A poc més de 30 quilòmetres al sud de Sevilla hi ha el maresme del Guadalquivir i el Coto de Doñana, a una passa de la desembocadura del riu. En cotxe, amb aigua a dreta i esquerra, s’hi circula com si s’anara per sobre d’un gran espill. La llum és encegadora. Les casetes i els motors d’aigua, prims i alts, de parets blanquinoses, presenten un singular skyline molt semblant al paisatge de les zones humides i els arrossars del parc natural de l’Albufera.
Els martinets blancs són coneguts ací com a espulgabueyes. Aquests ocells deslliuraven d’insectes els bous i els camells que servien per treballar la marjal i l’arròs, amb les potes sempre dins l’aigua. I n’hi ha per totes bandes. Dalt dels pins i els pals de la llum, les cigonyes contemplen aquest paisatge enlluernador i preparen els nius. És hivern, però sembla primavera.
La colonització del mareny
Abans de l’arribada dels valencians, les terres eren pantanoses i estaven salinitzades. Només eren utilitzades per a la cria de bous i vaques. Hi havia tifus i paludisme. Els pastors vivien sols i aïllats per les aigües. Aquella terra de fang, de rates d’aigua i anguiles fou descoberta en la dècada de 1920 per dos enginyers anglesos que treballaven en el desenvolupament agrícola del delta del Nil. Tots dos eren al mareny, participant en una cacera d’ànecs, i van veure en la desembocadura del Guadalquivir les mateixes possibilitats de transformació que en aquell riu africà. Lord Milnor i Remigi Eric Fisher van fundar la companyia Islas del Guadalquivir el 1926, la coneguda com la “Companyia dels anglesos”. Volien plantar-hi arròs i, tot i comptar amb el suport del rei Alfons XIII i del dictador Miguel Primo de Rivera, l’empresa va fer fallida.
En plena Guerra Civil, després del fracàs del conreu del cotó i de la dacsa, Franco encarregà al general Gonzalo Queipo de Llano i al primer alcalde de Sevilla de la postguerra, Ramón de Carranza, els dos amb importants interessos econòmics en la zona perquè havien comprat molts terrenys en l’estuari del Guadalquivir, la creació d’un gran rebost de gra d’arròs en la zona nacional. L’altre gran dipòsit arrosser havia quedat en la part republicana, a l’Albufera i a bona part del litoral valencià i el delta de l’Ebre. Qui era conegut com el Virrei d’Andalusia, també com el carnisser andalús, l’home que va ordenar matar el poeta García Lorca —“dale café, mucho café!”, va ser el veredicte del general quan el governador civil, José Valdés Guzmán, va preguntar per la sort del poeta—, va imposar un règim de terror entre els treballadors del mareny del Guadalquivir. I va encarregar a l’empresari sevillà Rafael Beca Mateos el nou projecte de fer de Sevilla la primera zona productora d’Espanya d’arròs. Encara ho és.
Rafael Beca va contactar amb alguns llauradors de Sueca, a la Ribera Baixa, la capital de l’arròs, i els va proposar comprar terres a baix preu. A partir de 1940 arribarien al Puntal, l’antiga Isla de los Lirios, rebatejada després com a Villafranco i actualment Isla Mayor, més de 300 famílies valencianes. Algunes hi portaren llavors d’arròs des d’Itàlia i València i començaren a transformar el mareny en una gran marjal, primer transportant terra de les zones més altes a les més baixes i pantanoses, tal com contava Vicent Blasco Ibáñez en Canyes i fang.
Després, amb camells africans i cavalleria, prepararen els camps per a la sembra. S’hi instal·laren sistemes hidràulics per muntar l’aigua del riu i mantenir les terres inundades. Entre els primers hi havia Alfred Fos, Vicent Castelló Maronda, Pasqual Roger, Ferran Garcia Messeguer, Joan Grau... i molts altres. En aquell temps, una hectàrea sevillana costava el mateix que una fanecada a València. Una hectàrea, cal recordar-ho, equival a 12 fanecades. Per tant, la venda de la terra a València i la compra a Sevilla els feia 12 vegades més rics en aquella dura postguerra.
Amb aquestes perspectives, els poblats de Queipo de Llano, El Puntal-Villafranco, Puebla del Río, Coria i Cabezas de San Juan, començaren a omplir-se de llauradors valencians que acapararen la propietat, després d’uns anys de misèries, mentre que els andalusos es convertiren en jornalers.
