Europa

Jugant amb foc als Balcans

Vint anys després de la intervenció de l’OTAN, la relació entre Sèrbia i la seva antiga província és tensa. La menuda república de Kosovo continua sent un focus de crisis.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’excomandant rebel ara no té cap problema per portar l’uniforme d’home d’Estat: sabates fetes a mida, americana fosca i botons de puny daurats. Flanquejat per cortesans que el miren amb respecte, Ramush Haradinaj ens rep a Pristina, seu del govern de Kosovo.

Si no hagués estat per Haradinaj i els seus companys, potser el país no seria la república més jove d’Europa. Amb el nom fals d’“Smaïl”, als anys noranta va capitanejar seccions de la guerrilla de l’UÇK —l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo— durant el punt àlgid de la revolta dels albanesos ètnics contra els serbis, la potència que ocupava Kosovo. Actualment, és cap de govern d’un país que busca el seu lloc a Europa.

Vint anys després dels bombardejos de l’OTAN, amb què a partir del 24 de març del 1999 es va forçar la retirada de l’exèrcit iugoslau, Kosovo continua sent el fill problemàtic dels Balcans. Aquesta petita república, amb només dos milions d’habitants, poblada per albanesos en un 90%, avui dia encara no és reconeguda per més de vuitanta Estats, entre ells cinc membres de la UE. Aquesta incertesa frena el país. Els kosovars pertanyen a l’únic país europeu a l’oest de Bielorússia que encara necessita visat per entrar a l’espai Schengen. Un de cada tres kosovars en edat de treballar és a l’atur.

Des de fa poc als Balcans hi torna a haver discussions, que es creien superades des de fa molt temps, sobre els límits fronterers: els polítics d’origen albanès de Kosovo discuteixen sobre si el nord del país, de predomini serbi, ha de ser entregat a Belgrad en el marc d’un intercanvi territorial. Els presidents serbi i kosovar han debatut sobre aquesta qüestió sota els auspicis de la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini. El primer ministre Haradinaj nega que s’ho hagin plantejat. Aquests plantejaments són, diu, disbarats perillosos: “Als Balcans les tragèdies han estat relacionades amb qüestions de fronteres. Qui torni a treure aquests temes està alimentant noves tragèdies”.

Entre el febrer del 1998 i el juny del 1999 van morir més de 13.000 persones. Haradinaj coneix els horrors de la guerra de Kosovo. L’excomandant ha comparegut dues vegades davant el Tribunal Penal Internacional a la Haia. Se l’acusava de crims contra la humanitat, entre ells assassinat i violacions. En totes dues ocasions ha estat absolt. “Vaig fer el que calia”, diu Haradinaj retrospectivament, i ho diu gairebé amb indiferència. Durant la guerra i també després, es tractava de “sobreviure en una societat sense llei”, afegeix. Avui dia, vestit amb l’uniforme d’home d’Estat, Haradinaj continua sent un lluitador. Amb la introducció d’aranzels punitius d’un 100% a les importacions de Sèrbia, Haradinaj intenta obligar el govern de Belgrad a reconèixer Kosovo. I fent això fa perdre els nervis a la seva potència protectora, els EUA.

Els ambaixadors de Washington són els governants secrets del país d’ençà que el 2008 la província autònoma de Kosovo es va poder declarar independent de Sèrbia amb la benedicció de Madeleine Albright. Ara, però, l’home de Donald Trump a Pristina percep oposició. Pel que fa als aranzels es tracta d’“una decisió sobirana del govern kosovar”, diu fredament Haradinaj. Que, sense eufemismes, vol dir: Pristina no és cap colònia de Washington i reclama el dret a poder-se venjar, per exemple del veto recent de Sèrbia a l’entrada de Kosovo com a membre de la Interpol.

