La seva pintura està travessada per una espiritualitat que, segons explica, l’ha acompanyat des de petita. Va estudiar Belles Arts i un expert en moda a la Universitat Francisco de Vitoria, a Madrid, però tenia clar que volia alguna cosa més que una formació, i era un lloc propi des d’on poder pintar. En acabar els estudis va tornar a Talavera i es va llançar a la piscina. Fa quatre anys que el seu estudi, caòtic i amb una bellesa antiga que el fa únic, és casa i taller alhora. «Tant de bo poder estar entre aquestes quatre parets fins al dia que me’n vagi d’aquest món…», diu, «perquè és el meu lloc de pau».
A les seves xarxes socials (@annabanana.studio), on comparteix el procés creatiu i fragments del seu dia a dia, intenta mantenir la mateixa premissa i mostrar la seva feina des d’un punt de vista humà i proper. No li interessa construir un personatge o mostrar una versió excessivament idealitzada d’ella mateixa, sinó presentar-se d’una manera natural. «Per a mi, les xarxes tenen valor precisament quan hi ha alguna cosa de veritat al darrere i no es converteixen únicament en una qüestió de postureig o d’imatge», explica.
—Si els teus quadres fossin finestres a un altre lloc, a quina part del món serien? I què tindria aquell lloc que no existeix en cap altre indret?
—Probablement en algun penya-segat perdut, un camp que ningú trepitja, una neu verge, llocs solitaris on poca gent és capaç d’arribar. Soc molt solitària en aquest sentit, tot i que gaudeixo molt de la companyia dels meus éssers estimats i amics, però necessito aquesta solitud per poder concentrar-me i «ser». M’angoixo ràpidament a les festes, als llocs on hi ha molta gent, etc., tot i que ho estic treballant… No me n’avergonyeixo. Per això, potser, responent a la pregunta sobre què tindrien aquests llocs que no existeix en cap altre indret, diria que aquesta solitud. Molts llocs bells s’han massificat a causa de l’alta demanda i de la fama que han adquirit, i precisament les meves pintures se situen en llocs gairebé intocables.
—Les teves pintures semblen tretes de somnis. Creus que l'oníric permet dir coses que el realisme no pot dir? D’on surten les imatges que pintes?
—Per descomptat, crec molt en els somnis i en tot aquest món que se’ns mostra d’una manera tan natural a través del son. Crec que dona a la meva obra un toc de misteri i espiritualitat, una cosa que amb el realisme no s’aconsegueix. Tot i això adoro els pintors realistes perquè ens ho han ensenyat tot i són la base de la pintura més moderna. Molts dels qui em coneixen saben que la meva gran font d’inspiració és William Turner, ja que considero que és el millor pintor de tots els temps fins avui. M’inspiro moltíssim en els seus paisatges, sempre donant-los una volta i prenent-los única i exclusivament com a inspiració, ja que al meu entendre la còpia deixa de ser art. Moltes de les meves obres, la gran majoria, són paisatges. Les imatges, encara que soni una mica cursi, neixen del meu cor i de la meva ment i depèn molt del meu estat d’ànim de cada dia. Només cal prestar una mica d’atenció per esbrinar-ho, sigui a través del color o en la profunditat de cada paisatge.
—Com és el teu procés creatiu?
—Complex, diria, i una mica desordenat. Prenc molts apunts a qualsevol hora del dia i les notes del mòbil estan plenes d’idees boges i no tan clares. Tinc milers de llibretes repartides per les bosses, els calaixos... on vaig apuntant tot el que se m’acut. N’hi ha prou amb una conversa, una mirada ràpida a qualsevol paisatge o fins i tot un sentiment perquè em serveixi d’inspiració. Per això penso que els pintors mai descansem: estem les 24 hores del dia pensant i intentant treure el millor de nosaltres mateixos, o el pitjor… També faig molts esbossos, tant a l’iPad com físicament, i faig milions de proves diferents. La lectura és una part fonamental de la meva vida, un plaer que em serena i sento que m’alimenta com a persona, ja no només com a pintora.
—Els teus quadres amaguen una obsessió secreta?
—Sens dubte estic obsessionada amb el més enllà, el purgatori i tot el que passa després d’aquesta vida. Tinc una obsessió molt gran per deixar empremta, ser bona persona i amable. Tinc desitjos de llibertat plena, tranquil·litat i pau, que crec que es poden apreciar ràpidament en les obres. I més obsessions que em guardo perquè l’espectador les pugui descobrir. La vida no és res sense una mica de misteri…
—Si poguessis robar una sola capacitat a un altre artista, viu o mort, quina seria?
—Sens dubte, li robaria a Turner la ment privilegiada i la paleta de colors, però, per no ser repetitiva, també li robaria a Van Gogh les idees tan diferents que tenia i que potser en el seu temps no eren tan compreses.
—Els teus quadres estan compostos per colors pastel, suaus, dolços… Quina és la part fosca de ser artista?
—Soc feliç sent artista, té molta llum més que ombres, però sí que és cert que, com tot, té la seva part fosca. En el meu cas, tot i que pugui semblar contradictori amb preguntes anteriors, potser és la solitud a l’hora de prendre decisions. Adoro la solitud i la necessito, però en moltes ocasions es converteix en la meva gran virtut i el meu gran defecte. Una altra part que em resulta molt dura són «els períodes de desert», com jo els anomeno. N’he tingut diversos i ho he passat realment malament. És una sensació de buit en què sento que he deixat de saber pintar i que no podré tornar a fer-ho mai més, com si la meva ment s’esborrés i em quedés sense idees. Per això sempre les apunto totes, perquè en aquests moments, quan arriben, pugui recórrer a la reserva. És una sensació rara i estranya. Em poso davant del llenç i em fa vertigen. És realment atroç. Una similitud perquè potser m’entenguis és com si et llevessis un dia i no sabessis caminar, parlar o escoltar; una cosa angoixant que m’omple de tristesa.
