Israel

Així és l’extrema dreta israeliana que vol empènyer Netanyahu a la radicalització

La periodista Caroline Glick afronta la campanya electoral israeliana com si fos una guerra. Es presenta per la Nova Dreta. El partit existeix des de fa només tres mesos, però els seus objectius són molt antics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No se sap què va ser primer: si els discursos o els míssils. Es disparen míssils per fer decantar les eleccions o les eleccions determinen si es disparen míssils? A vegades sembla que el futur d'Israel depengui de les eleccions del moment i, en altres ocasions, sembla que no tinguin cap repercussió.

El vespre de març en què per primer cop des de fa gairebé cinc anys cauen míssils sobre Tel Aviv, Caroline Glick es dirigeix al quart acte de campanya d'aquell dia. Li costa trobar el lloc, situat en un edifici polivalent a Modiín que queda amagat entre magatzems i barraques. Un focus il·lumina la superfície de formigó de davant de l'entrada. Plovisqueja. Fa vent, i un jove ajudant de campanya lliga els cartells del partit HaYamin HeHadash a l'entrada de l'edifici on té lloc l'acte de campanya. Porta una eina voluminosa a la cintura.

Hayamin Hehadash vol dir "Nova Dreta". És un partit que existeix des de fa exactament tres mesos.

La política Caroline Glick encara fa menys temps que en forma part. Fins a començament de gener treballava de periodista, feia de columnista per a The Jerusalem Post i per al portal de dretes Breitbart News. És una de les veus conservadores més conegudes del país. Al desembre la ministra de Justícia, Ayelet Shaked, i el ministre d'Educació, Naftali Bennett, es van presentar a casa seva i li van preguntar si volia anar a llista al parlament pel partit que acabaven de fundar. La coalició de dreta religiosa del primer ministre Benjamin Netanyahu passava per una crisi i havia arribat a un acord per convocar eleccions anticipades. El nou partit es volia presentar davant la població com la força que pot fer coses de debò. Que no ha de doblegar-se per servituds religioses, sindicals o polítiques. Ni a Israel ni al món. Això era el que Caroline Glick reclamava en les seves columnes. I va acceptar de seguida.

"Només es viu una vegada. I ja no tinc 20 anys. No vull desaprofitar la munició que tinc. No has de posar l'arma en mode automàtic", diu Glick.

Sembla com si en comptes d'entrar en política anés a la guerra. El 4 de gener va escriure la seva última columna per a The Jerusalem Post en què justificava per què ara, amb gairebé 50 anys, entrava en política. Era, deia, la següent etapa del seu "recorregut vital sionista".

Des del cotxe envia un missatge dient que no troba el maleït lloc de l'acte.

A continuació, se senten trets al cel de Tel Aviv. Dos míssils que venen de Gaza. Tots dos cauen en un terreny despoblat. Les sirenes udolen pels carrers de Tel Aviv, a trenta quilòmetres de distància.

Són les nou i pocs minuts. A la sala hi ha unes cinquanta persones grans; al vestíbul, enmig d'una prestatgeria amb ampolles de whisky, hi ha dos homes i una dona. L'home, l'amo de l'empresa que comercialitza el whisky, el director de campanya de Caroline Glick i una periodista del diari de gran tirada Yedioth Ahronoth. El cap de l'empresa ens ofereix tastar un whisky. El director de campanya diu que els míssils de Gaza són el millor motiu per votar la Nova Dreta. La periodista sembla que ja hagi tastat dos o tres whiskies, però potser només està desesperada.