«Menja-rates» i «menjagats»
Els valencians eren els “menja-rates”, de marjal, mentre que els andalusos, en boca dels valencians, eren els “menjagats”, malnoms que provenien d’algunes realitats en aquells anys de fam i misèria. A Isla Mayor, Isla Menor i Isla Mínima hi van arribar llauradors. També fusters com ara Jeremies Farinós i la seua dona Xon Ferrer, de Foios (Horta Nord), que venia a construir molins per descorfar l’arròs. Fusters, llumeners, però també criades i dones casadores per als nous colons nouvinguts. La companyia Herba, de la família aragonesa Hernández Barrera, hi va instal·lar un gran molí i n’eren els principals propietaris amb més de 3.700 hectàrees. Per aprofitar la palla de l’arròs s’hi va construir una fàbrica de pasta de paper. La pesca de l’angula i l’anguila completaren una economia circular al voltant de l’arròs, l’aigua i la marjaleria.
El constructor de Torís (Ribera Alta) Josep Llopis Crespo, acompanyat de la seua dona Patrocini Cabo Plasència, de Foios, es van traslladar des de València a Sevilla amb els seus tres fills i van adquirir 200 hectàrees de marjal a Isla Mayor, unes 1.300 fanecades valencianes. Llopis havia construït molts dels edificis d’estil racionalista a l’avinguda de l’Oest i a l’avinguda de Maria Cristina, a València, on hi ha encara un edifici protegit que porta el seu nom, el Llopis Crespo. Va acabar venent tota la terra sevillana que havia adquirit i va iniciar la construcció de l’eixample sevillà, el barri de Los Remedios, al costat del palau presidencial de San Telmo. Aquest cèntric barri de la capital andalusa és el que té la renda per càpita més alta de la ciutat i la població més envellida. Es veuen banderes espanyoles a molts balcons, verd anglès en les vestimentes —tal com vestien els antics colonitzadors anglesos—, cintes rojigualda a les monyiques i fins i tot l’ensenya pàtria en la corretja dels morrions dels gossos. Los Remedios ha estat el gran viver de Vox en aquestes passades eleccions andaluses. Hi viu la burgesia de la capital, entre ells molts valencians, i és un eixample frustrat. Les façanes no tenen l’encant dels eixamples de Barcelona o València.
De Villafranco a Isla Mayor
A través de la immensa avinguda de Rafael Beca, arribem a la Sociedad Deportiva de Caza y Pesca de Isla Mayor, el casino bar-restaurant on des de sempre s’han reunit els valencians des que hi arribaren. Són la segona i tercera generació. En un rogle hi ha, prenent cafè, un grup d’homes d’edat avançada. Tots parlen en català. Afirmen que un d’ells, Sebastià Borja Ibáñez, és el cronista que manté la memòria més viva de la colonització del mareny. “Jo vaig arribar ací l’any 1948, era molt menut, i només hi havia trenta cases al costat del riu. Hi havia la paperera i els sequers d’arròs, bous a la marjal i algun Mercedes Benz de dirigents de la companyia o del règim, que venien a ser els mateixos. Hi havia només unes 3.000 hectàrees de terreny cultivable”. Sebastià assegura sentir-se andalús cent per cent. I també valencià. Articula la parla de la seua Sueca natal de manera impecable. En aquest indret es canvia d’accent amb una facilitat sorprenent.
Vicent Cuevas va arribar a Isla Mayor amb només 11 mesos: “Ací hi havia només una escola i un mestre. Quan vam arribar ací, els colons valencians van conservar els malnoms: el que era de Sueca era conegut pel nom familiar del poble i el que era de Cullera, encara avui, és conegut com el Cullerot”. Al seu costat hi ha Pepe Martínez, el Massalavés, perquè va nàixer en aquest poble de la Ribera Alta. El seu germà Enrique també és conegut per la mateixa referència geogràfica.
Antonio Ferri hi va arribar amb 12 anys, amb els seus pares i germans. Ara, als 83, no es penedeix d’aquell viatge de València a Sevilla, de gairebé 20 hores de cotxe en què, de vegades, havien de fer nit pel camí: “Avui podríem anar a Austràlia i tornar en el mateix dia”. Al rogle, així mateix, hi ha José Ferrús, de Sollana (Ribera Baixa): “A la Ribera teníem 32 fanecades i ací a Sevilla vam comprar 9 hectàrees. Volíem prosperar i per això vam vindre”.
Tots critiquen en ple debat que als termes d’Isla Mayor, Isla Menor i la Mínima el que mana és el parc nacional de Doñana, contra els agricultors: “Draguen el riu perquè Sevilla continue tenint un port interior com en els temps de Colom: un port per a creuers i vaixells de luxe que paguem nosaltres, els agricultors. Si draguen, entra l’aigua de la mar i ens salinitza les terres”.
José Hermano, nascut a Sueca, és el que més sap d’arròs a la zona. Ha sigut president dels agricultors arrossers de Sevilla i ha viatjat pels cinc continents buscant les llavors d’arròs més bones i productives del món. “El jabugo de l’arròs és el de la zona de l’Albufera, però ara hi ha un arròs redó, el J. Sendra, que el cultivem ací, a València i al delta de l’Ebre. És meravellós!”.
