Els Crítics

Un elefant que vola, i prou

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vuitanta anys després de l’original animat, Disney ens presenta la versió de Tim Burton de Dumbo, un nou episodi de la reconversió a imatge real d’alguns dels seus grans clàssics —El libro de la selva, La bella y la bestia, properament Aladdin i El rey león—. El que més crida l’atenció, a priori, de la unió entre cineasta i història és que sembla escrita expressament per a Burton, cineasta avesat a endinsar-se en l’essència del freak i en el seu univers de foscors a mig camí de l’edulcorant i el terror gòtic. La fórmula, que tant de bé li va fer en uns inicis esclatants (Eduardo Manostijeras, Bitelchús, Ed Wood o Frankenweenie) es va tornar, amb el temps, un manual de cinefília insípida i reiterativa, cada vegada més mancada de veritat, convertida en marca d’un talent totalment embussat i recreat en la seva pròpia singularitat. El pitjor que li pot passar a un cineasta: convertir-se en una caricatura de tints paròdics d’allò que va ser i no ha deixat de ser.

Però Dumbo sembla una història feta per tornar a conjugar els elements fundacionals d’un cinema imitat fins a la sacietat. De fet, la pregunta —en la immobilitat de Burton— és: és ell qui s’ha acomodat a la indústria o és la indústria qui ha adoptat els seus manaments com a model d’un cert tipus de cinema amb aspiracions de ser familiar i del qual l’ultratja tota una imatgeria? L’operació sembla subratllar l’èxit —a priori, sempre a priori— quan és Disney qui hi ha al darrere, el mateix estudi que va produir els primers curtmetratges de Burton. Però les expectatives queden en això: en una filera de boníssimes intencions i d’espectacularitat en els efectes i definicions digitals, però poca cosa més. El cineasta ja és, del tot, pel pedregar. Sembla entossudit a renunciar a la manufactura i l’artesania per viure tranquil·lament acomodat en una piscina d’adulació, autoindulgència i confort. Dumbo és una pel·lícula correcta, que ens fa emocionar, fins i tot, espectacular. Però ha deixat de funcionar a partir de la màgia original, de la por a l’estrany, dels estralls que fa la massa quan descobreix el diferent, el genuí. I Dumbo, l’elefant, ha deixat de tenir l’habilitat de superar-se per ser un elefant que vola, i prou.

No es pot dir, però, que la pel·lícula no funcioni: és adient per passar una estona entretinguda amb la família i fins i tot algú la voldrà llegir com un relat de la mateixa indústria del cinema i tot allò obscur que la rodeja. No sabria dir si això és més un desig que una realització conscient i solidificada en la ment d’un cineasta que sembla treballar a preu fet. En tot cas, és una pel·lícula que agradarà, entre crispeta i xarrup de beguda ensucrada, i que es pot oblidar, tot seguit, sense remordiments de cap mena.

Això sí, per marcar algunes distàncies amb l’original animat —no fos cas!—, Burton li ha confegit un major pes als éssers de carn i ós, ha repensat la infal·lible escena dels elefants rosa —ara bombolles rosa—, i condueix tota l’acció a través de la pulsió lacrimògena que ens ha de fer esclatar, comme il faut, al final de tot. Però la sensació no pot ser cap altra que la d’abandó. D’abandó d’un cineasta que va demostrar ser prodigiós i que ara navega d’acudit a despropòsit. Aquell cineasta que abans era capaç de salvar i d’estirar el fil a una idea genial, i que ara és capaç de desaprofitar-la en pro d’un convencionalisme que acabarà sent la sentència a la seva filmografia més recent —desgraciadament conservadora i raquítica—, si és que no hi posa remei aviat. I si és que vol posar-hi remei.


Dumbo
Direcció: Tim Burton
Estats Units, 2019
Durada: 111 minuts
Guió: Ehren Kruger
(Guió original: Joe Grant i Dick Huemer)
Fotografia: Ben Davis
Música: Danny Elfman
Repartiment: Colin Farrell, Michael Keaton, Danny DeVito, Eva Green, Alan Arkin, Nico Parker.
Gènere: Cinema familiar


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.