Retorn a la romanitat

Isabel Rodà: «Tot era Via Augusta»

Epigrafista i catedràtica d’Arqueologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. De 1989 a 1993 va codirigir les excavacions del jaciment de Santa Maria de Panissars (el Pertús-la Jonquera). 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Parlem del coll de Panissars i dels Trofeus de Pompeu.

—Va ser un professor d’institut local nord-català qui va trobar els trofeus de Pompeu. Es va posar en contacte amb nosaltres perquè excavéssim d’aquesta banda de la frontera. Ens hi vam posar, amb el Josep Maria Nolla, catedràtic a la Universitat de Girona, i jo mateixa. Entre finals dels vuitanta i principis dels noranta, van ser sis anys apassionants d’excavacions al coll de Panissars. Qui va donar impuls a aquestes excavacions va ser en Jordi Pujol.

El que no vam trobar va ser l’altar de Cèsar, segurament de marbre, que Juli Cèsar va construir al costat dels trofeus de Pompeu. 

—Els trofeus de Pompeu eren tan impressionants com les imatges que se n’han simulat? 

—Amb exactitud, no ho sabem, però suposem que devia haver-hi una visió espectacular del monument des del límit d’Hispània. Pompeu va fer construir-lo el 71 aC, perquè tornava a Roma victoriós de la guerra civil contra Quint Sertori. En el lloc on acaba el seu domini, hi construeix els trofeus. Amb ells inaugura una tradició molt important, que és deixar de construir monuments en el lloc on s’havien lliurat les batalles.

Els trofeus es van començar a desmuntar cap al segle IV, per reutilitzar la pedra, com he dit abans, per construir guarnicions. Durant aquella època tardana va regnar molta inseguretat i va ser el moment en què es van construir diverses fortificacions, com la de Sant Julià de Ramis, que vaig començar a excavar jo mateixa amb en Joan Maluquer i Miquel Oliva Prat. Aquesta fortalesa demostra la importància en època tardana de controlar el pas de la Via Augusta.

—D’on es va extreure el material amb què van ser construïts els trofeus?

—Nosaltres buscàvem pel voltant la pedra amb què s’havien bastit i no hi trobàvem res similar. L’única ciutat que funcionava en aquell moment era Empúries, aliada de Roma, i d’allà ve la pedra, concretament dels Clots de Sant Julià, una de les pedreres ubicada a l’ager emporitanus. Ho vam trobar perquè la glauconita només es troba als Clots de Sant Julià, i no al Voló.

—Com s’entén que el coll de Panissars siga el pas principal quan el del Pertús és més baix? 

—També l’usaven, però és un pas que queda enclotat, a tocar del riu Roma. El de Panissars manté una situació més estratègica, elevat, amb un millor control. De fet, el Fort de Bellaguarda vigila tots dos passos.

—La mansio Summum Pyraeneum és la primera de la Via Augusta.

—Efectivament, però no es troba al coll de Panissars, sinó a recer d’aquest, al vessant empordanès. La ubicació té la seva lògica, perquè al coll els dies de tramuntana el vent és insuportable i les temperatures molt baixes. Des d’aquí, els romans controlaven el pas de mercaderies, per a les quals feien pagar un peatge.

—La xarxa viària romana es va construir al llarg de diversos segles...

—Les vies romanes han estat en ús fins avui. Els traçats s’han aprofitat per construir nous camins i carreteres. 

La primera xarxa viària important s’implanta després de la guerra numantina el 133 aC. Al final del segle II, comencen a reestructurar la xarxa viària de caràcter militar. Es traça la de Mani Sergi, que va del costat de Vic a la costa laietana, travessant el corredor vallesà. També és el moment en què es comença l’explotació de l’agricultura a partir de les vil·les. En aquesta etapa, no existeix la Via Augusta, però sí la Via Heraclea, que parteix del mite d’Hèrcules i que marca ja una ruta que posteriorment serà aprofitada per la Via Augusta.

En què es concreta la planificació territorial i d’infraestructures després de la caiguda de Numància?

—En estructura viària, fundació de ciutats i explotació del camp i dels recursos naturals. I això podia ser el vi, l’oli, els recursos marins, la mineria... Els romans estructuraven un territori per fer-lo seu i en benefici propi; no hi havia voluntat altruista.

—En l’aspecte constructiu, es percep una evolució entre l’època republicana i la imperial?

—Sí, esclar. Però també l’ús d’algunes variants. Per exemple, hi ha el traçat antic de la Via Augusta que va pel corredor del Vallès, que és d’època republicana, mentre que la presència de les ciutats costaneres d’Iluro (Mataró) i Baetulo (Badalona), i en especial quan August funda Barcino cap al 15 aC, fa que es creï un ramal costaner el qual es desvia per la vall del riu Tordera cap a Blandae i la costa. 

—Per tant, Via Augusta és una marca més que un itinerari únic.

—Efectivament, tot era Via Augusta. No hem d’entendre-la com una via única sinó com una xarxa per ella mateixa. Per fer-nos una idea de la seva magnitud, a la comarca aragonesa de las Cinco Villas, al nord de Saragossa, s’han trobat mil·liaris amb la inscripció de Via Augusta. Es tracta, per tant, d’una xarxa viària de mentalitat molt moderna.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.