Émile Zola va escriure una “Carta a la joventut” (1897), arran de l’afer Dreyfus, en què animava el jovent francès a lluitar per la humanitat, la veritat i la justícia. Ara i ací, quan les iniquitats encara clamen al cel, què els podem dir als joves? Com els advertim dels perills, si no hem sabut deixar-los en herència un món millor? Les lletres, les arts, la cultura, poden ignorar-los o han de seduir-los? Qui, si no els joves, tenen l’oportunitat d’imaginar i viure un altre —o l’únic— futur possible?
El futur
Autoria i direcció: Helena Tornero
TNC, Sala Tallers, 21 de març
El futur d’Helena Tornero és un muntatge adreçat sobretot al jovent. Els explica un apòleg amb intenció conscienciadora, ètica, política. Els tres nivells de l’obra hi coincideixen. El primer és l’intrigant viatge iniciàtic de Barcelona a Estocolm que emprenen Diana i Halim. Les glosses explicatives constitueixen el segon estrat: puntegen la significació dels llocs i els fets històrics d’Europa. El tercer exposa un discurs, a partir del pensament d’un suposat filòsof suec —èmul de Bauman— sobre l’estat del món. S’hi s’aborden les grans problemàtiques d’avui: les guerres, les migracions, la xenofòbia, el capitalisme salvatge, la incomunicació, el consumisme, el masclisme, etc.
El nucli de la història —el primer nivell— reuneix una jove barcelonina, filla d’un polític xenòfob, i un migrant sirià, que ha perdut tota la família, mentre fugia de l’horror de la guerra. El creuament de les seves vides, inclosa la d’Alfred, el pare de la noia, els obligarà a redefinir el seu lloc en el món i les perspectives de futur. Tornero explicita la finalitat didàctica i la metateatralitat del muntatge, que integra en els tres nivells apuntats, bo i combinant —sense complexos— drama, narració i discurs.
Júlia Genís (Diana) i David Menéndez (Halim) defensen amb convicció els seus papers de joves. Genís s’allibera de l’estereotip de l’adolescent irritada per mostrar una xicota vulnerable, necessitada d’afecte. Menéndez trenca la rigidesa de l’estranger per revelar el trauma que Halim duu a la motxilla. Com a narradors de la història, Esther Cort i David Vert fan un bon tàndem. Cort resol amb simpatia les classes magistrals, mentre que tira pel dret amb un dels personatges més agafat amb pinces, el d’Agnetha, l’imaginari filòsof suec. Vert broda el tipus insensible de polític neoliberal, populista i xenòfob de cap a peus, i fins i tot fa versemblant la seva expiació final.
Un mateix espai escènic serveix per a cobrir els diversos indrets a què s’al·ludeix en l’obra. Molt funcional, l’escenografia dibuixa una mena de marc d’un quadre estès, en què només es veuen les cantonades. És il·luminada amb tonalitats de colors, creadores d’atmosferes, a l’estil de Mark Rothko, i presidida per un fons on es projecten imatges o audiovisuals. La disposició del públic a tres bandes permet d’interpel·lar-lo directament i jugar amb el factor de proximitat.
El futur voreja en algunes escenes el “paternalisme dels adults”, potser inevitable. Però, en conjunt, sap sortir-se’n amb molt bona nota. L’atenció manifestada del públic molt jove que omplia la sala n’era un sismògraf infal·lible. El muntatge de Tornero, una de les dramaturgues més destacades del panorama actual, és una proposta honesta, densa, agosarada i suggestiva, que no defuig les temàtiques més espinoses i ho fa des d’una posició humanista i progressista. Un avís per a navegants —joves o no tan— rumb al futur.