Hemeroteca

Lluís Llach: «Ens governen el PSOE i la Verge de Lourdes»

L'abril de 1984 es va publicar el número 0 d'EL TEMPS. Des de llavors, el setmanari s'ha publicat de manera ininterrompuda. Ja són 35 anys fent periodisme als Països Catalans. Per celebrar-ho, rescatem aquesta entrevista que Adolf Beltran va fer a Lluís Llach en aquest número zero, quan el cantautor de Verges (Baix Empordà) estava a punt de fer 36 anys.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En veure aquest cantant, un dia qualsevol de primavera, contestant les preguntes dels informadors, ens ha vingut al cap un Lluís Llach lligat a la nostra biografia personal. Hem recordat un recital de fa nou anys al poliesportiu de Tortosa, que ens el va descobrir, o un disc, o la seua presència en un aplec, en un teatre, en la mitologia quotidiana de dues o tres generacions.

Ha parlat amb els periodistes del seu últim disc, el que fa tretze d'una llarga trajectòria d'èxits i de vendes, amb una veu cadenciosa i una ironia continguda pel seu posat de tímid atrapat entre la tendror íntima i la irritació militant. Una dicotomia, o les dues cares d'un plantejament estètic: l'intimisme i l'èpica. He posat «T'estimo» al disc perquè l'amor és una constant de totes les cançons que hi són incloses, afirma Llach, per a precisar tot seguit: Sóc una persona bastant ignorant que funciona a un nivell molt sensorial. Després racionalitzo les coses i tinc en compte les opinions dels altres... He mantingut, des d'un principi, unes posicions polítiques molt clares. I en gran mesura ho he fet per amor.

 

Terrorismes d'Estat

I dispara tot un discurs, concentrat, contundent, bastant lúcid, sense perdre un gest candorós d'innocència. M'espanta el nou terrorisme d'avui, el terrorisme nuclear, sobretot quan penso el grau d'intel·ligència d'aquells qui poden «apretar» el botó. I el terrorisme d'Estat, amb aqueix discurs de l'ètica que ha posat de moda un president del govern que —com a cap governant— no està legitimat per a parlar-ne. A Madrid, quan parlen d'ètica no escolten Aranguren sinó Umbral. I això és molt greu. Quan [José] Bergamín comença a recolzar Herri Batasuna diuen que s'ha tornat boig i escolten Fernando Savater, amb qui coincideixo en algunes coses i discrepo en moltes altres.

No necessita que l'encoratgen a parlar d'aquestes coses. És un tema que l'apassiona, no cal dir-ho. És impossible respectar els drets humans si no es respecten els drets dels pobles. I a l'Estat espanyol governen avui dues instàncies: el PSOE i la Verge de Lourdes (que porta elàstics, no sap parlar, és ex-ministre de l'Interior i fa de líder de la dreta...).

Diu aquestes coses perquè sap que pot fer que la premsa, una vegada si més no, les faça públiques i trenque el tòpic uniformisme generador d'un sentit comú- massa lineal i simplificat. Però Llach és molt més que un pamflet amb potes o un artista compromès. És, als trenta-cinc anys, un mite que ha declarat en alguna ocasió que li agrada ser persona abans que cantant. Quina sensació et produeix ser una patum a la teua edat?, li preguntem.

Només visc aquesta sensació en la meva vida pública. No ho visc gens quan faig vida privada. El que passa és que hi ha conseqüències de la vida pública. Però em protegeixo molt dins la meva vida familiar. Faig per portar una vida exageradament normal, contra el costum que han imposat el show business i els mitjans de comunicació de considerar la del cantant com una identitat integral. Ser cantant és només una part de la identitat integral. Ser cantant és només una part de la identitat personal. De fet, hi ha cantants que no es recorden de ser persones. Per a mi, l'única manera de ser cantant és ser persona. I això ho he de defensar.

Hi ha una peça al teu darrer disc que du per títol «Un amor particular», i es tracta realment d'un amor particular? Llach no dubta a l'hora de contestar aquesta pregunta. Es nota que ja la té pensada. El meu amor particular és el públic. Vaig fer aquesta cançó pensant en els meus disset anys de relació amb ell. Una relació ben intensa que considero un privilegi. A l'hora de buscar un títol que definís tot això, vaig aprofitar la meva antiga amistat amb Josep Maria Flotats, que estava preparant l'obra «Una jornada particular», i li vaig posar així.

Creus que la gent ens vol pel que som o pel que imagina que som? El terreny, un poc tòpic, un poc filosòfic, que planteja una pregunta com aquesta troba en Lluís Llach una resposta clara. Crec que ens estima pel que imagina que som. El que passa és que donem una imatge que normalment no ens correspon, fora que hi hagi unes condicions determinades que ho permetin o una hipocresia extremadament sàvia.