Els periodistes sovint tenen la sensació que són en un lloc equivocat, però si informes sobre Israel probablement aquesta sensació és pitjor. Cada mitja hora el món tremola. El primer ministre és probable que sigui acusat per malversació i frau; el mòbil del seu competidor més seriós ha estat piratejat des de l'Iran; la ministra de Justícia publica un vídeo en què es perfuma amb una colònia que es diu "Feixisme". Es funden nous partits contínuament amb noms combatius; a cada moment es formen i es trenquen coalicions sorprenents. Ara hi ha guerra, ara no; ara n'hi ha, ara ja no. Els altos el foc duren cinc minuts. Des del nord i des del sud l'enemic s'acosta per túnels i per l'aire, a Cisjordània es tirotegen autoestopistes al mig del carrer, i ara mateix apareixen tuits sobre l'alarma pels míssils sobre Tel Aviv.

I els que han de parlar a l'acte encara no arriben.

De fet, aquest vespre la periodista de Yedioth Ahronoth diu que volia fer una ruta de bars amb Benny Gantz, el prometedor candidat que pot competir amb Netanyahu. Però Gantz ha cancel·lat la cita perquè diuen que plourà. Per tant ha vingut a l'acte perquè a més de Caroline Glick també ha de venir a Modiín la ministra de Justícia: Ayelet Shaked és guapa però no és una bona persona. Veure-la sempre és un poema.

Què en pensa, la periodista, de Caroline Glick?

"Quan feia de periodista ja es comportava com una política de dreta", diu la noia, i mira al mòbil les imatges mogudes de la nit de Tel Aviv. A ella li van preguntar fins a quatre vegades si volia entrar en política a Israel. Sempre des de partits diferents. Riu amb la boca tancada. Cinc minuts abans que comenci l'acte, agafa el fotògraf que l'acompanya i desapareix. Se'n va cap a on sí que passen coses.

 

Quan, mitja hora més tard, finalment Caroline Glick arriba a l'acte, amb l'abric onejant, no està del tot clar si ja sap que hi hagut un atac a Tel Aviv. Primer ha d'anar al lavabo. El seu director de campanya, Jeremy Saltan, tranquil·litza els assistents. Aquest és un dels llocs més segurs d'Israel, diu.

Avui al vespre Caroline Glick fa de telonera. Ocupa el número sis de la llista de Shaked i Bennett. Ells dos són les estrelles de la dreta israeliana. Quan a final de l'any passat van abandonar el partit nacionalista religiós Llar Jueva per fundar-ne un de nou, els israelians estaven davant la tele com si Shaked i Bennett haguessin arribat la Lluna. Per un moment semblava que seria una alternativa a l'envellit rei Bibi, Benjamin Netanyahu. Més joves, més versàtils, més conseqüents. Conservadors i nous alhora. Però després van brotar altres alternatives com bolets. A més de la Nova Dreta es va fundar la Unió de Partits de Dreta i la coalició liberal de Benny Gantz, i l'eufòria entorn de Shaked i Bennett es va apagar. Segons les enquestes, el seu partit obtindria sis escons. Així Caroline Glick entraria a la Knesset.

"Si voteu la Nova Dreta, em voteu a mi", diu als assistents.

Glick fa un discurs que no es diferencia gaire del que farà uns minuts més tard Ayelet Shaked. Totes dues volen que el parlament pugui tombar més fàcilment que ara decisions del Tribunal Suprem. Volen reduir el poder dels sindicats. Volen reforçar la classe mitjana i l'exèrcit. Volen una solució amb un sol Estat per resoldre el problema israelianopalestí, en què parts de Cisjordània passin a estar sota jurisdicció israeliana i que altres zones, juntament amb Gaza, formin una mena de confederació palestina.

Volen que l'ensenyament a les escoles israelianes siguin més efectiu i més religiós. En general, la Nova Dreta està en contra dels buròcrates, l'esquerra, els palestins i els sindicats. Contra tots aquells que són un entrebanc per al desenvolupament d'un Estat nacional jueu d'èxit, capaç de defensar-se i independent. El seu pla és ser el partit minoritari més nombrós després de les eleccions, formar coalició de govern amb el Likud de Netanyahu i arrossegar la política del primer ministre més cap a la dreta.

