Les banderes s’alcen i onegen amb entusiasme. N’hi ha d’espanyoles i d’altres amb la iconografia del partit, però cap senyera. A l’escenari de l’auditori del Palau de les Arts de València, tres pantalles i un centenar de joves somrients completen el fons d’una fotografia insòlita que, fa uns mesos, hauria semblat impossible. Els protagonistes, que ara semblen tots amics, són els principals representants del PPCV: María José Català, alcaldessa de València; Vicente Mompó, president de la Diputació, i Juanfran Pérez Llorca, el president de la Generalitat. Entre ells, com un profeta, Alberto Núñez Feijóo, el líder estatal del partit i candidat a la presidència del Govern espanyol. Acaben d’entrar entre el públic al ritme de la cançó The Hall of Fame —el passeig de la fama— mentre reparteixen encaixades de mans, besos i selfies.
Abans de començar les intervencions, un militant crida «¡Viva España!» i tot l’auditori li respon a l’uníson. A continuació es projecta un vídeo en què apareix la paraula «Fin», amb una fotografia de Pedro Sánchez tenyida de roig. El color canvia a blau, la imatge dona pas a un Feijóo confiat i la paraula es transforma en una frase: «Por fin». Al cap d’uns segons, comença un altre vídeo, acompanyat de l’Himne de l’alegria de Beethoven —i de la Unió Europea— mentre es llig: «Donarem la nostra opinió. Farem justícia. Recuperarem temps, diners i esperança. Parlarem de la teua família, de la teua llar, de la teua economia i de la teua vida. Derrocarem els murs. Votarem». Tot en castellà. Senyor pirotècnic, que comence el míting.
Català, l’estrella de la jornada
Obri el torn Mompó, però no parla d’ell mateix. Aquest matí s’ha fet públic qui encapçalarà la llista electoral del PPCV per la circumscripció de València i felicita l’escollida: «María José Català... La nova representació de la província al Congrés. No tinc clar si felicitar-te a tu o a Feijóo». Català a penes pot contindre l’emoció. La decisió s’ha convertit en un dels moments més destacats del míting. De fet, dedicarà bona part del discurs al seu nou compromís. Agrairà la presència de tots els representants institucionals, a qui s’adreçarà com a «estimats». Per moments, semblarà que estiga a punt de donar la benvinguda, un per un, a tots els militants. També relatarà com Feijóo li va proposar el càrrec i, abaixant el cap en senyal de compromís amb l’autoritat, contarà que li va respondre: «Clar que sí, president. Clar que sí». Però, abans, encara és el torn de Mompó.
El president de la Diputació continua amb una advertència: «La gent és el més important de la política. Si els abandonem deixaran de creure en nosaltres. President... et tocarà tornar a il·lusionar Espanya». Tot seguit, eleva una promesa enmig de l’auditori: «Diuen que omplir una plaça de bous és complicat; nosaltres la rebentarem». Amb una al·lusió a l’himne valencià, critica l’Administració estatal: «La nostra comunitat fa anys que li dona noves glòries a Espanya, però a canvi no hem rebut res d’aquest Govern», afirma en referència al sistema de finançament i ometent que el seu partit se n’ha posicionat en contra.
Quan Catalá reprén el fil de l’acte, adverteix que ens trobem en un moment en què cal triar «entre democràcia o autoritarisme». Ella vol estar a l’altura i mostrar el mateix compromís que veu reflectit en els seus companys. «Tinc claríssim què represente, vaig fixar-me en els valencians que omplien la plaça de l’Ajuntament i vaig veure què pensava la gent...». No s’està referint a l’acampada pel dret a l’habitatge que encara hi ha a la plaça, ni a les manifestacions dels docents, ni a les nombroses ocasions en què milers de persones van omplir els carrers per a protestar contra la gestió de la dana de 2024... Català parla de la manifestació contra l’entrada d’immigrants: «Ceuta no es ven, Ceuta es defensa! Ha arribat el moment de defensar Espanya!».
També reivindica els èxits del seu mandat i insisteix que s’han aconseguit sense l’ajuda del Govern estatal. En destaca, en concret, les inversions als barris, l’augment del nombre de policies i la seua política d’habitatge: «Ells multipliquen mentides, nosaltres multipliquem cases». Després de prendre aire, reprén les crítiques als socialistes: «Han fet una claveguera on atemoreixen als jutges; nosaltres guanyàrem, però no governàrem… Ara no sols serveix guanyar».
Després de fer referència a la victòria d’Espanya al Mundial de futbol —«la demostració de què podem unir-nos per un somni»—, posa fi al discurs: «Amb la V de València, de veritat, de valentia i de victòria, visca València i Viva España».
