Els crítics

L’escriptura de precisió de Julian Barnes

‘L’única història’ és la darrera mostra de mestratge literari de Julian Barnes (Leicester, 1946), l’autor de la celebrada ‘El sentit d’un final’ i un dels novel·listes contemporanis que mostra amb més precisió literària els conflictes universals i eterns de les relacions humanes. La seua nova novel·la torna a ser un mecanisme gairebé infal·lible de rellotgeria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“No cal dir que el terme originalitat’ és dels més relatius que hi ha al mercat. Està emparentat amb els conceptes de ‘moda’ i de ‘novetat’ i, per tant, el seu valor està del tot en clara dependència del pas del temps”. D’aquesta manera, en l’assaig El sentit de la ficció (reeditat recentment en Proa) relativitzava Jaume Cabré el concepte d’originalitat. 

L’escriptor barceloní aclaria que no pretenia negar valor a la recerca de l’originalitat, però emfatitzava que “és un valor afegit al fet creatiu i no n’és l’essència ni la substitució”. En acabant, tot l’anterior es pot entendre com una reivindicació de la factura literària, de la manera de contar les coses més enllà de com d’innovadora siga la proposta. La raó que explica que a molts lectors els (ens) agrade un autor com Julian Barnes, que extrau la substància narrativa de conflictes universals i eterns, temàtiques sobre la complexitat perplexa de les relacions humanes, sobre la memòria i el punt de vista, matèria de tantes històries llegides o visualitzades.

Comptat i debatut, el fil argumental de la seua darrera novel·la, publicada el 2018 i editada el febrer passat per Angle, amb una curosa traducció al català d’Alexandre Gombau, pot resultar prometedor (o suggeridor) però en cap cas inèdit: la relació entre Paul, un jove de 19 anys, i Susan, una dona casada i amb filles que voreja la cinquantena, remet a uns altres referents fílmics i literaris. 

En les entrevistes, Barnes li atorga a la seua parella el tret distintiu de la relativa innocència —malgrat la diferència d’edat— dels dos protagonistes. Una certa troballa que li hem de reconèixer. I també li podem concedir que torne a posar el focus en la classe mitjana britànica, bastant menys novel·litzada que la nord-americana. Una fauna que ja havia retratat, entre més, en El sentit d’un final, novel·la que té nombroses concomitàncies amb la seua nova criatura. 

Paul i Susan, de fet, es coneixen en un club de tennis d’una zona residencial, fent parella casual de dobles mixtos —segurament jugant en superfície d’herba, no de terra batuda com suggereix la coberta catalana—, una arrancada que també té gràcia. Però el contrast d’edats en la relació és la remor de fons per tractar uns altres temes com la violència de gènere o les addiccions, temes també profusament tractats en la narrativa contemporània. I la mirada al passat del protagonista enllaça L’única història amb El sentit d’un final, tot i que ara domina una certa fredor, sense sentiment de culpa ni recança. Potser també hi ha alguna cosa de relativament singular en el distanciament amb el qual Paul relata els fets i en alguns trets del personatge de Susan. 

La resta del mecanisme, tanmateix, funciona per pur domini de les arts narratives, per uns dots novel·lístics amb escàs correlat en la novel·la contemporània. Començant per un inici que hauria de formar part dels plans d’estudis de les escoles d’escriptura: “Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc? Vejam, em penso que, al capdavall, és l’únic dilema vàlid”. 

En llegir aquest fragment i els paràgrafs següents, hi ha moltes probabilitats que el lector siga absorbit immediatament per la història. Hi compta també el que molts crítics qualifiquen com l’elegància de la prosa de Barnes, que en realitat és una qüestió de forma i també de fons. Trobareu un exemple d’això en la pàgina 153, quan Paul parla d’una categoria superior a la del mal sexe. “El sexe penós és el més penós de tots”, diu. No calen més detalls. Els lectors adults saben perfectament de què s'està parlant.

L’escriptura de Barnes també resulta atractiva per la precisa estructura dels diàlegs i de les trames, que en aquest cas serveixen per fer avançar el relat i per anar dibuixant els perfils dels personatges, principals i secundaris, dotant-los d’ulls i cara, mostrant-los amb tots els seus matisos i complexitats. Amb creacions tan reeixides com Joan, la impagable amiga nihilista de la parella. 

També hi ha precisió a l’hora d’intercalar les veus del narrador, de la primera a la segona —poc habitual en la cultura anglosaxona— i la tercera. Canvis de vegades imperceptibles, que poden passar desapercebuts pel golafre exercici de lectura que és qualsevol novel·la de Barnes. Algú que no necessita alquímies ni artefactes estranys per atraure’ns. Així de potent, sofisticada i rica és la seua narrativa. Fins i tot en una novel·la relativament menor com la plaent L’única història.

L’única història
JULIAN BARNES
Traducció d’Alexandre Gombau
Angle Editorial
Barcelona, 2019
254 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.