Algú del públic pregunta en què es diferencia la Nova Dreta de Llar Jueva, el partit que ha deixat Shaked.

"Nosaltres som un partit no únicament per a gent religiosa, sinó per a israelians religiosos i laics", diu Glick.

I vostè en quin grup es troba?

"Jo estic a mig camí", diu Glick.

Ayelet Shaked arriba quan Glick és a la meitat del seu programa. A la ministra de Justícia la segueix una petita tropa de col·laboradors que semblen més aviat l'equip d'una estrella pop. Caroline Glick fa la impressió de ser valenta, diligent i a vegades una mica tossuda. Se li nota com se sent. Shaked és més misteriosa. Glick desapareix rere la seva ombra. Quan surt de la sala, l'avisa un home de l'equip que sembla adolescent: "Ara toca fer un tuit".

Naftali Bennett i Ayelet Shaked

"Per si en quedava cap dubte, l'atac amb míssils a Tel Aviv els ha esvaït. És hora de destruir Hamas", tuiteja Caroline Glick des del cotxe. I hi afegeix una foto de Tel Aviv de nit.

Fins a casa té un bon tros. Glick viu a Efrat, un assentament israelià a Cisjordània, entre Hebron i Betlem. Cal passar per carreteres estretes per entremig de les muntanyes de Judea, travessar dos controls, i de sobte s'arriba a una mena d'illa de barri residencial que podria ser a qualsevol lloc del món.

Caroline Glick fa uns quants anys que va traslladar-se a aquest assentament. No va ser una decisió ideològica, els motius van ser més aviat pràctics, diu al matí a la cuina de casa seva, mentre posa el cafè a escalfar.

"Aquesta zona és segura. I els meus veïns són els meus amics. Tots. Això abans no ho havia viscut. Els meus fills es poden moure amb llibertat. Aquí són molt més independents que a Tel Aviv o Jerusalem, on vivia abans", explica.

Els nens són a escola. La mare de Glick ha vingut des de Chicago per ajudar-la durant la campanya electoral. La dona de fer feines també hi és, un gos corre per la casa, hi ha joguines escampades per terra i sobre la taula de la cuina hi ha parada una xarxa de ping-pong per als nens. Si Caroline Glick no en parlés, un s'oblidaria que es troba al bell mig del conflicte israelianopalestí.

El cafè és tan diluït com als EUA, on va néixer Glick. De petita va viure a Chicago; el seu pare era metge i la seva mare mestressa de casa. Quan tenia 12 anys, la família va anar de vacances a Israel. Era l'estiu del 1982, en temps de la guerra de Líban. Li va encantar, explica, la llum, el mar, els soldats. Però, quan va tornar a casa, només sentia crítiques a Israel, fins i tot dins la comunitat jueva de Chicago. Va ser en aquell temps en què les forces d'ocupació israelianes van permetre la massacre de palestins a mans de milícies cristianes als camps de refugiats de Sabra i Xatila. El presentador preferit de Glick, Walter Jacobson, va dir que s'avergonyia d'Israel. Com a jueu.

"Aquells dies vaig decidir traslladar-me a Israel", explica Glick. "Va ser realment una reacció a les calúmnies dels mitjans".

Tenia 12 anys. Era una nena enrabiada. Ara en té 49. Hi ha hagut unes quantes guerres i hi ha un nou ordre mundial, però l'actitud de Glick pràcticament no ha canviat.

"Després de la destrucció del segon temple vam ser perseguits durant dos mil anys, anéssim on anéssim. A tot arreu del món. Aquesta terra és una prova enormement encoratjadora de la voluntat de supervivència de l'esperit humà i del poble jueu", diu Glick. "Tots tornem, hem tornat i tornarem per continuar escrivint la nostra història".