Això és un primer pas per sortir de l’ombra de la protecció nord-americana? Haradinaj diu que Kosovo ha d’aprendre a defensar-se sola: “No tenim cap altra opció. Últimament, Sèrbia ha adoptat una actitud més agressiva; l’obertura i la generositat s’ha anat interpretant com una debilitat”.

Si bé el president Donald Trump, amb cartes enviades als caps d’Estat a Belgrad i Pristina, ha expressat l’esperança de poder segellar a la Casa Blanca un “acord històric”, a la pràctica no es veuen senyals que s’aconsegueixi una solució pacífica estable. Durant molt de temps la partició de Kosovo no entrava dins els plans de Washington, però ara les coses han canviat. “Ja no tenim línies vermelles; si els dos països proposen un acord que preveu una adaptació de les frontereres i és acceptat pels ciutadans, a nosaltres ens semblarà fantàstic”, diu un alt funcionari nord-americà a Pristina: “En la lluita de les grans potències” el que li importa a Washington sobretot és “empènyer Kosovo cap a Occident”.

Qui viatja de Kosovo a Albània només troba controls superficials a la frontera. A l’entorn del govern de Pristina ja fa temps que es debat sobre la creació d’un “mini-Schengen” als Balcans occidentals.

Que el país s’acosti a la UE i l’OTAN, això és el que volen. És a dir: que s’allunyi de l’esfera d’influència russa. Aquesta influència comença a la ciutat dividida de Mitrovica, a la zona de majoria sèrbia de Kosovo, al nord del riu Ibar; i arriba a tot arreu dels Balcans on les aliances no estan clares. A Bòsnia i Hercegovina, per exemple, Moscou manté en peu, amb ajuda logística i militar per a la República Srpska, l’amenaça latent de la separació del país.

El futur incert de Kosovo és un polvorí en una àrea poblada disseminadament per albanesos ètnics al llarg de diversos països i on canvis mínims de fronteres amenacen de sacsejar el delicat equilibri. A més a més, les protestes massives de les últimes setmanes contra els governants dels països veïns d’Albània, Montenegro i sobretot Sèrbia posen de manifest la impaciència d’aquells habitants dels Balcans, que fa anys que estan encallats a les portes de la UE.

Qui jugui amb foc a Kosovo, a la plana de les Merles, que conté els monestirs medievals on segons la mitologia sèrbia hi ha el bressol de la nació, corre el risc de provocar un incendi. I, tanmateix, Federica Mogherini, John Bolton —assessor de seguretat de Trump— i el president serbi, Aleksandar Vucic, es plantegen cedir el nord de Kosovo a Sèrbia i, a canvi, assignar la vall de Preševo, de majoria albanesa, a Kosovo. El president de Kosovo, Hashim Thaçi, també defensa aquesta opció, però al seu país està bastant sol.

D’aquesta manera s’està posant en qüestió l’acord no escrit, però respectat internacionalment, de no modificar cap de les antigues fronteres internes de Iugoslàvia, fet que podria suposar un precedent perillós. Qui podria prohibir aleshores als serbis de Bòsnia una aliança amb Belgrad o als habitants d’origen albanès del nord de Macedònia una unió amb Tirana?

Si algú s’endinsa pel nord de Kosovo, darrere el pont sobre l’Ibar a Mitrovica veurà cartells en què els presidents de Rússia i Sèrbia, Vladímir Putin i Aleksandar Vucic, apareixen reunits en bona sintonia, i podran llegir el text, en alfabet ciríl·lic, “Som germans: Déu ens ajuda”. Aquí els juraments de fidelitat a la fraternitat ortodoxa no pertanyen només al folklore serbi, sinó que també formen part del càlcul geopolític.

Els kosovars pertanyen a l’únic país europeu a l’oest de Bielorússia que encara necessita visat per entrar a l’espai Schengen.

A Kosovo el to s’ha anat endurint: gradualment, les forces de seguretat es podrien transformar en un exèrcit regular d’uns 5.000 homes. Fins ara l’OTAN garanteix la seguretat al país; el seu secretari general, Jens Stolpenberg, alerta que es produirien “greus convulsions” en la relació amb l’aliança atlàntica si això canvia.

