Entrevista a Joan Benesiu

«S’està coent una cosa greu al món i el que passarà no serà un procés lent»

L’enrenou provocat per l’anterior novel·la de Joan Benesiu (Beneixama, Alt Vinalopó, 1971), guardonada amb els premis Llibreter i Crexells, ‘Gegants de gel’ (2016), feia esperar amb expectació quin seria el pas següent. ‘Serem Atlàntida’ no perd ni un gram de l’autoexigència literària de l’anterior, més aviat al contrari, i afegeix un punt més d’ambició que el consolida entre els referents literaris en llengua catalana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—En el nostre àmbit, parlar de pressió pot ser exagerat, però supose que sí que hi devia haver un punt de responsabilitat.

Sí. Era la primera vegada que feia una cosa que sabia que anava a publicar-se. No m’havia passat amb els llibres anteriors i això em generava una xicoteta tensió. D’una altra banda, jo volia aïllar-me i continuar gaudint mentre escrivia. I veritablement m’ho vaig passar bé.

Serem Atlàntida és un recorregut per la memòria europea, amb un deute —reconegut— amb autors com Magris i Sebald, però també hi ha una sèrie d’històries de ficció. Què resultava més complex de tot?

La part històrica resultava més delicada perquè volia ser precís, he dedicat molt de temps a fer lectures, per informar-me sobretot del que havia passat a Trieste després de la Segona Guerra Mundial.  Però no és una novel·la històrica. És una novel·la, si vols, en la qual la història té una importància cabdal en el present, té una incidència sobre les preocupacions existencials dels personatges.  La confecció de la trama que afectava els personatges em donava algun maldecap. Per sort, vaig escriure la novel·la vivint un hivern a la platja. Quan m’embussava baixava, passejava, sense saludar ningú [riu] i caminava i caminava... Normalment, després d’unes hores, això acabava funcionant.

—La novel·la recorre espais de la memòria, de Txernòbil a París, però hi ha un territori nuclear, la disputada cruïlla entre Itàlia, Croàcia i Eslovènia. Un espai que ja havia abordat Maria Folch en Després vénen els anys (2014). Coneixia el llibre?

A mi sempre m’ha interessat el contrast entre l’est i l’oest d’Europa. I això es veu perfectament a Trieste i el seu voltant: creues la frontera, eres a Croàcia o Eslovènia i, aleshores, en un lloc on es parla serbocroat, trobes que tothom parla italià, una llengua molt diferent. Després d’aquell viatge vaig llegir el llibre de Maria Folch, que m’encanta, però la història estava allí, sabia que sorgiria alguna cosa. M’interessava el fet que, sense moure’t del lloc, pots viure cinc nacionalitats diferents, que el carrer on vas nàixer ha canviat de país diferents vegades. La geografia és un reflex del que ens passa a nosaltres amb la identitat.

—Aquesta era la idea central del llibre?

La idea central era una reflexió sobre els conceptes de simulacre i de nostàlgia agafant com a referència l’Imperi austrohongarès, que és un espai de nostàlgia. Però, al mateix  temps, és un lloc que ens recorda la nostra idea d’Europa, un conjunt de nacionalitats que conviuen fins que tot això s’acaba. I aquest final no és una cosa que podria passar en 150 anys, sinó en qualsevol moment. Els nobles austrohongaresos que vivien a Viena van anar a la guerra sense adonar-se que al seu món li quedaven quatre dies.

—Supose que també tindria ben present El món d’ahir, de Stefan Zweig

Sí, per a mi és un llibre cabdal. El mateix títol em sembla genial, tot i que sí que voldria matisar que no m’interessa una nostàlgia reconstructora. Ja sé que no puc viure en el passat i, per tant, no vull reconstruir les coses, sinó saber que eren allí. M’interessen més les ruïnes que la seua reconstrucció. Les coses han passat, la història ha passat, però no podem esborrar-la. Quan una plaça antiga es tomba per fer-ne una nova em sembla una tragèdia, és un espai de memòria que desapareix per a la gent que hi ha viscut. 

—Hi ha un equilibri difícil entre les digressions històriques i els fils narratius que fan referència als personatges.

De fet, és la part més difícil, que el llibre siga una novel·la però al mateix temps viatge pel territori de l’assaig. Per a mi és un experiment personal, de vegades el temps avança com a colps, progressa i s’atura. La vida és així: de vegades hi ha frenesí, però hem de tenir moments de seure, de parlar amb els amics i deixar de veure el telèfon. En acabant, les històries i digressions han de constituir com un joc d’espills, han de caure en els conceptes que deia de simulacre i nostàlgia. Els personatges de la novel·la són conscients que han perdut alguna cosa, tot i que no saben què és, i això no els permet estar quiets, necessiten eixir a buscar-la. Una autenticitat que no trobaran perquè ja no existeix, tot està imbuït de simulacre. Quan viatgem volem autenticitats, no volem simulacres, per això engolim l’ham de seguida: quan veus un lloc d’allò més autèntic no deixa de ser un parc temàtic. 

—L’estil tracta de ser ric, profitós per al lector, però sense caure en recargolaments formals, pretén ser fluid.

M’interessa que el llibre no siga un entreteniment, considere la novel·la com un objecte d’art, una creació artística. I hi pose tota la cura que puc. L’entreteniment té a veure més aviat amb la cultura de l’oci i jo vull que el lector gaudisca del llibre com un objecte d’art, no per passar l’estona. Aleshores, és clar, això col·loca un punt d’exigència sobre la lectura, però també sobre la pròpia escriptura.

—Quin percentatge de gaudi i sofriment hi ha en la novel·la?

[Riures] Per al lector o per a mi?

—Per a vostè.

El gaudi supera de molt el sofriment, en cas contrari no ho faria. Espere que, per al lector, el conjunt del llibre siga també profitós, però hi ha de contribuir. Si no, no passa res, hi ha molts llibres [riures].

—En la novel·la hi ha un final més sobtat i tallant que en Gegants de gel.  

Aquest tall abrupte fa  referència al moment històric que vivim: s’està coent alguna cosa greu al món i el que passarà no sé si serà un procés  lent. De sobte, es pot ensorrar la Unió Europea. I, amb ella, molts drets que hem aconseguit. Em puc equivocar, evidentment.

Serem Atlàntida
JOAN BENESIU

Periscopi, 
Barcelona, 2019
354 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.