El segon temple. Un èxode de dos mil anys. Guetos. L'Holocaust. Guerres. Murs. L'únic que recorda el present és l'aspiradora que fa fressa per algun lloc de la casa. Glick va arribar a Israel després d'estudiar a la Universitat de Colúmbia i immediatament va fer el servei militar a l'exèrcit israelià. Va ser soldat durant cinc anys i mig, i el 2003 va acompanyar les tropes nord-americanes en la guerra de l'Iraq com a periodista. Explica que donava consells als soldats nord-americans sobre com calia actuar en una guerra com aquella.

"No en tenien ni idea, aquells es pensaven que allò era París l'any 1944, i que tothom sortiria a aclamar-los", diu Glick. "Però jo venia de Jerusalem, on veia atacs suïcidis a la porta mateix de casa. Cada dia. Haurien pogut aprendre molt de les experiències de l'exèrcit israelià al Líban".

Un es pot imaginar com devien apreciar els soldats nord-americans aquella corresponsal de guerra. Però Glick no vol que l'apreciïn, ella vol guanyar. Això es pot llegir en les seves columnes, també es pot sentir als discursos de campanya i fins i tot a la taula de la cuina de casa seva. Quan Glick parla sense embuts, se sent la dreta israeliana, i probablement també la dreta mundial. A ella no li suposa cap problema que Netanyahu es reuneixi amb caps d'Estat i de govern populistes de Rússia, el Brasil o Hongria.

"No es tracta de fer amics. Es tracta d'imposar els nostres interessos. Si tractéssim tothom com ens han tractat a nosaltres, estaríem molt sols", diu. "La línia s'ha de traçar allà on fem causa comuna amb els nostres enemics. Barack Obama va travessar aquesta línia. I vosaltres els alemanys també l'heu creuat. La nostra indignació no s'hauria de dirigir contra Polònia sinó contra Alemanya. Vosaltres vau cometre el major crim contra la humanitat. I ara feu aquesta política terrible amb l'Iran, un país que ens vol tornar a exterminar. Si com a diplomàtic israelià vols fer servir un llançaflames, la flama hauria d'apuntar a Berlín, no pas a Varsòvia".

El món exterior és increïblement tranquil, quan un hi retorna un parell d'hores més tard.

Dos dies després, en la nit silenciosa i negra d'Efrat el director de campanya Jeremy Saltan està mig perdut uns quants carrers més enllà. En una de les cases d'aquella zona residencial tindrà lloc un acte de campanya de Caroline Glick. Però Saltan no sap en quina. Totes semblen iguals. Probablement en aquella on hi ha penjada una gran bandera d'Israel, diu.

Agafa un parell de cartells i un faristol del maleter del seu abonyegat Chevrolet. Els cartells són nous de trinca, el partit també. Són blaus i blancs, com la bandera d'Israel i com els cartells de campanya d'altres partits. Saltan truca al timbre de la casa de la bandera. Sembla un comercial d'una empresa que no va gaire bé. La Nova Dreta aconseguiria set escons, afirma. Porta unes sabates gastades, l'americana i els pantalons costen com a màxim cent dòlars, la corbata li baixa una mica més avall de la panxa. Saltan té uns 35 anys, i aquesta és la seva quarta campanya electoral. El preocupen sobretot els nord-americans. "A Israel viuen uns 250.000 jueus nord-americans", apunta. La majoria són de dreta. Diu que van marxar dels EUA perquè preferien Israel. Que van venir al país amb plena consciència.

"Com nosaltres", afegeix.

L'home que obre la porta va amb una gorra de beisbol i és de Pennsilvània. Altres assistents són de Nova York, però sembla que la majoria venen de Nova Jersey. Porten quipà i la dessuadora del seu equip de beisbol. Hi ha crispetes, galetes, tacos, trossos d'api i unes minipastanagues llises que semblen els dits d'una criatura. Quan el menjador està ple, fa pensar en un establiment de menjar ràpid de Filadèlfia.

