–Els Dietaris de la República i la guerra que heu editat a Tres i Quatre havien estat publicats però amb una censura que heu eliminat, oi?
–Enric Pujol: Ja hi havia una base publicada, a Al llarg de la meva vida, però aquesta obra va sortir publicada l’any 1970 i han passat més de cinquanta anys. Si editàvem ara aquest dietari, tots els dietaris del Soldevila quedaven disponibles al mercat. No estan ordenats perquè s’han anat publicat en funció del que anàvem trobant, però estan tots. Una edició de l’obra completa ordenada i amb criteris era una obra d’anys i panys i no hem trobat finançament per fer-la tampoc. Aleshores, vam decidir fer aquesta revisió però aprofitant per recuperar tot el que s’havia censurat. En Francesc Foguet se’n va anar a Salamanca, a l’Archivo de la Administración, per veure què havien censurat. I també teníem un manuscrit on podíem veure una autocensura del mateix Soldevila que aquí hem pogut incloure. I també hem inclòs uns dietaris de les seves anades al Comitè Internacional de Ciències Històriques...
–Uns breus carnets de viatge?
–E.P.: -Sí, que eren com una mena d’impressions de viatge. I vam fer les anotacions de tot això. La nova edició és pensada per al gran públic però s’acosta a una edició crítica i és molt llegidora.
–És molt llegidora perquè es combinen entrades curtes i llargues (però no massa), i hi ha narració i diàlegs i poesia...
«Els seus dietaris tenen començament i final: comença amb el naixement del seu fill el 1931 i acaba amb el retrobament amb el seu fill, el 1939, a l’exili. Això només ho fa un escriptor amb consciència d’escriptor».
–Francesc Foguet: És un dels aspectes que hem volgut destacar. Soldevila és historiador però també és escriptor i la vàlua literària d’aquests diaris és molt evident. També hi ha tramat que és molt literari. Té aquesta mirada d’historiador però al mateix temps un estil. Cal tenir present que estaven pensades per després fer unes memòries quan fos gran. Però no va tenir mai temps i es va convertir, de cop i volta, en una obra que té interès historiogràfic però també interès literari. Hem de recordar que el dietari és un gènere proteic i Soldevila sap explotar molt bé les condicions del gènere. Hi aboca reflexions que són sobre història o sobre el present però també aspectes íntims —molt íntims— i reflexions sobre la vida intel·lectual i pública durant la guerra. A més a més, té començament i final: comença amb el naixement del seu fill el 1931 i acaba amb el retrobament amb el seu fill, el 1939, a l’exili. Això només ho fa un escriptor amb consciència d’escriptor.
–E.P.: Cal tenir en compte que l’escriptura d’aquest dietari la fa en un dels seus moments més àlgids, personalment i col·lectivament. A la Segona República, escriu la seua Història de Catalunya, que es publicarà el 1934, i està eufòric. Hi ha una institucionalització política i cultural i ell és un referent. A partir de la publicació d’aquesta obra es converteix en l’historiador de referència.
–Perquè, el 1931, quan comença a escriure, ja és un historiador conegut i reconegut?
–E.P.: Sí que és un intel·lectual de primera perquè el 1930 ja dirigeix la Revista de Catalunya. I fa una cosa absolutament agosarada. Quan es proclama la República Catalana, al mes següent fa un número de la Revista de Catalunya que titula Història de la proclamació de la República a Catalunya. Això és una història del present que sempre volem fer i no fem mai de la vida. I ho fa amb pretensió d’historiador, i ho diu que és una combinació de periodisme i història molt necessària. I ell pot fer-ho perquè té aquesta doble condició. Però publica documents; fa entrevistes i, realment, fa una obra de referència.
–Tot i ser una obra d’urgència.
–E.P.: Urgent, però tan rigorosa que sorprén.
–No és habitual. De l’1 d’octubre encara ningú ha fet una història com cal. I han passat nou anys.
–E.P.: Responent la teva pregunta: sí, ell ja era un historiador important. Entre la Història de Catalunya i aquesta faceta més periodística, quan arribi la guerra presidirà la Institució de les Lletres Catalanes i publicarà Hores angleses, que és una peça més dels dietaris, i tindrà un èxit brutal. És a dir que, mentre va escrivint el seu dietari més privat (que publiquem ara), publica ja com a dietarista aquesta obra i provoca un gran impacte.
