Donallop era una papallona bellíssima

Era qüestió de temps. I de perseverança. Es veia a venir de ben lluny que, després dels seus dos primers discos, sobretot del notable Misteris de sa vida (2016), Donallop, el duet mallorquí format per Joana Pol i Pere Bastard, acabarien posant sobre el tapet una creació veritablement important. Calia continuar eixamplant els forats de la paret, la sensibilitat primigènia, la gestió de la senzillesa i l’esplèndida combinatòria de veus. I cercar segones opinions amb autoritat, com és el cas de la del productor Paco Loco, una llegenda de l’indie estatal que no necessita més presentació i que, per esmentar un cas proper, és un dels arquitectes de l’eclosió dels valencians Gener. A més de comptar amb l’excèntric productor asturià arrelat a El Puerto de Santa Maria, s’ha sumat un tercer element a la banda, el bateria Josep Servera.

Aquest treball gran que havia de caure algun dia és Crisàlide, el punt àlgid d’una recerca sònica, ara molt clarament delimitada pels paràmetres del dream pop. Una exploració beneïda, a més, per la inspiració compositiva i per un fil conceptual conductor suggeridor, la crisàlide com la imatge poètica que parla d’un nou ésser humà que bandeja la confusa liquiditat de l’era capitalista per bastir una nova consciència feminista de les relacions personals. Una imatge  que ha generat lectures esplèndides en el concepte visual del disc, des de la fantàstica coberta de Biel Modino fins a fotografies com la que il·lustra aquest text.

Estirant del concepte, en tot cas, d’aquest embolcall insectívor concebut per Donallop ha sorgit un harmoniós i pertorbador artefacte musical. No sense base, el text promocional emparenta els mallorquins amb les principals referències del dream pop: possibles influències paleses des del principi en la inicial “Dos dits”, un tema preciós amb la cadència i el repartiment de protagonisme vocàlic de The XX i la subtil progressió climàtica de Beach House. I un text ben intencional: “M’abraces, m’enrampes, rapinyes mirades... / irradies, engrunes, rapinyes, fiblades...”.

“Sa secreta veta de sa senalleta” hi introdueix un distintiu fraseig balear, una possible pinzellada folk, i una voluntat orgànica, minimal, que creuarà quasi tot l’àlbum. “Te japonès”, un tema estrany i edificant, aporta una tornada dinàmica i juganera i uns teclats una mica marcians que prenen protagonisme absolut en “Com avui”, una mena de cançó recuperada d’un hipotètic grup electropop balear dels vuitanta. La cosa té gràcia, però no tanta com “La lies”,  deutora dels The XX ballables d’èpoques recents. 

En l’equador del disc trobem “Crisàlide”, que, tot just sonar, en els primers compassos, fa veure que som al davant d’un dels plats forts del menú. No sols perquè és la cançó que bateja l’àlbum: és el tema en el qual Donallop són capaços de cuinar les referències (no cal el full de promoció per intuir l’impacte recent de Cigarrettes after sex) i fer una cançó tremenda, amb segell propi. Perquè, influències a banda, tot sona ja a Donallop. “Camins de pedra”, per la seua banda, és una cançó que comença molt orgànica i pausada, deixant espai per a les veus. Una delícia que es tanca amb un solo de guitarra que remet als Wilco més experimentals i la veu espectral de Joana fent contrapunt. Moment àlgid tancat de sobte, generant una sensació entre l’estranyesa i el coitus interruptus.

“Aquest sol” és l’enèsima demostració que, amb bones veus i una estructura sòlida de cançó, no calen grans vestidures. Un menys és més que guanya encara més arguments amb la delicada “Esqueix”, un tema preciós sobre els “amors perduts que mai no vencen” que posa Pere Bestard en primer terme, amb Joana Pol resseguint les frases i aportant uns cors meravellosos. Una cançó per escoltar en bucle, tan senzilla com definitiva.

“Es pont dels misteris” (i una mica també l’anterior) sembla estar parida sota l’influx de l’slowcore de grups com Low i posseeix el mateix influx magnètic de les anteriors i un altre final abrupte, dolorós, a joc amb el vers central, “M’has fet devot de  sa fam”, que Donallop acurten en el final amb un tallant “M’has fet”. 

L’enigmàtic final de “Black Mirror”, que juga segurament amb el títol d’una de les sèries més inquietants del moment, és la cloenda, feta en clau d’electrònica d’anar per casa però executada amb gràcia i sentit.  “Ets tan a prop / que no me pots / veure / a través / des mirall negre” és tot el text contingut en la cançó, una lletra que resumeix la complexitat de les relacions humanes i d’aquest món estrambòtic i desconcertant que ens ha tocat viure. 

Un desconcert, com el que pateixen els protagonistes de la cèlebre sèrie, que Donallop converteixen en un missatge positiu, de renaixement de quelcom nou, a través d’un discurs musical d’una rabiosa modernitat. Una proposta de gran volada llançada des de les Illes. Una bellíssima papallona sortida de la crisàlide.