I, com que el cap de govern albanès, Edi Rama, està indignat pel que entén com una tàctica dilatòria de la UE, ara amenaça amb atreure els germans albanesos de Kosovo a la seva pàtria. Segons Rama, un cap d’Estat comú i una política exterior compartida són una alternativa a l’entrada a la UE que cal prendre’s seriosament.

Actualment, les fronteres entre tots dos Estats ja són testimonials. Qui viatja de Kosovo a Albània només troba controls superficials. A l’entorn del govern de Pristina ja fa temps que es debat sobre la creació d’un “mini-Schengen” als Balcans occidentals que sobretot acostaria els albanesos que formen poblaments compactes prop de la frontera. Les injustícies compartides i els rastres de sang que travessen aquest territori muntanyós uneixen les persones dels dos costats de la frontera.

Recentment, però, a la Haia s’han reprès les investigacions per possibles crims de guerra comesos per la banda albanesa. Es tracta d’aclarir la culpabilitat de la UÇK, l’exèrcit guerriller kosovar, del qual provenen molts polítics de primer nivell del país. Des del gener hi ha en marxa la vista oral, davant un tribunal format per jutges internacionals però sotmès a la legislació kosovar. Antics companys de lluita del primer ministre Haradinaj ja han estat citats a declarar; intencionadament, s’omet si com a acusats o com a testimonis.

Durant la visita a Brussel·les el gener passat, el primer ministre del país, Ramush Haradinaj, es va reunir amb el cap de la diplomàcia, Federica Mogherini i el comissari de Política Regional europea Johannes Hahn.

Al cementiri del recòndit poble de Tropoja, al costat albanès, dos homes assenyalen sense dubtar la tomba del combatent que va caure a l’altra banda de la frontera lluitant per la UÇK. Als peus de la tomba un dels seus germans hi va col·locar els caps tallats de dos soldats serbis. Hi ha fotos que proven aquest espantós assassinat ritual.

El govern de Pristina diu que per descomptat que es pot investigar si es van cometre crims de guerra per part del bàndol albanès. Però la paciència de la població d’origen albanès s’ha anat esgotant. Mentre estaven sota l’administració de l’ONU, fins al 2008, això ja es va investigar, i més tard també ho va fer el Tribunal Penal Internacional de la Haia i la missió Eulex, de la UE; que ara es torni a intentar aclarir la veritat sobre la UÇK, amb un tribunal especial, ja cansa.

Les grotesques giragonses dels països occidentals queden paleses pel fet que els excomandants Hashim Thaçi —l’actual president del país— i Fatmir Limaj —vice-primer ministre—, igualment sospitosos, poden estar negociant amb la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, per diversos canals.

“Evidentment, hi ha gent, tant al costat albanès com al serbi, que diuen: ‘Amb el malparit de l’altra banda jo no hi penso negociar’”, explica un alt funcionari nord-americà a Pristina. L’administració Trump, però, vol arribar a una solució històrica per a Kosovo, comparable als esforços per aconseguir un acord amb Corea: “Hem d’avançar, la situació actual de Kosovo és crítica. O les relacions entre els dos països milloren o se n’aniran a l’aigua del tot”.

Mentre la UE no es decideixi a marcar el rumb a Kosovo i a defensar-lo conjuntament, a Pristina hi continuaran onejant les barres i les estrelles. Les intencions dels europeus —lamenta el cap del govern kosovar—, a diferència de les dels EUA, costen de desxifrar: “Quan al gener els nostres representants van anar a Brussel·les per participar en les converses amb Mogherini, portaven a la maleta un esborrany de trenta pàgines per trobar una solució al conflicte”. I què els van oferir els negociadors de la UE? “Res”, diu Haradinaj, “a part d’una tassa de cafè i un got d’aigua; això gratis, naturalment”.

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.