–F.F.: A més, havia escrit i publicat poesia i havia escrit, i estrenat, teatre. És a dir, que la diversificació és d’escriptor i intenta tirar endavant totes aquestes facetes també. La consciència d’escriptor s’afua en aquesta època.
–La poesia també entra al dietari també. En una entrada, explica: «Anava a fer un poema, ‘La guerra a Catalunya’ però l’he deixat de banda per un que es diu ‘bombardeig’».
–E.P.: En aquesta època agafa un pseudònim, Silvestre Albanell, i està en consonància amb tots els canvis estètics que hi ha en aquell moment a Europa. El que volia dir és que Hores angleses parlen dels anys vint, quan ell està a Anglaterra.
–A Liverpool, a la universitat, de lector de llengua, oi?
–E.P.: Sí, sí, però vull dir que és una obra que és dels anys vint i la dona a conèixer durant la guerra.
–F.F.: L’estil d’Hores angleses és el mateix que el d’aquest Dietari de la República i la Guerra. Però aquí crec que hi afegeix alguna cosa, perquè al dietari és capaç de posar-hi fragments de poemes, provatures de contes, de narracions, de somnis. Tot allò que admet el dietari, que és un gènere molt proteic, que ho permet tot.
–Que canvia contínuament de forma, sí. Fins i tot explica històries, gairebé intimitats, de les reunions de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).
–E.P.: Ferran Soldevila és un perfil emblemàtic en aquest equip intel·lectual que donarà suport a la Generalitat Republicana des del moment que es constitueix. És un intel·lectual representatiu del grup. I no només és representatiu sinó que també és el cronista: explica què passa a la Institució, a la Revista de Catalunya, les fílies i les fòbies de cadascú.
–F.F.: El fet que el trien per la ILC és simptomàtic perquè ell és historiador sobretot. Però el trien per a una institució de les Lletres Catalanes. El que és interessant és que ens dona una visió interna d’aquestes reunions de la ILC i afloren no únicament les tensions del moment sinó també la preocupació que podien perdre la guerra. Si perdien la guerra, el Soldevila tenia molt clar que, per tot el que havia publicat, hauria de marxar a l’exili. A més, comenta la relació amb Carles Riba i els cenacles de l’època...
–Per entendre les relacions entre Riba i Carner és un dietari important perquè ell té bona relació amb Riba i va a sopar a casa de Carner i en parlen un de l’altre.
–E.P.: Això és fonamental per als historiadors perquè les actes de la ILC no ho expliquen. Per exemple, no era clar que s’hagués de ressuscitar la Revista de Catalunya i és ell, Soldevila, qui ajuda a imposar-ho perquè hi hagi una continuïtat.
–F.F.: Una cosa que pot sorprendre els lectors d’avui és aquesta ferma voluntat de continuïtat malgrat les dificultats del moment. Malgrat els bombardeigs, es fan les reunions de la ILC. En el cas de Soldevila, no és només la tasca de professor, sinó també de divulgador de la història, d’escriptor, d’articulista, etc. Tot i les dificultats materials continua en actiu.
–E.P.: De fet, ell diu que el treball és un refugi davant la guerra. Val a dir que aquest equip intel·lectual tindrà continuïtat també a l’exili: hi ha la ILC, que se’n va a l’exili, i tornen a ressuscitar la Revista de Catalunya. La Generalitat tenia clar que la cultura era un front de combat.
«Ferran Soldevila és un perfil emblemàtic en aquest equip intel·lectual que donarà suport a la Generalitat Republicana des del moment que es constitueix. És un intel·lectual representatiu del grup. I no només és representatiu sinó que també és el cronista»
–I també hi ha el seu món més íntim. També hi ha coses sobre la seva relació amb Rosa Leveroni (R.L.), que havia estat alumna de l’escola de bibliotecàries. Això ho heu rescatat del manuscrit?
–E.P.: Sí, perquè ell hi posava les inicials però al manuscrit no hi eren. Ja s’ha explicat la seva relació extramatrimonial.
