Entrevista

Helena Guillén: “Les rurals tenim molt a dir però poca veu”

El col·lectiu de Ramaderes de Catalunya agrupa una vuitantena de ramaderes feministes. Alcen la veu per defensar un model de producció de petites explotacions respectuoses amb els animals i el medi ambient. El seu lema és “Sense pastores no hi ha revolució”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Helena Guillén va deixar la ciutat per instal·lar-se a Ger, a la Baixa Cerdanya, on ella i la seua parella tenen una xicoteta explotació de 50 cabres. Ella forma part de Ramaderes de Catalunya, un col·lectiu que d’ençà del 8 de març de 2018 s’ha fet com més va més visible. En l’actualitat són una seixantena de membres, repartides per tot el territori.

Per què naix Ramaderes de Catalunya?

Al principi es tractava d’un grup de whatsapp, un lloc de trobada on donar-nos suport mutu, compartir il·lusions i problemes. Fou a partir del 8 de març de 2018 que, arran d’un vídeo que vam fer, el col·lectiu va agafar volada. Les xarxes socials han esdevingut una eina de suport però també de divulgació de la nostra feina i de reivindicació dels nostres problemes. La raó d’agrupar-nos en Ramaderes de Catalunya és la necessitat de disposar d’un espai no mixte on poder-nos expressar amb total confiança i parlar de tot.

L’àmbit de la ramaderia ha estat tradicionalment molt masculinitzat. També ha estat un àmbit masclista?

Crec que vivim en un sistema patriarcal i que, per tant, hi ha tics masclistes a tot arreu, també en aquest sector de treball. Jo personalment no m’he trobat més masclisme que en altres àmbits, però altres dones que formen part del col·lectiu sí s’ho han trobat: han recelat d’elles pel fet de ser dones, han estat tractades amb paternalisme,...

Després del 8 de març van fer pública una carta on lamentaven que en el manifest consensuat a Catalunya es deia que “el feminisme ha de ser antiespecista”.

Si, vam fer aquell pas perquè volíem, com a dones rurals que som, dir la nostra. De fet, ja abans en les xarxes socials havíem rebut atacs de determinats perfils de persones que no entenen la nostra activitat. Ens sembla un error que algunes persones plantegen que per ser una autèntica feminista també hages de ser antiespecista. Defensar aquesta idea sense cap reflexió significa excloure de la lluita feminista a totes les persones que vivim i treballem en l’entorn rural i a aquelles que també ens considerem feministes. Les ramaderies petites són essencials per a la subsistència de l’entorn rural i per a l’equilibri territorial.

En l’escrit diuen que l’ “antiespecisme només se sosté en el model capitalista i globalitzat actual, tot produint aliments vegetals on el territori ho permet i exportant allà on la població el necessita”.

Crec que les persones que defensen que el feminisme ha de ser antiespecista haurien de reflexionar sobre el que significa la sobirania alimentària. La tasca que nosaltres desenvolupem en el nostre dia a dia és essencial per tancar cicles i mantenir la biodiversistat. Està demostrat que un prat per on hi ha hagut pastura té molta més diversitat de flora perquè la pastura evita la predominància d’una única espècie. Això aporta diversitat d’aliment i refugi per als insectes i aquests, alhora, son essencials per a les aus, per a la pol·linització o per a la descomposició de matèria orgànica. Com et deia, contribuïm a tancar el cicle. Això sense perdre de vista el paper que podem tindre en la prevenció d’incendis. Hi ha gent que hauria d’entendre que les qui vivim ací no percebem el medi ambient com un espai de consum, sinó com un espai on vivim i amb el qual interaccionem. La nostra supervivència depèn de que hi tinguem cura.

Pensen que el manifest del 8 de març d’enguany manifestava una visió únicament ‘urbanita’ del feminisme?

A nosaltres no ens agrada dir la paraula urbanita perquè hi ha a qui li resulta pejorativa i nosaltres no considerem que s’és millor o pitjor pel fet de viure a l’entorn rural o a l’urbà. El que sí que és cert és que normalment els moviments socials sorgeixen del món urbà. Per tant, pensem que, com en tots els moviments socials, els entorns rurals tenen molt poca a veu. Tenen molt a dir però poca veu. El nostre escrit era una oferta de diàleg, una ocasió per entendre’s.

Les persones que defensen l’antiespecisme els han dit en ocasions que no poden ser feministes perquè exploten els seus animals. Què els hi diríeu?

Cal entendre que la nostra aposta és per un model extensiu, de petites explotacions, on no aspirem a acumular capital sinó a tenir explotacions sostenibles que, a més, interaccionen de forma positiva amb el medi ambient i la natura. Criem els nostres animals amb respecte i preocupant-nos pel seu màxim benestar.

En tot cas, els models de producció pels quals vostès aposten entren en col·lisió amb la gran indústria agroalimentària. Catalunya, per exemple, és la principal productora de porc de l’Estat i una de les més potents d’Europa. Hi ha espai per al model de producció que vostès defensen?

Tirar endavant aquest tipus d’explotacions és molt complicat perquè les normatives no estan adaptades a les explotacions petites. Des de l’administració es parla molt de donar-nos suport però la realitat és molt més complexa que això. Només per rebre una subvenció has de fer una burocràcia com per tornar-te boja. Caldria que s’adaptaren les normatives als petits productors. A França, per exemple, així ho han fet. A més, l’accés a la terra és complicat per l’increment de preus que ha suposat l’activitat turística en els entorns rurals. La nostra aposta és per la sobirania alimentària, perquè considerem que és l’únic model possible, sostenible i respectuós.

Creu que els consumidors i consumidores hi són receptius?

Cada volta  hi ha més interès i s’organitzen més cooperatives de consum. Ara bé, la situació de precarietat en què viu bona part de la població complica molt que puguen adquirir aquest tipus de productes. Si el 50% de la renda familiar se’n va en pagar el lloguer o la hipoteca, com podem esperar que es gasten un poc més de diners en pagar un formatge o una carn ecològica? Al final és una roda que es retroalimenta.

Aquesta setmana, arran dels atacs que l’escriptora i veterinària María Sánchez va rebre a les xarxes després d’haver qüestionat el veganisme, van recuperar el manifest -ara en castellà- i l’han fet rodar de nou. Quina reacció han tingut a l’escrit?

Hem al·lucinat prou amb la repercussió que ha tingut. Hem vist que s’ha compartit molt i que ha agradat; altres persones s’han sentit atacades. Ara bé, tot i que algunes xicotetes organitzacions veganes ens han contactat per parlar-ne, moltes altres no. A aquest respecte volem que quedi clar que el nostre objectiu és, sobretot, invitar a un diàleg i a una reflexió per arribar a una entesa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.