Aquest buscador de llavors manté que si el Coto de Doñana estiguera a València no seria parc nacional. “Si l’Albufera estiguera a Sevilla tindria aquesta qualificació estatal sense cap dubte”. I ho diu entrant en l’espinós capítol de la política en uns moments de canvi radical a l’Hospital de las Cinco Llagas, la seu del Parlament andalús, i el palau de San Telmo, la seu de la presidència del Govern, després de les eleccions andaluses: “Andalusia té un pes polític que no té València!”.
Tots els valencians del casinet dels caçadors d’Isla Mayor asseguren que el canvi polític que s’ha produït a Andalusia és molt positiu. Són homes de camp que han patit en els últims anys els efectes de la crisi. Mantenen que el PSOE portava molts anys governant i que ja era hora que marxaren a casa. “Jo era abans socialista i no tinc por de Vox. No els he votat, però en veure el que ha passat... els votaré!”, diu Vicent Cuevas sense penedir-se d’un canvi ideològic radical. Molts d’ells, com José Hermano, van combinar el conreu de l’arròs amb la construcció i la bombolla immobiliària els va deixar arruïnats: “No ens quedà ni cera a l’orella”.
José Molero és l’alcalde d’Isla Mayor i governa amb majoria absoluta. “En aquestes eleccions també hem guanyat els socialistes. Franco va visitar dos voltes Isla Mayor, que per aquella època es deia Villafranco, i ningú s’esperava aquella visita perquè ací, des dels inicis, sempre hi havia hagut molts socialistes i comunistes. Aquesta comarca és i ha sigut sempre terra de colons i jornalers, de gent treballadora que coneix els perills de la ultradreta”, discrepa. Al mareny del Guadalquivir encara es conserva el nom del general franquista Gonzalo Queipo de Llano, que dona nom a una barriada i una partida. L’home que va ordenar la mort de més de 12.000 republicans des de les ones de Radio Sevilla té la seua tomba, amb llorer i honors d’heroi, en una basílica sevillana, als peus de la Macarena. Ací, malgrat tot, la memòria històrica només és literatura.
José Hermano cuida en casa la segona dona de son pare, viuda. Encarna Borràs Pellicer té 88 anys i és filla de Salvador Borràs García, conegut com el Bolero, l’alcalde republicà de Bellreguard (Safor) afusellat el 1940. A Encarna li cauen les llàgrimes per les galtes quan parla del pare assassinat. “Els meus nebots es quedaren sense cap dels dos avis. A mon pare el mataren i mataren també el seu consogre. Els dos estan enterrats l’un al costat de l’altre. Vull la memòria, però vull que deixen mon pare al cementeri de Paterna. Que no el toquen. Que repose al costat de la resta de republicans assassinats!”.
A casa, Miguel Ferrer Marco, amb vora 90 anys, continua fabricant mornells per a la captura de l’anguila i el cranc roig americà. És de la pedania del Palmar, al costat de l’Albufera, on manté una casa per passar-hi els estius. La seua dona, Vicentica Soler Bru, parla a les filles en català. Fa un allipebre extraordinari: “Ací en festes i celebracions és molt normal cuinar un allipebre per a tota la família. O una paella albuferenca”. Dels 6.000 habitants d’Isla Mayor, encara que ja estan tots molt mesclats, diu Vicentica Soler, “uns 2.000 deuen ser valencians. Molts altres viuen a Sevilla i els pobles dels voltants”.
Miguel Ferrer fabrica artesanalment mornells per a la pesca de l’anguila. Els fa amb les pròpies mans, per culpa, en part, de Rafael Grau, un valencià que el 1973 va transportar dues caixes de cranc roig americà, el procambarus clarkii, des del riu Mississipí, a Louisiana, fins al Guadalquivir, i va empestar el mareny. “Va fer molt de mal, però ara tres de cada quatre famílies viuen en part del cranc vermell, que genera 180.000 jornals a l’any. És una espècie invasora que es menja l’arròs i afecta alguna fauna com els amfibis, però genera una activitat econòmica de més de 20 milions d’euros anuals”.
A trenc d’alba, el Guadalquivir sembla el Túria de fa mil anys. Al casino queden els vells, parlant un català que a penes vocalitzaran els seus nets. Avui soterren un descendent dels primerencs colons valencians i algú ens recorda que el primer difunt soterrat al cementeri de fang del poble va ser Teresa Camaró, una dona de Cullera (Ribera Baixa). L’Albufera, plena de peixos i anguiles, abastidora de martinets i ocells de pas, pletòrica de salut i vida, es reencarna a Andalusia.