–F.F.: També hi ha d’altres festeigs amb altres alumnes. És un element que té un to literari, perquè moltes vegades juga a la insinuació, al dir i no dir, que per al lector és com una mena d’enjòlit que el fa pensar: i aquesta qui era? És un element que després s’autocensura, perquè hem pogut seguir el manuscrit, el mecanoscrit i el text del 1970 i ell s’autocensura alguns aspectes que considera que no han de ser públics.
–E.P.: Ell més endavant farà una recreació del mite de Don Joan en català i fa un Don Joan mediterrani, que s’enamora de debó de totes les enamorades, un don Joan mediterrani català i ell s’identifica. És una obra de teatre que no va tindre èxit perquè actualitzava un mite espanyol —en aquella època!—, però en realitat era una cosa més tirant al Truffaut de L’home a qui agradaven les dones. En el fons és un anti-don Joan. I això també surt a una novel·la seva que és inèdita, que és El cavaller Despalau.
–I és inèdita encara?
–F.F.: Sí, perquè també està inacabada.
–E.P.: És un totxo, eh. I els capítols són en funció dels amors.
–F.F.: Quan vam llegir tot això, jo també em vaig preguntar si tot això era real. La resposta de Pujol és que era molt enamoradís. Aquesta faceta enamoradissa és un joc literari que li serveix per fantasiejar...
–E.P.: Però també n’hi ha de debò, eh. És un doble matrimoni.
–Ell és igualment optimista. El 3 d’abril del 1937 escriu: «I, tanmateix, jo soc un home format per a ésser feliç».
–E.P.: Sí, i sobretot tindrà el treball. És un apologeta del treball i tota la seva vida serà la seva feina d’historiador, escriptor, etc. Era una persona molt sociable, molt charmant i també molt familiar, eh!, també es veu als dietaris.
–F.F.: El que fa molt bé és combinar entrades molt lacòniques amb d’altres molt extenses. Les combina i per al lector actual és molt interessant. També juga molt bé amb l’el·lipsi: moltes vegades apunta les coses i, si vas llegint, les pots anar completant. Fa una selecció de materials abans d’escriure i després.
–Tornant al cercle d’intel·lectuals, també hi ha informacions molt interessants sobre el que pensaven els escriptors que es van quedar respecte als que es van exiliar ràpidament o els que van marxar, com Sagarra.
–E.P.: En el seu cas, amb el seu germà Carles Soldevila. Ell constava com a delegat de la Generalitat a París, però hi va trencar tota relació. I en una carta Carles li demana a en Ferran que no s’emboliqui amb la política o l’administració del moment perquè «enmig del caos no pot quedar bé ningú». Ferran li respon contundent: «Erroni: enmig del caos, resten bé aquells que s’esforcen a fer brollar un univers». En Carles Soldevila no era franquista però intentava estar per damunt de les circumstàncies i en Ferran és tot el contrari.
«En Carles Soldevila no era franquista però intentava estar per damunt de les circumstàncies i en Ferran és tot el contrari»
–És la resposta d’un creador que és conscient de la importància de la creació.
–F.F.: Cal destacar la convicció ideològica de Ferran Soldevila com a partidari de la República, de la Generalitat Republicana i la seva pertinença a aquest equip d’intel·lectuals que ha de continuar endavant malgrat les circumstàncies. Hi ha una supressió molt significativa respecte al manuscrit: hi ha un moment que fa una crítica als escriptors que van haver de marxar a l’exili —alguns per força major— i aquesta crítica, l’any 70, l’elimina. Considera que no és convenient. I certament no és així, després de tants anys. I entre els noms que hi ha, hi ha Ventura Gasol, Joan Puig i Ferrater, Josep Maria de Sagarra, Alexandre Plana o Agustí Calvet. Tots ells rebien subsidis de la Generalitat o de Francesc Cambó i ell criticava que se n’aprofitessin de les circumstàncies.
–E.P.: Ell, de fet, critica que n’hi ha que cobren de la Generalitat i d’en Cambó.
–Enhorabona.
–F.F.: Cal destacar que el dietari pot ser interessant per múltiples lectors, pels historiadors però també pels lectors que vulguin saber què passava durant la República i la Guerra.
–E.P.: I no necessites saber res d’en Soldevila i dels esdeveniments perquè pots reconstruir-ho molt fàcilment.
–Gràcies.