Jeremy Saltan estén els cartells i agafa un grapat de crispetes. Temps enrere era humorista. El seu nom artístic era The Jeremy Man. "Deia el mateix que ara. Però avui ja no riu ningú", diu. Probablement això també ha sigut una broma.

Vint minuts més tard Saltan anuncia l'arribada de Caroline Glick amb les paraules amb què sempre l'anuncia: "Periodista, escriptora, lluitadora: una dona que lluita incansablement a favor d'Israel. És un orgull poder dir que soc amic seu!".

L'anglès de Glick es torna més americà. Se sent com a casa, i no solament perquè aquest vespre l'acte sigui a Efrat. Parla sobre un diputat del congrés dels EUA que va trobar no fa gaire per Jerusalem. L'home citava, sense saber-ho, fragments del llibre de Glick The Israeli Solution ('La solució israeliana'), en què esbossa una solució al conflicte israelianopalestí que avui també és la preferida pel seu partit. El 2014 la idea era controvertida, ara ja és una opció generalitzada, assenyala Glick. A Israel i als EUA. El llibre ha estat promocionat per John Bolton, assessor de seguretat del president nord-americà, i pel vicepresident Mike Pence. De sobte Caroline Glick sembla una figura molt important en aquest menjador no gaire gran.

Quan va deixar l'exèrcit, va treballar per a Netanyahu com a assessora de política exterior. En l'última campanya Netanyahu li va demanar si volia anar a les llistes per entrar a la Knesset juntament amb ell. Però en aquell moment els seus fills eren massa petits, diu Glick. Li agrada Netanyahu, i diu que és el millor president que ara mateix pot tenir Israel. Sobretot, però, Glick el necessita. Shaked, Bennett i ella volen créixer a l'ombra de Netanyahu, fins que arribi el moment en què puguin assumir ells el lideratge del país.

El tour de campanya amb Caroline Glick és un viatge per la societat israeliana. La seva essència conservadora és més gran del que es pot imaginar la gent a la resta del món. No és cap casualitat que els partits israelians de dreta s'acusin mútuament de no ser realment de dreta. El retret de ser una fake right, una falsa dreta, només hi és aquí.

En un magatzem de Tel Aviv Glick parla amb joves jueus que han vingut a viure a Israel procedents d'arreu del món. Abans que ningú faci cap pregunta, cada jove explica de quin país ha emigrat i quan. Sembla una trobada d'alcohòlics anònims. N'hi ha d'Anglaterra, França, Rússia, els EUA, Argentina i Turquia. Hi ha gent de tot el món.

"Jo em dic Aaron i soc de Chicago. Fa dos anys que soc aquí", diu un dels joves.

"Jo també soc de Chicago", contesta Glick.

"Visca els Bears!", diu Aaron.

"Benvinguts tots!", exclama Glick. "Aquest és el millor lloc per ser jueu".

A Hertseliya parla al menjador d'un comerciant de catifes benestant. L'esposa del comerciant votarà, amb tota seguretat, Benny Gantz; i la cunyada de l'home explica que ella ha fundat un partit que es dirigeix a les feministes sionistes. Hi ha un gran bufet i vi; al jardí es veu una piscina llarga resplendent. El cunyat de l'amfitrió diu: "Gantz i tots aquests generals són uns xulos". La dona de l'amfitrió sentencia: "De fet, a Israel és absolutament igual qui votis. Al final tots fan el mateix. No saben fer altra cosa".

Aquesta és la millor frase de la vetllada. Aquí Caroline Glick sembla molt conservadora, un convidat d'un món molt antic. Uns quants dies més tard, quan sigui sobre un escenari al Herzog College, en un assentament de Cisjordània, semblarà una visitant del món lliure. Allà l'escolten mil estudiants, separats estrictament en blocs per a homes i dones. Abans de l'acte el rector de la institució recorda als oients que els polítics també són persones.

