Romanitat

Pau de Soto: «Els romans es movien per temps, no per distància»

Doctor en Arqueologia clàssica, especialitzat en xarxes de transport i comunicació al món romà, tema que va centrar la seua tesi Anàlisi de la xarxa de comunicacions i de transport a la Catalunya romana

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quina era la lògica constructiva romana?

—De vegades, costa d’entendre a partir de quins paràmetres els romans dissenyaven el traçat de les calçades. El que és segur és que buscaven el mínim esforç. Traçaven a partir de la visibilitat i mesuraven cada milla per fer la calçada més recta i menys costosa. La tria de l’itinerari podia ser per qüestions de comoditat, polítiques o de promoció d’un territori per compensar la col·laboració dels indígenes locals. 

—Quina part aprofiten de la infraestructura existent i quina construeixen ex novo

—El problema que tenim amb l’arqueologia viària de l’època romana és que no ho sabem, perquè no hi ha fonts que ens parlin de les vies ibèriques.Tot el que podem fer és emetre suposicions. Sí que és cert que hi havia una sèrie d’eixos principals, com la Via Augusta, que com a ruta ha existit sempre. És el camí d’Hèrcules. El que és impossible de saber és si els romans la van fer tota nova o si van aprofitar un camí existent.

—Hi havia intenció geopolítica a l’hora de confeccionar el mapa de tot l’imperi? Una representació mental d’un territori unificat a través de la xarxa viària?

—Els romans es plantejaven ordenar el territori com una de les seves finalitats per motius comercials i polítics. Ells ja tenien una imatge de com era la península Ibèrica. Deien que era com una pell de toro. En aquella època, el dibuix i la cartografia no tenien intencions realistes, ni translació d’escala. Un exemple d’això és la Taula de Peutinger que, tot i ser una còpia medieval la que es conserva avui, es regeix essencialment pel paràmetre de la utilitat. Es tracta d’un mapa molt allargassat de gairebé set metres, on es dibuixa l’Imperi romà. Es tracta només d’una representació gràfica amb els punts d’aturada i les vies, sense respectar l’escala. Podríem comparar-ho a un mapa de parades del metro actual.

—Temps o distància? Com es mesurava un trajecte?

—Sempre he defensat la teoria que, tot i que es mesuraven les vies –d’aquí els mil·liaris–, els romans es movien per temps, no per distància. Els viatges es comptaven per jornades i no per milles. El mapa mental del viatger és temporal. Les fonts romanes sempre s’expressen en temps, tot i tenir les milles. 

—Podem imaginar la vida a la carretera?

—L’experiència devia ser molt diversa segons el nivell econòmic de qui viatjava. Hi ha molts tipus de viatger i moltes motivacions per les quals emprendre un viatge. Sabem que hi havia els viatgers oficials, que podien ser correus i els equivalents a funcionaris actuals. Els primers viatjaven ràpid i a les mutationes podien canviar de cavall. Els viatgers privats no canviaven de cavall, sinó que s’aturaven, descansaven i emprenien de nou el viatge al dia següent. Hi havia qui viatjava per plaer, i anava a poc a poc i podia quedar-se un parell de dies en una mansio. I qui era venedor ambulant devia fer nit al ras.

—Les infraestructures per a viatgers es trobaven només a les vies principals, com l’Augusta?

—Sabem que hi havia les mansiones i les mutationes per una sèrie d’obres clàssiques, com l’Itinerari d’Antoní o els vasos de Vicarello. A partir d’aquestes fonts, sabem també que hi havia una xarxa d’aquestes instal·lacions al llarg de la Via Augusta, que era l’autopista del moment, però desconeixem si a les altres calçades romanes n’hi havia o no.

A les vies principals, el que a nosaltres ens marca el ritme del viatge són les mansiones i les mutationes, que són els punts d’aturada. 

—Com podem classificar les vies? 

—Les fonts citades han servit per veure quines eren les vies principals i quines les secundàries. Una via principal era aquella que mereixia ser recollida en un recull de vies. Qui planificava un viatge, ho feia per les vies principals. Les secundàries eren vies per a trajectes curts i d’interès més aviat local.

—Es percep un desequilibri territorial que el disseny de la xarxa viària accentua.

—La xarxa viària romana està pensada per aprofitar econòmicament un territori. Roma, a més, construeix ports, marítims i fluvials, perquè és la manera més econòmica i més eficient de transportar i exportar mercaderies cap a Roma. La xarxa viària és molt perifèrica: el que interessa són els punts de la costa, perquè s’hi produïa vi i oli. Es donaven, per tant, dos circuits comercials: un de perifèric, de grans produccions i exportació cap a Roma, i un d’interior molt més autàrquic, en què es produïa per consumir. 

Aquesta visió s’oposa a la que s’imposà al llarg dels segles XVI a XVIII, on la construcció política del territori va fer que tot mirés cap endins, i que es creés un sistema radial. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.