Romanitat

Ferran Arasa: «Els camins naixen i creixen en funció de les necessitats de cada moment»

Professor titular d’Arqueologia de la Universitat de València. La seua activitat investigadora se centra en la romanitat a les comarques septentrionals de Castelló. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Com hem d’entendre la romanització?

—La romanització és un procés imperialista de conquesta, d’imposició i d’administració a través de la dominació militar i la potència extractiva de recursos. Però en aquest procés de dominació hi ha una interacció cultural, un intercanvi de valors i d’identitats, fins i tot.

—I la realitat lingüística?

—El que coneixem és que hi ha una perduració llarga de les llengües ibèriques, que sobreviuen almenys fins al segle primer de l’era. Primer s’encunyava moneda en una única llengua i més tard en bilingüe. També hi ha fragments d’autors en què se cita que hi havia gent que parlava llengües antigues, encara. Aquesta realitat, que arriba fins al segle III o IV fins i tot, succeeix en zones molt concretes.

Pel que coneixem, sembla que no hi ha una política d’imposició cultural. Els processos en aquella època duraven molt i l’assimilació cultural degué produir-se molt lentament.

—A nivell territorial, el País Valencià ja patia un desequilibri entre zones costaneres i zones d’interior?

—Podem dir que es dona un desequilibri territorial molt similar a l’actual, perquè al cap i a la fi les ciutats actuals tenen un origen no ja romà sinó fins i tot ibèric. Per tant, sí que es veu en general una concentració urbana i demogràfica a la franja costanera. Es tracta d’un procés que prové d’una època anterior a la romana, perquè aquestes ciutats més pròximes a la costa de què parlem (Sauguntum, Edeta, Saiti, la Vila Joiosa o l’Alcúdia d’Elx) són d’origen ibèric. Alguns factors que en determinen la ubicació perduraran en època romana, com són l’agricultura i l’orografia, ja que el lloc més planer se situa prop del litoral: mirem la plana de Castelló, la Ribera, l’Horta de València i la plana d’Elx.

—La xarxa viària romana contribueix a compensar aquest desequilibri o a accentuar-lo?

—D’alguna manera, el consolida, perquè les vies es fan on hi ha ciutats i, per tant donen facilitat de comunicació a la gent que viu en aquestes zones.

—Quin nivell de poblament es donava en les zones més explotades, com les planes a què es refereix?

—No en tenim informació exhaustiva, però sí evidències arqueològiques que mostren un nivell d’ocupació molt important del territori rural pròxim a les ciutats, fins i tot en zones allunyades. Tots els assentaments que detectem degueren haver estat ocupats al mateix temps. Hi hagué una ocupació important, com també hi ha un auge demogràfic entre els segles I i II de la nostra era, en època imperial. A tall d’exemple, unes dades extretes d’una investigació que estic duent a terme en aquests moments: als voltants de Castelló hi ha més de trenta assentaments romans. A la partida de Vilamargo, la vil·la romana que s’ha excavat té una superfície de 2.600 metres quadrats. Hem de pensar que, si no tots, alguns dels altres assentaments localitzats podrien tindre superfícies similars. Per tant, podem imaginar un impacte antròpic d’explotació de recursos molt important en època romana.

—Tornem a la xarxa viària. La Via Augusta, al seu pas per Castelló ha llegat un important patrimoni. 

—Castelló reuneix alguns factors que afavoreixen la bona conservació de determinats trams que s’estenen, rectilinis, durant diversos quilòmetres, com també la conservació dels mil·liaris: dels 24 o 25 que s’han trobat al País Valencià, una vintena han aparegut a les comarques septentrionals de Castelló. El motiu podria ser degut al fet que l’interior de Castelló és molt muntanyós, cosa que ha permès emprar sempre pedra natural per a qualsevol construcció i no reutilitzar els mil·liaris, com ha succeït a la plana de Castelló o a l’Horta de València.

—La Via Augusta, de València cap al sud, passa per l’interior i no per la costa.

—Per la costa hi havia una via secundària que rodejava el Montgó, però hi ha raons geoestratètigiques i polítiques per condicionar el pas per la Costera cap a la Font de la Figuera. Saiti (Xàtiva) era una fundació augusta. L’emperador decideix que el traçat es desvie del camí històric per passar per Cartago, una altra colònia augusta. Aleshores des de la Font de la Figuera baixa pel Vinalopó, passa per Elx i torna posteriorment a l’interior. 

Es tracta d’una decisió política, com també succeeix a l’Ebre, on la via es desvia del seu traçat més rectilini i lògic per passar per Tortosa, sobretot quan sembla que hi havia un pas antic de l’Ebre, d’origen preromà, a Amposta. La lògica constructiva depenia, en molts casos, no tant de condicionants geogràfics com d’interessos polítics.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.