la tasca “civilitzadora i evangelitzadora” espanyola a Amèrica. En una d’aquestes entregues, el dia 1 d’abril, titulava així: “Llegenda negra: desmuntem les quatre mentides històriques de López Obrador contra l’Imperi espanyol”. Segons assegura el rotatiu conservador, el president mexicà mentí quan “equiparà els mexicans actuals amb els descendents dels mexiques”, cosa que no va fer, quan atacà Hernán Cortés perquè el conqueridor en realitat “creà una societat mestissa vertebrada per una administració moderna i integradora” i acabà “el totalitarisme sanguinari asteca”, cosa que és molt fantasiosa, i també mentí quan comparà “la situació de la vall de Mèxic abans de l’arribada de Cortés” amb una mena “d’arcàdia feliç”, quan en realitat no digué res semblant.
La llegenda negra i Bartolomé de las Casas
La dreta mediàtica espanyola publicat les opinions d’historiadors de la seva mateixa tendència ideològica que vinculen qualsevol crítica a la colonització americana amb la tradicional conspiració que anomenen la “llegenda negra”, suposat intent d’imputar a Espanya la condició de potència colonitzadora sanguinària. Així, historiadors com Fernando García de Cortázar, Miguel de Aguilar, María del Carmen Martín Rubio, Carmen Iglesias —comtessa de Gisbert, directora de la Real Academia Española de la Historia— o filòlegs hispànics com el cas de María Elvira Roca Barea, autora del llibre Imperiofobia y leyenda negra —una mena de bíblia per a l’espanyolisme que mira de desfer la suposada conspiració estrangera i interna contra el lluent passat imperial— no dubten a assegurar que hi ha una conxorxa d’interessos antiespanyols on inclouen les retirades d’honors a Fra Juníper Serra i Cristòfol Colom als Estats Units, en diuen “revisionisme indigenista” de la colonització americana. I, entre d’altres, la carta d’AMLO, així com qualsevol altra desviació del que ells consideren “la veritat històrica”: que el "descobriment" només presenta algun puntual excés i que fou un model de mescla entre espanyols i indígenes que creà una societat nova, que portà a Amèrica “civilització” i “evangelització” i no colonialisme, com sí que feren els britànics i francesos. Perquè la corona sempre protegí els indígenes i, si resultaren morts massivament, va ser per la desgràcia de les malalties importades pels hispànics i no per accions de guerra ni per voluntat genocida.
L’expressió “llegenda negra” l’encunyà Julián Juderías, un historiador que publicà el 1914 La leyenda negra y la verdad històrica, on posava de manifest el que considerava les exageracions, sempre en perjudici d’Espanya, que autors estrangers haurien comès a l’hora d’explicar la conquesta americana, la Inquisició i d’altres episodis històrics espanyols. Juderías era un regeneracionista, no cal oblidar que Espanya vivia aleshores encara en plena depressió per la humiliant pèrdua de les últimes colònies el 1898, que pretenia ajudar a la recuperació de l’orgull patri.
Dues dècades i mitja després, el franquisme aprofità el concepte de “llegenda negra” per pretendre desprestigiar qualsevol cosa que no fos l’enaltiment del “descobriment” d’Amèrica com a procés “civilitzador” i “evangelitzador”. És justament aquesta versió la que està surant de bell de nou. Tal com advertia l’historiador britànic hispanista Henry Kamen en declaracions a BBC News el passat 27 de març, això d’aquesta llegenda no és més que “una expressió del nacionalisme extrem que no veu cap defecte en l’actuació històrica d’Espanya” i que pretén vendre que “tot allò aconseguit pel país en els segles anteriors” és la “gran glòria de la humanitat”.
Sovint s’utilitza la figura de Bartolomé de las Casas (1484-1566) com el gran traïdor a Espanya que va permetre crear la “llegenda negra”. Aquest dominic, conegut com el pare Las Casas, que va escriure el famós Brevísima relación de la destrucción de las Indias, editat a València el 1552, és considerat el gran defensor dels indis americans contra els abusos, robatoris, violacions i assassinats que en massa perpetraren els espanyols. A vegades la historiografia més espanyolista l’ha presentat com a prova que els excessos puntuals durant la colonització americana foren objecte de crítica coetània i que la corona reaccionà impedint-los per la força de la llei. I això, fins a cert punt, és ver, però s’ha de tenir present que en els segles XVI, XVII i XVIII el fet que la monarquia a Madrid digués que els colonitzadors s’havien de portar bé amb els colonitzats tenia un efecte pràctic relatiu o inexistent in situ, no debades les enormes distàncies permetien que la classe colonial dominant fes gairebé el que volgués. Actualment, però, al dominic Las Casas la dreta espanyolista historiogràfica i la premsa de la mateixa condició ideològica el tracten força malament: com a mínim, diuen que era un mentider, i com a màxim, i més sovint, que estava malalt del cap. Així, l’ABC troba que “just quan els rivals [d’Espanya, o sigui Gran Bretanya, França, Portugal...] més ho necessitaven va aparèixer algú que els donaria una generós cop de mà, fra Bartolomé de las Casas” a través de la seva famosa obra citada “en la qual acusava els espanyols d’estar realitzant un genocidi a Amèrica”, cosa que el rotatiu monàrquic ultraconservador pretén desfer d’un sol cop a partir del que diu l’historiador Miguel de Aguilar: “Era un fanàtic i un exagerat”. Això, pel cap baix, perquè altres fonts de la mateixa corda ideològica no tenen cap problema a titllar Las Casas de malalt mental argüint el que va dir del dominic el filòleg i historiador Ramón Menéndez Pidal (1869-1968): “Las Casas era una ment anòmala”. D’una manera o d’una altra, o de les dues alhora, intenten llevar-li qualsevol prestigi, com és el cas del web catholic.net —un dels portals catòlics més important de la xarxa, editat en sis idiomes—: “El nostre dominic sorgirà com el predecessor de la teoria del ‘bon salvatge’ rousseaunià, publicitat pels il·luministes del segle XVIII i els xarlatans d’avui”.
