Qualsevol persona amb curiositat però sense informació prèvia que s’enfronte a la part musical del projecte de Laia Borràs i Pau Senserrich és possible que experimente una certa desubicació. La recuperació de cançons de bressol i altres peces tradicionals actualitzades amb elements electrònics o discursius procedents de la contemporaneïtat és un operatiu recurrent els darrers temps. Passa que a aquells elements s’hi afegeixen sonoritats aflautades però difícils d’identificar. I aquí rau la transversalitat i singularitat del projecte.
Aquestes sonoritats procedeixen de peces ceràmiques dissenyades per Borràs que, una vegada omplertes d’aigua i bressolades, projecten aquest so característic inspirat en les botelles silbato, instruments americans tradicionals de l’època precolombina. El fet de dissenyar les peces, el simbolisme de bressolar-les per interpretar les melodies —associat a la corfa conceptual de les cures— i la part performativa que suposa el contacte amb el cos, configuren aquest discurs barreja de música, arts escèniques i visuals. Base de l’espectacle que es presenta aquesta vesprada a la Fira Mediterrània de Manresa.
Tot plegat, serveix per articular «una reflexió artística sobre el cuidar», en paraules de Laia Borràs. «Aquest gest, el de bressolar, ens porta a recopilar diverses cançons de bressol i repertori tradicional català que parli sobre l’acompanyar, la família, la cura o el protegir. A partir d’aquí, reflexionem sobre diferents maneres de mostrar afecte i com ha canviat la forma de demostrar-nos amor», ens explicava l’artista i actriu.
Reflexió sobre el cuidar en un sentit ampli: «Cuidar un infant, un familiar més gran, un amic; cuidar sostenint, jugant, cantant o ensenyant, i cuidar allò que es perd, com les cançons o l’artesania. Tot a través d’un material tan fràgil com la ceràmica, que ens parla de la cura i la paciència per si mateix», reblava l’artista, promotora amb Senserrich de Can Jové, una masia en rehabilitació a Santa Margarida de Montbui (Anoia), que és el seu centre de creació, taller ceràmic i espai per mostrar espectacles de proximitat.
Un disc acollidor i captivador
Per molt sorprenent que siga l’efecte sonor de les peces ceràmiques —que es presenta en el disc des del primer segon, en la captivadora «Intro»—, cal posar més carn en l’olla per sostenir la proposta. Quan siguis gran i jo sigui velleta s'aguanta també per les càlides veus de Borràs i Senserrich, de timbres diferents i complementaris, que es comencen a desplegar perfectament harmòniques en la minimalista «En plorava de tristor», una cançó sobre les cançons que consolen els infants, amb històries de bruixes i gegants.
Però és en «Silenci» que comencen a albirar la riquesa de la bastida sonora, veus acompanyes d’un teclat senzill i evocatiu, alguns efectes sonors i el taral·leig típic d’una cançó de bressol. En «Cançó de Nadal» la veu de Senserrich ens apareix modificada, com envasada al buit, en una dinàmica també minimalista alterada per «Sant Joan», el single d’avançament, en què el particular xiulit de les peces ceràmiques cavalca sobre un ritme frenètic i les veus ja desfermades de La Portera, en el que s’esbrina un trencament bastant escènic, com un gir de guió. Una peça que connecta amb les recerques sòniques de l’Arnau Obiols.
És en «Endreça», tanmateix, que la proposta comença a volar de veritat, un tall preciós, sensorial, amb un segment encisador de guitarra i veus. Una delícia.
«Tinc por», pel contrari, és un tema amb les veus en primer terme, doblades, modificades, en unes dinàmiques que recorden per moments les Tarta Relena però amb el toc personal de Borràs i Senserrich. És en «Endreça», tanmateix, que la proposta comença a volar de veritat, un tall preciós, sensorial, amb un segment encisador de guitarra i veus, amb un subtil toc electrònic per sota que atorga gruix al tema, i un final recurrent però efectiu de veus infantils. Una delícia.
«La mare de Déu», mentrestant, és un altre tema d’estat de gràcia, un tall del repertori popular que La Portera vesteixen de manera senzilla i evocativa, fins conduir el tema a un esclat electrònic ja més marcat, quasi ballable, amb la veu de Senserrich perdent-se en el mur sònic, allunyant-se. Un camí a seguir, decididament, en futurs espectacles i discos.
«Quan siguis gran» rebla el clau, una cançó programàtica, desiderativa, amb una melodia bonica i detalls subtils, esquitxada de frases recitades. «Enmig del caos busquem la calma, una falda tova que ens ajudi a reposar, un coixí fresc que ens aculli les galtes. (...) I tot aquest caos, que és nostre, continuarà fent soroll», diuen, abans que entren un grapat de veus infantils i, finalment, un cor, remarcant el tema principal, «Quan siguis gran i jo sigui velleta (...)». La cirereta del pastís. El toc final.