—Pintes per entendre coses que et passen o per imaginar coses que t’agradaria que et passessin?
—Per entendre el que em passa. Hi ha preguntes que em formulo constantment i que no sé respondre sense pintar. És la meva forma d’expressió més clara. Crec que és perquè soc una mica vergonyosa i em costa expressar-me en públic, així que intento ensenyar qui soc a través de les meves obres. Són la meva carta de presentació.
—Quins són els elements o conceptes distintius del teu univers?
—Crec que, a part de la paleta de colors, el que em distingeix són els elements còsmics: les estrelles i les constel·lacions, les llunes… i la vegetació, com les palmeres i els salzes, que és el meu arbre preferit. Barrejo la natura amb l'invisible que no podem apreciar, però que hi és.
—Hi ha alguna imatge que es repeteixi al teu cap des de fa anys i que encara no hagis aconseguit pintar com vols?
—Sí, en tinc diverses i a poc a poc aconsegueixo anar-les traient. No m’agradaria parlar-te de les que encara no he aconseguit perquè hi estic treballant, però puc parlar-te de dues que sí que he pogut treure a la llum mitjançant obres. Totes dues eren preguntes que em formulava contínuament. La primera va ser: «Si poguessis convidar Déu a sopar, què li preguntaries?». Així vaig titular l’obra, i em va ajudar molt a escriure tots els dubtes que tenia. La segona va ser: «Si l’últim sopar fos avui, què passaria?». És una escena força crua tot i ser un paisatge preciós, però parla de la desconnexió que tenim actualment. Crec que estem en una era en què tenim milers d’eines per estar connectats i hi ha més desconnexió que mai en la història. Em fa molta por i tristesa.
—Quina persona o personatge desitjaries que et demanés un quadre?
—No busco ningú en concret. Tampoc faré falsa modèstia, m’encantaria que la meva obra arribés a persones importants de la cultura que apreciïn l’art, com ara col·leccionistes importants o cases de subhastes. He venut obres a persones que es poden considerar d’alta importància social, però és veritat que les que més he gaudit són aquelles en què algú em diu que estalviarà a poc a poc per comprar-me una. Veig un esforç sobrehumà en algunes persones i és una cosa que m’omple d’orgull i emoció, el fet que donin aquest valor a la meva obra.
—Què et sembla més íntim: que algú t’expliqui una història personal perquè la converteixis en un quadre o que algú vegi una obra teva i s’hi senti reconegut?
—Són dues vies completament diferents. Quan pinto obres que després surten a la venda, és un autèntic honor sentir que algú s’hi sent identificat. És una cosa tan forta… Veure com algú connecta amb tu només donant una ullada a les obres és una cosa única. Però és veritat que he escoltat històries molt dures. En concret, fa poc vaig tenir una mare d’una nena que va morir a causa d’una malaltia als vuit anys. Volia fer una obra en el seu honor i per a mi va ser tot un repte, sobretot tractar el tema amb delicadesa i amor. Vaig patir molt amb aquella obra, però vaig sentir molta pau quan la vaig acabar. I, com aquesta, milers d’històries que escolto cada dia dels meus clients.
—El gust que tens a l’hora de crear els teus quadres també es reflecteix en la manera com vesteixes. D’on neix aquest estil tan personal i on compres la roba?
—M’agrada molt l’estètica a través de les peces de roba que em poso i el que puc mostrar de mi mateixa amb només un look. No em prenc la moda com una cosa banal perquè, si t’he de ser sincera, no hi dono gaire importància en el dia a dia, però sí que és veritat que m’agraden molt els teixits, les textures i combinar estampats diferents. Al final, també ho veig com una forma de «crear». M’agrada ser diferent, no segueixo el que està de moda, sinó el que m’agrada i crec que parla de mi. Una gran quantitat de roba és de la meva mare, sobretot jaquetes, i compro moltes peces vintage ja que sento que tenen una altra qualitat i una altra història. M’agraden les coses especials i molta de la meva roba me la fa la meva modista de tota la vida. Plasmo la idea en un paper, compro la tela i ella la confecciona, tot i que m’he apuntat a classes de costura com a hobby, així que potser començareu a veure coses que faig jo mateixa. És veritat que em demanen molt que pugi més contingut sobre moda, però no vull treure el focus principal de l’art. Estic buscant la manera de fer-ho perquè vagi tot en consonància. Aviat hi haurà noves idees i posts a Instagram!
—Com seria el teu futur ideal com a pintora per sentir que has triomfat?
—Crec que triomfar és intentar tot allò que et proposis, i que triomfo cada vegada que acabo una obra personal o lliuro un encàrrec. Sento un plaer enorme quan m’adono que puc pagar totes les meves factures i anar a un restaurant, gaudir d’un viatge o fer un regal a un familiar o amic gràcies a les meves obres. Professionalment, el meu objectiu és arribar a Nova York. Faré tot el possible per arribar-hi, però en cas de no aconseguir-ho tampoc sentiria que he fracassat. Hi ha mil oportunitats que es presenten i la que triï em farà créixer segur. Hi confio molt.