Pérez Llorca, més espanyol que ningú
El discurs de Pérez Llorca és el més curt, però també el més emfàtic. «M’estalviaré les benvingudes, doneu-vos tots per saludats. Amb la excepció de les tres dones que lideren les nostres províncies a les eleccions estatals: María José Català, Macarena Montesinos i Elena Albalat. Som el partit de les dones! El partit de Rita Barberà!». Ho diu el mateix dia que, en una entrrevista radiofònica matinal, Feijóo ha afirmat que té previst eliminar el Ministeri d’Igualtat.
El president de la Generalitat dedica part de la intervenció a parlar de la dana més recent, que va afectar la Safor i la Marina Alta. Agraeix la tasca de tots els serveis d’emergència, «independentment del color polític de la seua institució». En aquest context, conta com la setmana passada el president del Govern va utilitzar diversos mitjans de transport privats per a anar a Oliva. «Primer el Falcon, després un helicòpter i per als últims 150 metres nou cotxes tot terreny. O set, o deu. Els que foren». És la seua manera de reflectir que Sánchez «no viu en aquest món» i que la política, ben al contrari, significa «estar a prop de la gent per a escoltar millor».
Després de dedicar unes paraules semblants als casos de corrupció del PSOE, llança un segon avís: «A l’esquerra del PSOE hi ha un batibull de partits, entre els quals Compromís, que ara es presenta a les eleccions amb ERC... Ací li diuen Esquerra Republicana del País Valencià, però és el mateix. Són independentistes i catalanistes! Volen separar-nos d’Espanya i nosaltres volem ser espanyols!».
Núñez Feijóo: Sánchez i tota la resta de coses
Abans que Feijóo inicie la seua intervenció, a la sala es projecta un altre vídeo. Hi apareixen treballadors que matinen, obrin els seus negocis i comencen la jornada laboral. Ja ho havia dit Mompó, calcant el discurs de Vox: «Som el partit de la gent que matina».
Feijóo dedica unes paraules a cadascun dels seus interlocutors. A Mompó li dona les gràcies «per omplir amb antelació la plaça de bous». A Català, «per fer el pas de ser la cap de llista». I a Llorca el felicita per «haver respost molt bé a l’emergència recent».
Segons Feijóo, les legislatures de Pedro Sánchez han sigut les pitjors per a les dones, les més cares de la democràcia i les més marcades per la corrupció. Una corrupció que «no ha sigut una anècdota, sinó la norma». A més, bromeja: «No sabia que a Zapatero li agradaven tant les joies». El públic riu. Feijóo continua amb les bromes, com si estiguera a La Revuelta: «Ara Sánchez diu que és zurdo, potser perquè les dues mans dretes que tenia estan a la presó», diu en referència a José Luis Ábalos i Santos Cerdán, exsecretaris d’Organització socialistes. Feijóo assegura que tot s’acabarà sabent, que tots «pagaran» pel que han fet i que la seua primera mesura com a president del Govern serà una auditoria de les despeses públiques. «Alçarem les catifes i obrirem les finestres, Espanya mereix la veritat i la neteja».
A més, Feijóo planteja tres preguntes vol formular a Sánchez abans de les eleccions: qui s’ha encarregat de l’assetjament que ha denunciat en alguns mitjans de comunicació la jutgessa Biedma —la responsable d’investigar el seu germà, David Sánchez—, per quin motiu el PSOE no va denunciar Leire Díez i si hi va haver una tupinada en les primàries socialistes que va guanyar el 2017.
Entre els crits de «president, president» i els aplaudiments sincronitzats del públic, Feijóo desenvolupa la resta de propostes principals: rebaixar l’impost sobre la renda i eximir-ne els qui cobren el salari mínim; construir habitatges per a crear una nova generació de propietaris; estalviar diners públics amb menys càrrecs i permetre que cadascú puga cuidar els seus familiars si ho necessita. Sobre l’última promesa no aporta concrecions. En els darrers mesos, curiosament, havia carregat contra l’excés de baixes laborals. De les pensions, ni una paraula.
«No m’acomiadaré de vosaltres. Primer, perquè tornaré. I, després, perquè he d’agafar un vol a Vigo. No m’oblide d’aquesta comunitat, que és a la que més l’interessa que guanyem. Visca València i visca Espanya». Torna a sonar The Hall of Fame i, amb la cançó, es reprenen les encaixades de mans, els besos i les abraçades. El públic abandona l’auditori. Per dins, potser estan repetint el lema del míting: «Per fi».