Diu això: "Els polítics també s'aixequen aviat, van a treballar, tenen família. Us demano que els respecteu".

Al costat de Glick a l'escenari hi ha Bezalel Smotrich, que afirma ser un "homòfob orgullós", i explica que l'activista palestina Ahed Tamimi es mereix un tret al genoll. Smotrich es presenta a la Knesset per la Unió dels Partits de Dretes. Quan Caroline Glick presenta el seu pla per resoldre el conflicte israelianopalestí, a ell tot li sembla massa complicat. Qui no és jueu que se'n vagi. Els estudiants l'aplaudeixen; quan Glick parla, hi ha remor de fons. La unió de partits de Smotrich està igualat amb la Nova Dreta a les enquestes.

Uns quants dies abans, en un petit menjador a Zichron Yaakov, una ciutat entre Tel Aviv i Haifa, Caroline Glick ha explicat el seu moment d'inspiració. L'escolten vint persones. Són dos quarts de deu. Un home dorm.

Va ser l'estiu del 1995. Glick havia participat com a oficial en l'aplicació dels Acords d'Oslo, la reglamentació del procés de pau amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Mentre es dirigia a una reunió en un hotel per analitzar la situació amb uns generals va quedar aturada en un embús a l'autopista de la costa. La culpa d'aquell embús la tenia un grup d'israelians que protestaven contra les negociacions amb l'OAP perquè dos autoestopistes acabaven de ser assassinats per palestins radicals. A l'hotel els generals li van dir que els protestants eren uns fanàtics que obstaculitzaven el procés de pau. Però en aquell moment Caroline Glick va entendre que aquells manifestants eren la seva gent.

"Em vaig posar a plorar perquè em vaig adonar que era al costat equivocat", explica. "Allò va passar aquí, en aquesta ciutat. Fa 24 anys. Vaig entendre que tenia una missió. Dedicar la meva vida a aquest país. Israel és un miracle vivent. Aquest és el millor moment per ser jueu des del temps del rei David", diu exaltada al final en aquesta petita cuina.

El dia que parla a Betxèmeix un míssil procedent de Gaza destrossa una casa del nord de Tel Aviv. Set persones ferides, entre elles dos nens petits. L'exèrcit a la reserva està alarmat. Tothom compta que hi haurà una guerra. L'acte de campanya se celebra al soterrani de la sinagoga.

Jeremy Saltan col·loca cadires de plàstic blanques. En aquests moments les forces aèries israelianes comencen a bombardejar Gaza. Gairebé al mateix temps es pot veure a les notícies com Netanyahu és a Washington al costat de Donald Trump quan aquest signa un decret amb què es reconeixen els Alts del Golan com a territori israelià. Netanyahu està fulgurant; Gaza crema. Sembla una cosa orquestrada. El gran espectacle televisiu d'Israel.

Venen cent persones. Saltan diu la seva frase: Caroline Glick. Escriptora. Amiga. Lluitadora.

La candidata explica la seva història. Una història que va començar fa dos mil anys amb l'enderrocament dels temples. Ara ja recita la seva història. Passa per davant la bandera, amunt i avall, parla de la seva infantesa a Chicago, del viatge durant la guerra del Líban, del desig d'aquella nena de 12 anys de fer costat a aquest poble maltractat en la seva lluita per la supervivència, del moment inspirador en aquell embús. L'exèrcit, la soledat, els dubtes, les llàgrimes, la certesa. Sang, suor i llàgrimes. La balada de Caroline Glick.

El seu programa electoral és la seva biografia. Una aventura sionista.

Una nena que va marxar de casa per trobar el seu poble. Que pel camí va entendre qui era. Amb una vida que es va fondre amb la del seu poble. Que vol reconstruir els temples. La història d'un desvetllament. Una història de dos mil anys. Una història que té poca cosa a veure amb les eleccions del 9 d’abril. I que, evidentment, al mateix temps hi té moltíssim a veure.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.