 

Estètica i sensualitat

L'instint és el motor de l'obra d'aquest cantant, un instint que l'aboca a una creació sensual que un treball racionalitzador posterior ha de cuidar. Però Llach no s'atreveix a definir la seua estètica, una paraula que potser li fa un poc de por.

Lluís Llach / Francesc i Ciscar

Les influències, repetidament comentades, de la cançó francesa han estat tan reals? Els crítics i comentaristes musicals, molt aficionats a aquestes coses, troben en Lluís Llach una matisada discrepància. Les influències hi són. Però crec que hi ha un error conceptual. La cançó francesa és com la nostra perquè tots venim d'una vessant de l'antiga cançó provençal que ha anat evolucionant. És veritat que, a més a més, jo vaig viure la meua infantesa musical en contacte amb les ràdios que programaven Jacques Brel, Brassens..., i inevitablement m'adonava que allò era molt diferent de la música anomenada comercial que circulava per aquí.

Formes populars mallorquines, valencianes, provençals i de moltes altres procedències han estat motius d'inspiració per a Lluís Llach, que defuig una definició estereotipada d'allò mediterrani. S'ha assimilat sovint la música mediterrània amb Theodorakis, i Theodorakis és sols un corrent, un aspecte, la plasmació d'un tipus d'aquesta música. Ritmes anglosaxons han estat utilitzats per Llach sense problemes perquè el sedàs de la pròpia sensibilitat musical els adapta'a la nostra cultura. Em lliuro sense problemes a aquestes influències perquè penso que ja passarà per allà dintre el Mediterrani i les composicions prendran un aire de casa.

 

Ètica contra frivolitat

Personatge amb un plantejament ètic de principi, no entén la frivolitat, aqueixa característica que s'ha introduït en moltes de les posicions i les actituds musicals més recents. La frivolitat és una fugida, una confusió que pretén oblidar els problemes que hi ha plantejats per als quals no tinc tampoc resposta, però davant els quals tracto d'adoptar una posició de bel·ligerància constructiva mentre altres adopten una actitud d'autocontemplació.

De certa música que és molt present avui als mitjans de comunicació, la part més artificial d'allò que s'ha anomenat la «moguda» jove, pensa que és conseqüència dels complexos que sempre han existit a Madrid i que ara creuen haver perdut. Alguna d'aquesta música és una mistificació de no saber tocar, de no saber compondre. .. I això passarà. És una moda que passarà.

I l'èxit d'aquesta música? Llach és contundent en aquest punt. No hi ha tal èxit. Tu saps que no venen, com aquell qui diu, cap disc? Una cosa que la gent no sap és que no venen discos. A més a més, ja em diràs què tenen a veure els joves de Cullera, o de Vilafranca del Penedès, per exemple, amb allò que agrada a Vallecas i que promouen les empreses i el marketing De cada seixanta que en promouen, en venen un i així ho fan rendible.

Posa l'exemple d'un recent premi concedit a Maria del Mar Bonet a França. La premsa no se n'ha fet pràcticament ressò. Creus que si hagués estat un cantant d'aquells que apareixen cada dia a les revistes no n'haurien fet un cas excepcional?

 

Alternatives cremades

Hi ha una tornada a allò que anomenem la vida quotidiana? Hem arribat a aquesta pregunta pel camí de la valoració del paper que juga la por, l'apocalipsi amenaçador i tecnològic, sobre la gent d'avui. Les alternatives socials estan una mica cremades i les persones es refugien al seu propi «ego». Cosa que no trobo gens negativa en la mesura que comencen a recuperar-se a ells mateixos d'una manera que jo qualificaria de «revolucionària».

Llach no ven només quantitats importants de discos. La setena edició del llibre que recull les lletres de les seues cançons assoleix xifres d'unes quantes desenes de milers d’exemplars. Cantants amb missatge, en deien al principi, d'ell i d'altres representants de la Nova Cançó. Cantants que han treballat sobre dos eixos temàtics, l'amor i el país, i que han posat música a escriptors i a poetes. Joan Fuster ha comentat al pròleg d'aquest volum la possibilitat que els cantants de la Nova Cançó hagen estat els autèntics poetes realistes que [Josep M.] Castellet i [Joaquim] Molas demanaven en un llibre famós.

Cap de nosaltres no es pot considerar poeta —ens puntualitza—. El que passa és que el nostre mitjà de relació amb el públic fa possible una major audiència. I en molts casos hem fet cançons sobre poemes de gent com Espriu, Martí i Pol i altres autors que han practicat un gran servei a la cançó. La classe intel·lectual dels Països Catalans va fer un gran servei, de generositat i lucidesa, en l'avantguarda cultural dels darrers anys del franquisme. Després, alguns es van despistar un poc pensant que la resistència havia acabat.