Tot aquest univers mediàtic i historiogràfic repeteix una vegada i una altra que, com deia l’ABC, la “comunitat internacional” i historiadors americans i espanyols estan d’acord amb la visió ensucrada de la conquesta i colonització d’Amèrica que el conservadorisme espanyolista considera la “veritat històrica”. Tanmateix, i a pesar que mai els citen ni entrevisten, hi ha altres historiadors, a banda i banda de l’Atlàntic i a la resta del món, que saben contextualitzar bé Bartolomé de las Casas, no es deixen influir per les seves exageracions —que sens dubte va cometre— i que se centren en el fet substancial: que la “civilització i evangelització” que portaren els espanyols al continent americà significà la destrucció de les civilitzacions indígenes existents, l’aniquilació de les seves llengües, cultures i religions, l’explotació brutal, l’abús sexual massiu —d’aquí la societat mestissa, tal com algunes obres recents deixen en evidència: vegeu al respecte el número 1.791 d’aquest setmanari— i, en fi, que si bé és cert que no es pot jutjar amb ulls d’avui el que va ocórrer fa cinc segles, s’ha d’anar alerta a tancar els ulls davant del que de bon de veres va passar.
Ho ha escrit el professor d’Història de la Universitat de Nariño (Colòmbia), Gerardo León Guerrero Vinueza, especialista en la conquesta i colonització espanyoles d’Amèrica, quan, amb fina ironia respecte a la suposada existència d’una pretesa “llegenda negra”, adverteix que el que cal evitar és “continuar amb el silenci negre”, com pretén la historiografia espanyolista, de no parlar dels abusos de tota mena que perpetraren els conquistadors.
O com escriu amb relació al mite de l’espanyol no racista, que es mesclà amb les indígenes per crear la societat mestissa, l’historiador sevillà Esteban Mira Caballos, també especialista en la colonització americana i autor de Terror, violación y pederastia en la conquista de América: el caso de Lázaro Fonte: “sovint se’ns presenta les dones com a enamorades dels europeus. Cosa que ha generat una literatura clàssica que ha elogiat el caràcter espanyol perquè no rebutjà la dona índia i la feu mare (...) hi hagué dones que voluntàriament s’ajuntaren amb espanyols, però, això sí, la majoria com a concubines i molt poques com a esposes legítimes” i adverteix que no s’ha de perdre de vista que “matrimonis i concubinats voluntaris foren minoritaris en comparació de la violació” massiva com a forma d’engendrar la futura societat mestissa.
El catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona, Antonio Espino López, publicà el 2013 el llibre La conquista de América: Una revisión crítica, on queda en evidència el caràcter brutal i sanguinari de la colonització. Espino descrivia per a aquest setmanari —vegeu-ne el número 1.790— la historiografia espanyolista que veu pertot la “llegenda negra”. “No és més que la típica sortida endavant d’aquells que pensen que el més important que ha fet [Espanya] a la història va ser sotmetre tot un continent (...) La conquesta d’Amèrica va ser incorporada a l’essència de la nacionalitat espanyola, de manera que criticar qualsevol del seus aspectes significa criticar la nació espanyola (...) És un llegat més del franquisme, i en la situació política actual criticar-lo et situa automàticament com un enemic d’Espanya, de la unitat, etc. D’altra banda”, continuava Espino, “és bastant patètic això d’al·ludir sempre al que altres també van fer —la típica al·lusió a la situació dels indis nord-americans, al que van fer els anglesos...—. I sobten veus com la d’Elvira Roca Barea, que fins i tot diu que era impossible que els espanyols maltractessin els indis ja que les Índies mai no van ser una colònia. Aquesta afirmació, que oculta bona part de la realitat històrica als lectors, és una de les més grans bajanades que s’han escrit en els darrers anys”.