Els crítics

Una nova dimensió

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Dimensió desconeguda original és intocable, un clàssic que resisteix el pas del temps, amb episodis que continuen sent més punyents que moltes de les sèries que es fan avui, i una influència clau en molts creadors actuals. Començant per J.J. Abrams, passant pels germans Duffer i arribant a Jordan Peele. Precisament aquest últim ha assumit el difícil repte de fer una nova versió de La dimensió desconeguda, que s’ha estrenat recentment als Estats Units. No és el primer cop que això s’intenta, i fins ara sempre havien estat retorns fallits. La versió de Jordan Peele tampoc aconsegueix estar a l’altura, malgrat que sí que és la que millor evoca el record del clàssic. És destacable el paper de Jordan Peele com a presentador, que, ocupant el lloc de Rod Serling, transmet una sensació d’inquietud i alhora proximitat similar, i que estableix la idea que qualsevol cosa és possible i que cal acollir històries inexplicables perquè poden explicar més que les històries realistes. Rod Serling es va acollir a la ciència-ficció precisament per poder tractar temes que en altres antologies no podia per la censura de l’època: qüestions com la pena de mort, el racisme, el mccarthisme o la guerra nuclear. Sovint feia comentaris sobre les motivacions ètiques i morals dels protagonistes i acabava radiografiant la societat dels anys 60 a través del comentari d’actualitat i la denúncia social.


 The Twilight Zone
Creador: Jordan Peele
Repartiment: Adam Scott, Kumail Nanjiani, 
Diarra Kilpatrick
Temporada: 1
Plataforma: CBS All Access


Malauradament, això és precisament el que falla a La dimensió desconeguda de 2019. Les dues històries que he pogut veure fins ara són molt poc contemporànies, en el sentit que no aborden temàtiques relacionades amb el món actual. Si no fos per la tecnologia, podrien haver estat escrites fa cinquanta anys. I aquest no és l’esperit de l’original. Si aleshores es tractava d’esquivar la censura, qualsevol reencarnació de l’antologia clàssica hauria d’intentar abordar temes que fessin que algú les volgués censurar. Per què aquesta nova versió no explora qüestions controvertides? Per què no parlar de temes que molesten i portar l’espectador a la reflexió? Jordan Peele evoca molt bé en les presentacions la intenció de l’original, però no acaba de cristal·litzar perquè les històries són inofensives. Sí que són afins al tipus d’història de l’original, especialment el primer episodi, sobre un comediant que fa un pacte faustià per aconseguir la fama. El segon episodi n’homenatja un altre de la sèrie original, de manera que estableix un bonic joc de paral·lelismes, però malbarata la possibilitat de donar-li una nova interpretació.

Totes dues tenen un gir final, però no són punyents. Podrien sorgir-ne reflexions interessants, però no s’acaben de posar en primer pla. És com si s’hagués intentat calcar l’original sense caure en el fet que, si Rod Serling fes avui La dimensió desconeguda, aniria molt més enllà i aprofitaria la llibertat de la televisió actual per fer sentir la seva veu, sempre discordant, sempre crítica. Aquestes dues entregues són excessivament amables i, en conseqüència, oblidables al cap d’unes hores, i això és probablement el pitjor que es pot dir d’una antologia que porta la marca de La dimensió desconeguda. Si a això li afegim altres dificultats (com un metratge excessiu en el primer episodi) el resultat és decebedor, tot i el potencial que té la sèrie tenint en compte el currículum cinematogràfic de Jordan Peele. Esperem que en els propers episodis La dimensió desconeguda de 2019 apugi el llistó. De moment, ens quedem amb Black Mirror

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.