Pertanys a una generació enlluernada per la política? Llach té una tendència a contestar aquestes preguntes en termes de reflexió global, entre la teoria i la sociologia. Nosaltres vam pensar que una manera de sobreviure era entrar dins el camp polític. Som una generació de supervivents. Avui, però, pensen alguns que per a sobreviure és necessari separar-se de la política. I això es constitueix també en una actitud política. Es tracta d'un dilema antic.

Heu pagat un preu alt o just per aquesta actitud? Una consideració optimista i vitalista de l'existència humana li permet contestar. Hem pagat un preu però hem aconseguit molta riquesa, molta capacitat de matisació, i moltes frustracions també. Hem viscut el maig del 68, el franquisme, la pervivència del franquisme democràtic, les esperances nacionalistes… Hem hagut de reconèixer que la democràcia també és vulgar. I, al mateix temps, no hem perdut les ganes de lluitar i de treballar, d'assumir que les coses són així. En «Viatge a Ítaca» apareixia molt clar aquest plantejament. El preu és, d'alguna manera, el mateix camí.

Llach no creu que la gent tinga avui menys esperit d'aventura del que ha animat la seua generació, però opina que de vegades l'aventura obri camins sense eixida, com ara amb el cas de la droga, per exemple. Totes les generacions joves han estat generoses. Uns ho han fet pels xinesos o els negrets de l'Àfrica, uns altres per la revolució des de partits marxistes... El problema és continuar sent generós malgrat les dificultats. El repte està en la lluita contra l'escepticisme, en el fet de reconèixer la mediocritat com un component propi sense que això et bloquegi la capacitat de creació, de superació. És molt difícil assumir que som una merda i que el món és un reflex del que som i, damunt, continuar treballant.

En un diari de Barcelona Lluís Llach va afirmar que els mitjans de comunicació de l'Estat espanyol ens estan venent el complex de provincianisme. L'explicació d'aquesta frase ve per l'existència d'una pressió ideològica que a Catalunya s'interioritza provincianament. D'aquí al tema del nacionalisme i l'internacionalisme hi ha un camí de reflexió quasi imprescindible. Ser ciutadà del món, si abans no ets ciutadà de casa teva, o és una inconsciència o una impossibilitat, declara Llach categòricament. L'internacionalisme pràctic, al nostre univers d'avui, és quasi impossible. El xovinisme nacionalista cretí domina totes les relacions entre els països del món. I en aquesta circumstància, la meua aportació a l'universalisme és netejar casa meva de totes les rèmores, lluitar per dignificar-la. Altres posicions són només dogmatisme o inconsciència. A nosaltres, mentrestant, ens diuen nacionalistes, quan els únics nacionalistes que hi ha hagut a l'Estat espanyol, des de sempre, han estat els nacionalistes espanyols. Em fa gràcia aquesta gent que, practicant agressivament el seu nacionalisme espanyol, ens acusa pel nostre pobre nacionalisme defensiu.

 

La mar i la terra

Dues preguntes finals poden acabar definint la personalitat d'aquest cantant, personatge amb una imatge ben definida per als seus seguidors i detractors que ell no tracta de desbaratar però que, inevitablement, resulta matisable fins a uns extrems que arriben a dotar-la d'originalitat.

Què signifiquen per a tu la mar, l'Empordà i l'obra de Josep Pla? Un tem de qüestions que ens suggereixen afinitats amb la personalitat de Lluís Llach i que evidencien alguna sorpresa en la resposta. La mar i l'Empordà són per a mi el retorn necessari a la meva simplicitat. En la meva vida privilegiada de coneixences i descobriments sento la necessitat d'un contacte amb la realitat quasi biològic, quasi físic. Jo m'estimo molt ta mar i l'Empordà però, a més a més, m'obligo molt a estimar-los. Allà trobo l'equilibri entre la meva part d'animal sensorial i d'animal racional. Pel que fa a Josep Pla, l'admiro molt, sobretot en el seu aspecte contemplatiu, literari. Fora d'això, m'hi avinc amb molt poques coses. Trobo representat en ell el tipus de l'empordanès, sorneguer, arrauxat, somniador, al mateix temps sorrut. La veritat és que no té en mi una incidència tan important com les altres dues coses, la mar i la terra.

Amb una darrera pregunta hem tractat de posar Llach en un cert compromís. Faries teu allò d'«un vot català de dretes abans que un vot espanyol d'esquerres»? La seua resposta esquiva la reducció a l'absurd que aquesta frase planteja de la situació política catalana davant les eleccions. Em votaria a mi mateix, ens diu, perquè si no hi hagués ningú d'esquerres que es presentés, m'hi presentaria jo.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.